Paraules de la presidenta de l’URC en la 89a l’Assemblea
(Susana García del Álamo · 20/12/24) Benvolguts tots i totes, germans i germanes. Gràcies per compartir amb nosaltres aquesta nova assemblea. Gràcies pel que sou i per la vostra vida entregada dia rere dia.
Acabem de celebrar l’eucaristia i hem cantat amb el Salm “el Senyor m’il·lumina i em salva”, hem deixat que ressoni en el nostre interior i amb les mateixes paraules del salmista hem demanat amb tota l’ànima al Senyor una cosa: poder viure a casa seva tots els dies de la vida, per fruir-hi de la seva estimació i vetllar pel seu temple.
Des de l’última assemblea tenim molts motius per aixecar la nostra ànima i donar gràcies a Déu pel nomenament de dos germans nostres consagrats que han estat elegits per ser pastors de l’Església. Em refereixo als nous bisbes, germà Octavi Vilà, cistercenc i bisbe de Girona i Xabier Gómez, dominic, que fa gairebé 20 dies que va ser ordenat bisbe de St. Feliu. La Conferència Episcopal Tarraconense ha crescut per l’experiència en Vida Consagrada que poden aportar, i no vull oblidar-me tampoc del bisbe coadjutor de la Seu, Josep Lluís Serrano qui, en la seva ordenació va agrair poder “caminar junts” amb l’arquebisbe mons. Joan Enric Vives “pels senders de l’Església”.
A tots els continuarem encomanant a Déu per tal que continuïn impulsant al poble de Déu a viure amb esperança, ara que estem a punt de començar l’any del Jubileu que el Papa obrirà el proper 24 de desembre, en què tots estem cridat a posar viure’l com a pelegrins oberts a l’esperança. Tan debò sigui un any de renovació personal on posant la mirada en el Crist ens apropem al nostre entorn social portant-hi esperança. La nostra fundadora deia que: “descobria en el malalt al Crist”, de la mateixa manera, tots nosaltres consagrats, segons els nostres carismes portem als presos, als malalts, als infants, als joves, als migrants, als ancians, als pobres, als més vulnerables una mica de confiança, d’esperança i d’amor. Com diu la Bula del Jubileu: “Tot això serà possible si tots som capaços de recuperar el sentit de la fraternitat universal, si no tanquem els ulls davant la tragèdia de la pobresa que impedeix a milions d’homes, dones, joves i nens de viure de manera humanament digne.
Ens tornem a reunir per compartir fe i vida, per celebrar que continuem fent camí, un camí marcat per l’esperança de saber que tornarem a celebrar que Jesús és nat, amb l’esperança de trobar-nos amb el nostre Déu, que es fa petit, senzill, que es fa un com nosaltres, com qualsevol home de la història, de la nostra societat, que ve per “identificar-se amb els més petits de la societat (cf. Mt 25,31-46). És veritat que el Papa escriu des d’una altra perspectiva, però crec que si celebrar el Nadal, és celebrar la vida, celebrar l’Amor del nostre Déu que es fa un com nosaltres, podem relacionar la seva carta amb allò que estem a punt de celebrar un any més. El Papa ens ha escrit al número 170 que: «Jesús va portar la gran novetat de reconèixer la dignitat de cada persona, i també i sobretot d’aquelles persones que van ser qualificades d’“indignes”. Aquest nou principi de la història de la humanitat –segons el qual l’ésser humà és tant més “digne” de respecte i d’amor com més feble, miserable i sofert és, fins al punt de perdre la pròpia “figura” humana (jo diria que ans al contrari, ens mostra el seu veritable rostre) que ha canviat el rostre del món”, és per això que ens podem trobar nosaltres aquí amb un sentit nadalenc profund, tot i sabent que ens hem consagrat per “donar vida atenent persones que es troben en condicions desfavorides: nadons abandonats, orfes, ancians que viuen en soledat, malalts mentals, persones que pateixen malalties incurables o amb malformacions greus, persones que viuen al carrer»[1]. Abans de celebrar el Nadal, ja ho hem fet real, apropant-nos a tantes situacions concretes que s’han transformat en un clam de solidaritat.
No és res nou si dic que el Nadal és un temps d’espera i anhel, un temps en què som convidats a reflexionar sobre el misteri de l’encarnació: Déu es fa home per caminar entre nosaltres. Aquesta veritat fonamental ens crida a viure amb una profunda esperança, a recordar que, malgrat els desafiaments que enfrontem, hi ha un propòsit molt més gran en la nostra existència i en la nostra missió, que només la podem viure trobant moments per a la pregària i la contemplació, només és des d’aquí des d’on podem trobar la força necessària per afrontar els reptes actuals i ser portadors de pau i esperança. Recordem que, enmig de les dificultats, l’amor de Déu es manifesta de maneres sorprenents i transformadores.
Malgrat tots els problemes que tenim a les nostres Congregacions, malgrat les dificultats per mantenir les nostres obres, com a líders, com a superiors, (germans grans que estem al capdavant) no podem oblidar pas, que el nostre paper és crucial per transmetre un missatge d’esperança. Tinguem present que el nostre testimoniatge serveix de far que il·lumina el camí de molts i els ajuda a trobar consol i fortalesa des de la fe en el Misteri del Nadal, en el Misteri del Déu-amb-nosaltres, que ens serveix d’exemple d’unitat i solidaritat, i que ens recorda, i així ho hem de recordar als nostres germans i germanes, que cada acte d’amor i servei, per petit que sigui, contribueix a la construcció del Regne de Déu aquí a la terra.
