Història

El 29 d’abril de 1980, dimarts, es constitueix la Unió de Religiosos de Catalunya (URC), que reemplaça les CONFER masculina i femenina de Catalunya, que existien prèviament per separat i que aplegaven les congregacions masculines i femenines respectivament. La reunió té lloc a les 4 de la tarda a la seu a Barcelona, c/ Rivadeneyra, 6, 5a planta. Es voten dues proposicions per unanimitat (61 vots sobre 61 paperetes):

a) la constitució de la Unió de Religiosos de Catalunya (com a CONFER-mixta), i

b) aprovació dels estatuts. Posteriorment, s’ elegeix la comissió permanent, integrada per tres religioses i tres religiosos, de manera paritària.

Aquesta unificació és compatible amb la celebració de reunions bianuals de congregacions masculines (RAP: Reunió d’Abats i Provincials) i femenines (Anawim: reunió d’abadesses, priores i superiores majors).

La Unió de Religiosos es fundava com expressió de la voluntat de cooperació i de diàleg entre tots els religiosos i religioses que volen viure i anunciar l’Evangeli en el context actual de l’Església catalana, tot tenint molt presents les circumstàncies d’ambient i politicosocials.

Així expressaven els documents fundacionals la identitat, finalitats principals i organització de l’URC:

“Formen aquesta Unió de Religiosos de Catalunya tots els superiors i superiores majors amb residència habitual a Catalunya. Té com a àmbit de competència les qüestions comunes als religiosos i religioses respectant l’existència d’organismes propis d’uns i altres.

Les finalitats principals d’aquest organisme són les següents:

• Cercar el coneixement i la col·laboració entre els diversos instituts i congregacions.
• Promoure activitats en bé dels religiosos i religioses de Catalunya.
• Programar i realitzar reunions periòdiques de superiors i superiores majors.
• Fomentar el diàleg i la cooperació amb les persones i els organismes de la diòcesi.
• Mantenir relacions de col·laboració amb la CONFER espanyola.

Els òrgans de la Unió de Religiosos són l’Assemblea Plenària (freqüència bianual) i la Comissió Permanent, que actualment rep el nom de Junta directiva (freqüència mensual)”.

L’URC neix en l’encreuament de dos esdeveniments d’una importància històrica indubtable: el postconcili i l’adveniment de la democràcia, fruits tots dos de somnis molt acaronats i viscuts també per la vida religiosa.

El Concili Vaticà II, convocat per Joan XXIII i prosseguit per Pau VI, va obrir les finestres de l’Església perquè hi entrés l’alè de l’Esperit i perquè es dialogués amb la cultura contemporània en la fidelitat a Crist. La vida religiosa va dedicar grans esforços per aplicar els missatges conciliars. Qualsevol canvi provoca resistències, crisis, polaritzacions… Tancar-se significava triar la seguretat i mantenir un conflicte amb el món, deixar d’estar-hi. Obrir-se implicava el risc d’estar al món però deixant-se devorar per ell. L’opció evangèlica és clara: ser al món sense ser del món. No sempre es va trobar l’equilibri, malgrat que es van purificar motivacions. La conseqüència va ser doble: es van produir molts abandonaments i molts dels que van quedar van arrelar el seu compromís en una decisió més clara i decidida. El pas del cristianisme sociològic, que va propiciar el règim franquista, al cristianisme personalitzat va representar una purificació de la fe, alhora que es va cobrar el seu preu. Es va anticipar el que després es va definir com un cristianisme en diàspora.

La mort de Franco va obrir un procés de transició al sistema democràtic. Es va optar per la reforma i es va desestimar la ruptura. Els fantasmes de la guerra fratricida van esperonar la recerca de noves fórmules que no fessin perillar la convivència. Van aflorar les velles reivindicacions d’autonomia que, per desactivar les resistències tradicionals, es van generalitzar en un mapa geogràfic nou. L’encarnació ha estat un criteri que la vida religiosa ha tingut, sovint, en compte. Per això, es va procedir a cercar en l’URC un sistema que, sense trencar amb el conjunt, el dotés de personalitat pròpia per atendre més bé les necessitats circumdants. Les propostes conciliars de recuperar les llengües vernacles en la transmissió de la fe, en la litúrgia i en la proclamació de la paraula van harmonitzar amb la tendència de viure una vida religiosa sensible a l’entorn cultural i social. La pastoral no podia ignorar les dimensions de fons i havia d’afavorir un àmbit de propostes i d’invitacions. Calia córrer riscos, conscients que l’immobilisme no és qualsevol risc, sinó una equivocació.

La vida religiosa a Catalunya va obrir un espai de comunió i diàleg. L’objectiu va consistir a viure a fons la centralitat de Jesús i, a la vegada, accentuar la col·laboració de tothom en la missió d’anunciar l’evangeli en un context canviant i secular. La branca masculina, constituïda pels abats i provincials, i la branca femenina, formada per les superiores majors, van decidir crear l’URC amb presència paritària en els òrgans de govern. Des de la constitució de l’URC, s’han portat a terme molts projectes interessants, s’ha accentuat el sentit d’intercongregacionalitat, s’ha optat per la sinergia de les possibilitats de cada institució. Les religioses i religiosos, més conscients de la seva pobresa i de la seva fragilitat, segueixen Jesús, viuen el pols de l’Església com a poble de Déu, es comprometen en missions de frontera, es troben en els marges de la societat i obren un canal d’espiritualitat i transcendència.

