(M. Victòria Molins stj) Potser perquè el meu fundador, català, de Vinebre, ens havia inspirat a les teresianes una vinculació especial a l’Esperit Sant, cosa no habitual quan jo era jove, malgrat es veritat que a Catalunya una mica més.
Va ser un dia de la Pentecosta de la dècada dels 60, quan, després d’una etapa de dificultat en la meva vocació, vaig rebre una gràcia especial i que m’atreveixo a donar-li el nom de “mística”, perquè realment no es dona des de cap esforç humà. Estàvem entonant la bellíssima seqüència d’aquell dia: “Veni sancte Spíritu…” i, en arribar a la frase “dulcis hostes ànima” vaig restar trasbalsada sense poder continuar el cant.
Aquell moment va guiar després molts altres moments de la meva vocació i de les meves decisions.
Durant molt de temps la meva vida va transcórrer en el mon acadèmic dels nostres col·legis i vaig ser molt feliç en l’ensenyament de Filosofia i Literatura.
Amb el temps la meva pregària em portava sovint a pensar en els més desfavorits i, vaig intentar diferents maneres d’apropar-m’hi, però sempre amb els meus alumnes.
Durant uns quants estius vaig anar a diferents paisos de Àfrica i Llatinoamèrica que em van impressionar per la seva pobresa i, fins i tot, per la desigualtat que cada vegada constatava més en els diferents llocs que coneixia.
Va ser després d’un viatge a Nicaragua que vaig sentir una crida especial, relacionada, precisament amb aquella de la primera joventut. La meva relació amb Déu i, en especial, amb Jesús, tenia una tendència a cercar aquella plenitud de goig “sensible” que havia experimentat sense cercar-ho. Sabia que era cosa de l’Esperit, que el regala quan vol i a qui vol. Però –potser egoistament- la buscava en la pregaria.
Un bon dia, precisament en la pregària del matí vaig sentir una crida especial que, sens dubta atribueixo a l’Esperit Sant, perquè és l’esperit de Jesús ressuscitat que actua ara en nosaltres. Era temps pasqual, la lectura de l’Evangeli d’aquells dies repetia tant als deixebles com a Maria Magdalena aquella frase: “aneu a Galilea i allà em trobareu”.
De cop i volta l’Esperit em va transportar –com dirien en el seu llenguatge ingenu els apòstols- als llocs en els que havia conegut els mes vulnerables. I vaig sentir clarament, la crida a un canvi de vida, si la obediència als meus superiors em confirmava ser voluntat de Déu. La “mística” de la intimitat de la pregària, amb la “mística del carrer”…
Vaig començar una etapa de discerniment amb el desig de poder arribar com aquells primers cristians a poder dir amb veritat: “hem decidit entre l’Esperit Sant i nosaltres”…
Aquesta etapa de discerniment va acabar amb uns Exercicis Espirituals de Sant Ignasi complerts, es a dir, d’un mes, a Pedreña.
La seguretat que vaig experimentar de que era voluntat de Déu i inspiració de l’Esperit va ser confirmada per la obediència.
La meva vida va canviar radicalment. La petita comunitat de teresianes que vaig formar amb tres germanes més al Raval, va ser el inici d’un lliurament a aquells que mai hagués pogut imaginar en la seva vulnerabilitat: les víctimes de la drogoaddicció i de la Sida, que en aquella dècada dels 90 van ser els meus primers acollits.
Des de les hores no tinc cap dubte que he estat guiada per l’Esperit a través de tots els canvis que s’han donat i que m’han dut a la “itinerància”, tot llegint els “signes dels temps” fins a arribar al moment actual que, en l’Hospital de Campanya de Santa Anna, he trobat el lloc on l’Esperit parla diàriament, inspirant, donant-nos força, estimulant el nostre amor i creant unitat en la diversitat.