L’Evangeli diu que Jesús «va venir entre els seus» (Jn 1,11). Som seus, perquè no ens tracta com quelcom estrany, tampoc el dolor del món; Déu es va encarnar en una dona i es va fer home, com nosaltres, va superar totes les distàncies, es va acostar a nosaltres com les coses més senzilles i quotidianes de l’existència.
Viure el Nadal amb l’esperit de la carta del Papa Francesc. Com fer-lo?
- Posant la nostra mirada en l’Infant Jesús, que ens torna a recordar l’amor preferencial que té per a nosaltres que ens anima a entregar-nos totalment i gratuïtament als altres, mostrant a la societat, amb els nostres gestos i paraules que el nostre Déu és bondat i compassió i es fa present per mitjà nostre fins al racó més oblidat del món,
- Practicant la solidaritat amb els damnificats dels aiguats, amb els infants i persones mutilades per les bombes, amb els sense sostre de les grans ciutats…. o simplement oferint el nostre temps per escoltar i donar suport als que ho necessiten.
- Reflexionant i dedicant temps a la pregària connectant així amb el veritable significat del Nadal, i no quedar-nos enlluernats per les llums i els colors, reconeixent amb més profunditat la vida com a un regal.
- Viure amb esperança tot i que els desafiaments que trobem, mantenint una actitud esperançadora, recordant que per Nadal celebrem el naixement de Jesús que porta esperança, llum i renovació a la humanitat; sabent que som convidats a ser portadors d’esperança i amor.
Llegim aquests dies d’advent en el llibre del profeta Isaïes: “El poble que caminava a la fosca ha vist una gran llum”, i crec que tots els consagrats som els raigs de sol que il·luminen molts senders a la vida; per això us convido a encendre l’espelma que teniu a la vostra taula i la poseu al costat d’aquesta petita pedra simbolitzant el lloc o a la persona que voleu portar llum – les vostres presències apostòliques on esteu inserides – i aporteu pau, consol, amor, llum, esperança… Evangeli, on sou altres Nens encarnats.
I ARA SÍ, BENVINGUT NADAL
“En aquest senzill i fred estable, Jesús ha vingut per a mi”
SÍ, Déu ha escollit un senzill estable per fer-se present al nostre món, per ser un home, dona, com nosaltres; petit, vulnerable, sense res. No tenint res, ho té tot, com diria St. Joan de la Creu: “Míos son los cielos y mía es la tierra; mías son las gentes, los justos son míos y míos los pecadores; los ángeles son míos, y la Madre de Dios y todas las cosas son mías; y el mismo Dios es mío y para mí, porque Cristo es mío y todo para mí” (Dicho 27). I és que el cor de Déu Pare-Mare és tan gran que no ha pogut deixar de venir a visitar-nos i tornar a repetir amb ELS ÀNGELS: Que Ell sempre està amb nosaltres i vol quedar-se per sempre per tal que el lloem, li donem gràcies i li demanem amb confiança el que ens convingui.
Ell ha vingut a néixer a un estable per rebre l’escalf de tota cosa creada, i fer-nos entendre que les llars, les comunitats, necessitem per a viure feliços un ambient càlid i acollidor, que es fa més gran quan menys tenim i quan més units estem.
I fa lloc a uns pastors i unes pastores, humils i senzills que s’han apropat a un estable situat a qualsevol racó del món, en qualsevol Natzaret d’arreu que necessita una mica de pa, de mel, de mató, d’arròs, de blat, de peix o de carn…
Però sobretot el nostre Déu ha volgut fer-se present, des de la creació del món, encarnant-se en una dóna, que amb senzillesa, amb por, però confiada, va dir si al projecte d’amor compartit amb un senzill fuster, que, sense entendre, va acceptar la seva promesa acollint-la a casa seva per i amb amor incondicional.
I a l’estable va arribar gent de tota mena, de tota classe, creença i religió, i prosternant-se davant el Misteri, van oferir a la Família el més valuós que tenim, com valuosa i preuada és la solidaritat de tantes persones, grans i joves, s’apropen avui per donar un cop de mà als llocs on hi ha qualsevol necessitat (guerres, fam, injustícies, destrucció, conseqüències dels aiguats…) aquestes gents senzilles són els pastors i els reis de llavors.
I si llavors van cantar l’al·leluia els àngels, nosaltres consagrats i consagrades, soms convidats a continuar lloant la meravella de l’amor encarnat amb la nostra entrega i donació generosa a la gent del nostre món, fent de les nostres comunitats senzilles estades on tothom en té un lloc.
BON NADAL. Donem gràcies a Déu tots junts. Recordem que com a instruments seus hem d’intentar aportar una mica d’esperança, d’il·lusió i d’amor a aquest món tan necessitat.
Que l’Infant Jesús reneixi en nosaltres i ens inspiri a portar la llum a cada racó del món. Que continuem caminant junts mantenint viva l’esperança, recolzant-nos mútuament en la fe, i recordant sempre que, malgrat les tempestes de la vida, la pau de Crist ens acompanya.
