(DIVCSVA · 28/01/26) Missatge del Dicasteri per als Instituts de Vida Consagrada i les Societats de Vida Apostòlica a les consagrades i els consagrats de tot el món
Profecia de Presència:
Vida Consagrada on la dignitat és ferida i la fe és posada a prova
Benvolguts consagrats, benvolgudes consagrades,
Amb aquesta carta, desitgem arribar a vostès en esperit, a tot el món, en els llocs de la seva vida i missió, per a expressar-los la nostra gratitud per la seva fidelitat a l’Evangeli i pel do d’una vida que es converteix en llavor escampada al llarg de la història. Una vida a vegades marcada per proves, però sempre viscuda com a signe d’esperança.
Durant l’últim any, durant els viatges i visites pastorals del Dicasteri, hem tingut el do de tocar i deixar que aquesta vida ens atrapi, trobant els rostres de tantes persones consagrades cridades a compartir situacions complexes: contextos marcats pel conflicte, la inestabilitat social i política, la pobresa, la marginació, la migració forçada, les minories religioses, la violència i les tensions que posen a prova la dignitat, la llibertat i, a vegades, la fe mateixa de les persones. Aquestes experiències revelen el poder de la dimensió profètica de la vida consagrada com una presència que perdura: al costat de pobles i individus ferits, en llocs on l’Evangeli sovint es viu en condicions de fragilitat i prova.
Aquest «romandre» assumeix diferents rostres i desafiaments, perquè les complexitats de les nostres societats són diverses: on la vida quotidiana està marcada per la fragilitat institucional i la inseguretat; on les minories religioses experimenten pressions i restriccions; on la prosperitat coexisteix amb la solitud, la polarització, noves formes de pobresa i indiferència; on la migració, la desigualtat i la violència generalitzada desafien la convivència civil. En moltes parts del món, la situació política i social posa a prova la confiança i erosiona l’esperança: i precisament per això, la seva presència fidel, humil, creativa i discreta es converteix en un signe que Déu no abandona al seu poble.
El «romandre» evangèlic mai és immobilitat ni resignació: és esperança activa que genera actituds i gestos de pau: paraules que desarmen precisament on les ferides del conflicte semblen esborrar la fraternitat, relacions que donen testimoniatge del desig de diàleg entre cultures i religions, decisions que protegeixen als petits fins i tot quan estar al seu costat té un preu, paciència en els processos, fins i tot dins de la comunitat eclesial, perseverança en la cerca de camins de reconciliació que es construeixen mitjançant l’escolta i l’oració, valentia per a denunciar situacions i estructures que neguen la dignitat humana i la justícia. Precisament per això, aquest «romandre» no és només una elecció personal o comunitària, sinó que es converteix en una paraula profètica per a tota l’Església i el món.
En aquesta permanència com a llavor que accepta la mort perquè la vida floreixi, en formes diverses i complementàries, s’expressa la profecia de tota la vida consagrada. La vida apostòlica fa visible una proximitat diligent que sosté la dignitat ferida; la vida contemplativa preserva, mitjançant la intercessió i la fidelitat, l’esperança quan la fe es posa a prova; els instituts seculars donen testimoniatge de l’Evangeli com a llevat discret en contextos socials i professionals; el Ordo virginum manifesta el poder de la generositat i la fidelitat que obre el camí al futur; la vida eremítica recorda la primacia de Déu i l’essencial que desarma el cor. En la diversitat de formes, una única profecia cobra forma: romandre amb amor, sense abandó, sense silenci, fent de la pròpia vida la Paraula per a aquest temps i per a aquesta història.
És precisament en aquesta profecia de permanència que es desenvolupa un testimoniatge de pau. El Papa Lleó XIV el va recordar amb insistència en els seus discursos, presentant-la no com una utopia abstracta, sinó com un camí exigent i quotidià que exigeix escolta, diàleg, paciència, conversió de ment i cor, i el rebuig de la lògica de l’opressió del més fort. La pau no neix de l’oposició, sinó de la trobada, de la responsabilitat compartida, de la capacitat d’escoltar i caminar junts en sinergia, de l’amor a tots segons l’Evangeli segons el qual tots som germans. Per això, la vida consagrada, quan roman prop de les ferides de la humanitat sense cedir a la lògica del conflicte, però sense renunciar a dir la veritat de Déu sobre la humanitat i la història, es converteix —sovint silenciosament— en artesana de pau. Benvolguts germans i germanes, els agraïm la seva perseverança quan els fruits semblen llunyans, per la pau que sembren fins i tot quan no es reconeix.
Continuem atresorant com a grat record l’experiència del Jubileu de la Vida Consagrada, que ens va cridar a ser pelegrins d’esperança en el camí de la pau . No es tracta d’un eslògan ni d’una fórmula. Ho hem viscut concretament en el camí que va preparar la nostra trobada a Roma. És, més aviat, un estil de vida evangèlic que hem de continuar encarnant, cada dia, on la dignitat es vegi ferida i la fe posada a prova.
Encomanem a tots i cadascun de vosaltres al Senyor, perquè us faci ferms en l’esperança i mansos de cor, capaços de romandre, de consolar, de recomençar: i així ser, a l’Església i en el món, profecia de presència i llavor de pau.
Ciutat del Vaticà, 28 de gener de 2026
