(Susana García del Álamo, Presidenta de l’URC · 16/05/25) Quan a la Plaça de Sant Pere del Vaticà, a Roma, repicaven les campanes anunciant, a les 18:07 h del dijous 8 de maig, que teníem nou Papa, unes 950 religioses, Superiores Generals de les diferents congregacions religioses femenines escampades pel món, estàvem celebrant l’eucaristia de clausura de la 60a Assemblea Plenària d’enguany, amb el lema “La vida consagrada, una esperança que transforma”.
Durant les sessions de l’Assemblea, hem intercanviat punts de vista i reflexionat sobre el tema de la vida consagrada a nivell internacional, en un clima de sinodalitat, per tal d’afrontar amb confiança els desafiaments del futur, intentant estar sempre obertes a l’acció de l’Esperit, que ens impulsa a continuar entregant la vida en bé dels més desfavorits. Les jornades, que giraven al voltant de la reflexió del lema proposat, es van fer mitjançant les “converses en l’Esperit”, deixant que fos Ell qui marqués les nostres reflexions i compromisos finals.
Al llarg del dia, s’escoltaven comentaris constants sobre què faríem si sortia la notícia de l’elecció del Papa: si es deixaria sense concloure l’assemblea, si ho posarien a la pantalla connectant amb el Vaticà, si posarien autocars per apropar-nos a la plaça per celebrar-ho tota la vida consagrada de forma conjunta… Entre totes, sortien noms de cardenals que podrien ser elegits, i comentaris com que ens hauríem de deixar sorprendre per l’Esperit, que obra sempre segons la seva voluntat. Semblava que totes teníem la intuïció que aquella tarda hauríem de sortir corrents, i així va ser.
Al moment de la comunió vam cantar:
“Deus é amor, atreve-te a viver por amor. Deus é amor. Nada há a temer” –
“Dios es amor, atrévete a vivir por amor. Dios es amor. No hay nada que temer” –
“Déu és amor, atreveix-te a viure per amor. Déu és amor. No hi ha res a témer”,
i va ser justament quan acabàvem de combregar quan es va començar a sentir un xiuxiueig: “Fumata blanca”, i el silenci profund que hi havia a la sala es va transformar en un cant de joia, d’al·leluia, d’esperança, i tota l’assemblea ens vam aixecar, tornant a cantar el Salm 65 (66) que havíem proclamat a la celebració:
“Cantad, pueblos, al Señor, canten cantos de alegría. Canten, pueblos, al Señor porque ha hecho maravillas.”
Semblava que tot estava preparat, fins i tot els cants que vam compartir. El Senyor sap com fa les coses, no hi ha res que li passi desapercebut.
Després de rebre la benedicció final, vam començar a marxar per intentar arribar a veure la sortida al balcó del nou Papa elegit, amb l’emoció de poder rebre’l i donar-li el nostre recolzament com a dones consagrades.
L’ambient que vam viure va ser inoblidable; encara puc recordar la sensació de joia que es percebia als carrers, les cares d’emoció i sorpresa, els crits i les aclamacions que feien encara més emocionant el moment.
I ara? Tot són interrogants sobre com serà i com actuarà el nou Papa Lleó XIV (Cardenal Robert Francis Prevost). Crec que el que més necessitem d’ell és que sigui un home de pau i que ens encoratgi a contribuir en la construcció d’un món just, que visqui en pau, com està demostrant des d’un principi; un missioner que obri camins d’unió i de reconciliació, un home bo, pacient, alegre, transmissor de l’Evangeli no només amb les seves paraules i els seus missatges, sinó també amb els seus gestos, com a mirall dels de Jesús.
És el moment en què ens hem d’unir en la pregària, per tal que Déu continuï obrant, i, mitjançant el Pastor, puguem transmetre amb les nostres vides l’esperança que neix i creix del cor ple de la Bondat del nostre Déu.