La Unió de Religiosos de Catalunya ha tingut al llarg d’aquests anys des de la seva creació tres seus diferents a Barcelona:

Primera.- Carrer Rivadeneyra, 6, 5a planta: any 1980

La primera seu de la Unió de Religiosos de Catalunya va ser a Barcelona, a la cinquena planta del carrer de Rivadeneyra, ocupada fins al moment per la CONFER femenina i pel SVC. Posteriorment, la compartiria amb el Secretariat de l’Escola Cristiana. Davant de la dificultat d’encabir els dos organismes a la mateixa planta, l’URC decideix deixar lliure la cinquena planta a partir del primer de juliol pròxim.
Es tracta de buscar un altre indret on la Unió de Religiosos pugui desenrotllar les activitats que en el futur cregui convenients

Segona.- Carrer del Rosselló, 223, 3r pis: anys 1980-1986

Es proposa ocupar un despatx i una saleta al tercer pis del FÒRUM VERGÉS, amb dret a utilitzar una sala de conferències. Finalment, el mes de juny de 1980 es fixa la seu de l’URC al Fòrum Vergés, a Barcelona, al carrer del Rosselló, 223, 3r, amb unes condicions econòmiques acceptables i espai suficient: una sala de conferències, una junta, una secretaria i unes sales per a reunions. Al mateix edifici hi ha altres institucions, però cadascuna du a terme la seva activitat amb total independència.

Tercera.- Plaça d’Urquinaona, 11, 2-2: any 1986 fins al dia d’avui

El curs 1986-1987, a més dels objectius prioritaris del curs, se n’afegeix un altre: el de la recerca i canvi de local de la seu de l’URC per tancament ja que s’enderrocava el que s’estava utilitzant des de la fundació de l’URC, al carrer del Rosselló. Al febrer es van inaugurar els nous locals de l’URC a la plaça d’Urquinaona, 11. Van assistir a la inauguració els secretaris generals de CONFER i s’hi va reservar un despatx per a FERS i un altre per a SERAS-Catalunya. Els cursos i jornades tenen lloc a altres locals llogats. Actualment, al segon pis, només hi queda l’URC.

Uns anys abans, al decenni dels seixanta, davant l’efervescència viscuda, positiva i negativa, els responsables de les comunitats intensificaren els seus contactes per confrontar les pròpies problemàtiques i les pròpies experiències. Així nasqueren les trobades d’abats i provincials, la primera de les quals tingué lloc el 21 de maig de 1966. «Les trobades eren ben bé informals, a tall d’amics, amb l’única intenció de compartir unes preocupacions comunes. Va ser un esforç de retrobament i d’identificació entre els abats i els provincials dels religiosos més radicats a Catalunya”. Les reunions d’abats i provincials van anar donant cabuda, progressivament, a més congregacions religioses: era com el reconeixement de la integració que s’anava produint. En celebrar els 50 anys, la RAP porta celebrades 126 reunions.

L’URC organitzà un Congrés de vida religiosa a Catalunya, amb el títol “Revifa la flama del do de Déu». Durà dos anys, del 1993 al 1995, que es dugué a terme amb una metodologia molt activa i innovadora. La temàtica, tractada amb tots elements que configuren la situació del religiós/a avui: identitat, comunió i missió. que és un signe de la vitalitat de la vida religiosa a Catalunya. El document final, no pas limitat a principis teòrics, assenyala l’estat de la situació present: de les nostres conviccions als compromisos -alguns dels quals s’han posat ja en acció -amb una vinculació intracongregacional, i amb una viva consciència de comunió eclesial.

El 1995, el Concili Provincial de la Tarraconense, en el capítol I, paràgraf 6, assenyalava el do del carisma religiós i indicava que el “Secretariat Interdiocesà de relació Bisbes i Religiosos (SIRBIR) és un instrument adequat per aprofundir la comunió i per concretar línies de coresponsabilitat”. Actualment, se celebren tres reunions d’aquest organisme a l’any.

Aquest secretariat està format pel Bisbe Delegat de la Conferència Tarraconsense per a la Vida Consagrada, el President/a i Vicepresident/a de l’URC, el secretari/a general i els dos delegats diocesans de Vida Consagrada de les dues diòcesis metropolitanes: Tarragona i Barcelona.

L’Any de la Vida Consagrada, convocat pel papa Francesc, s’ha iniciat amb l’Advent de 2014 i s’ha perllongat fins a la Jornada Mundial de la Vida Consagrada, el 2 de febrer de 2016. Del Programa elaborat per l’URC per celebrar-lo, podem destacar alguns fets significatius:

a) la reunió de l’assemblea general de l’URC amb el plenari de la Conferència Episcopal Tarraconense, el 28 de gener de 2015, al Seminari conciliar de Barcelona;

b) la conferència de Mons. José Rodríguez Carballo, secretari de la CIVCSVA. Organitzada conjuntament per la CET-URC-FTC, el 29 d’octubre, a l’Aula magna de la facultat de Teologia; i

c) festa major de la Vida Consagrada, el 9 de maig, al col·legí La Salle Bonanova de Barcelona, amb conferència de Mons. Santiago Agrelo Fernández, ofm, arquebisbe de Tànger.