(Gna. Teresa Rofes Llorens, Carmelites Descalces de Terrassa) “Ressoni en el silenci la Paraula”: amb aquest himne de mossèn Domènec Cols encetem, any rere any, el temps d’Advent al nostre Carmel. Ha esdevingut com una tradició no escrita a la nostra comunitat. Cantar-lo ens introdueix, imperceptiblement, en aquella dimensió de “música callada” i “soledad sonora” de què parla Joan de la Creu. Només cal deixar-se conduir i agombolar.
Antigament, en aquest temps litúrgic (com durant la Quaresma) no rebíem visites. Era un subratllat important: esperàvem únicament una vinguda, la del Senyor. Avui dia, aquesta premissa no ha desaparegut, però roman principalment com a pràctica ascètica interior: es procura accentuar l’actitud de vetlla davant la Presència (el Diví Present). Un exercici de presa de consciència, d’autoconeixement i sobretot, d’agraïment a Déu, que fa referència a la conversió del cor i que trobem expressat en les nostres Constitucions (nº 81) quan s’esmenten els 2 moments d’examen de consciència (a l’estil ignasià) que Santa Teresa volia que practiquéssim: abans del dinar i a Completes.
Temps de regeneració…
I és que l’Advent té quelcom de regeneració, de renaixement. Quan totes les germanes preparem el canvi de volum de la Litúrgia de les Hores, disposant-nos a la pregària de les I Vespres del I Diumenge d’Advent, es crea un ambient de recolliment i alhora de novetat a l’avant-cor. Com un discret aire de festa motivat per la inserció en la dinàmica eclesial que possibilita el fet d’iniciar el cicle de l’Any Litúrgic. Es fa palesa aquella frescor de quan s’inicia quelcom diferent i amb possibilitat de futur, mentre es deixa enrere allò ja viscut i que entra a formar part del passat. Crec que, humilment, ens obrim a la gràcia de Crist que -com afirma mossèn Rafael Serra, bon liturgista- té la capacitat de renovar-ho tot. Sí, fins i tot en aquest moment angoixant de guerres i canvi climàtic, la gràcia de Crist ens permet entreveure que tot, absolutament tot el que succeeix en les nostres vides, pot alliberar el nostre camí d’inèrcies i rutines que ens impedeixen besllumar horitzons diferents o iniciar nous pelegrinatges.
Deixar-se fascinar, impactar, remoure…
Aquest temps en què, segons sant Pau, estem en expectació (Titus 2,13) és un moment oportú per a rellegir l’Ordenament General de la Litúrgia de les Hores: un text sempre actual. Enguany, podem afegir-hi la lectura pausada de la Carta apostòlica Desiderio desideravi del Papa Francesc. Ambdós escrits ens recorden la primacia de l’actitud d’admiració (“asombro” en castellà). L’Advent és sinònim també de deixar-se fascinar, impactar, remoure… per les meravelles que Déu acompleix en nosaltres i en el món. En especial, pel misteri de l’Encarnació del seu Fill.
A cada Eucaristia, en el moment de l’embolisme del Pare nostre, expressem el sentit definitiu de la nostra vida cristiana… en clau d’Advent: “esperem l’acompliment de la nostra esperança, la manifestació de Crist, el nostre Salvador”. Ho anirem cantant també alguns dies a l’Ofici de lectura: “Veniu i adorem el Crist que ve a salvar-nos del pecat”. I és que esperar el Senyor és anar al seu encontre. Feliços nosaltres si ho fem així!
