(Maribel González, salesiana) El matí del 14 de novembre de 1877, Don Bosco i M. Mazzarello són al port de Gènova per acomiadar-se, confortar i eixugar les llàgrimes que ells mateixos contenen. La Mare Mazzarello visita llitera per llitera, per assegurar-se que no els falti res a les germanes en les incomoditats del viatge. Després, com si el cor sentís la necessitat de donar-se sense mesura a les seves filles, els parla a totes juntes i les porta a Don Bosco que els hi diu paraules inspiradores i eficaces.
Les germanes parteixen amb un equipatge especial: molta fe en Déu, alegria per anunciar l’amor de Jesús, humilitat per acollir nous costums i una nova cultura, disponibilitat per viure sacrificis, sabent que el bé pot portar la creu i el martiri, amb la convicció de què quan Déu demana, ho demana tot (Cronohistòria II 276-291).
Quin quadre, quina foto, quin moment especial ple de tendresa, d’alegria, d’esperança que ens toca el cor.
Així va ser el dia que van marxar les primeres Salesianes cap a Amèrica, era l’any 1877. Van ser 6 joves que, sense saber cap a on anaven només sentien la força de Déu que les portava per mons nous per portar el seu amor. No sabien que trobarien, ni com seria, ni com es comunicarien, només tenien el cor confiat disposades a ser signes i expressió de l’amor de Déu per les nenes i joves: aquest és el nostre estil com a salesianes. Quanta valentia, decisió i coratge per dur a terme aquest camí!
Aquest trosset de la història de l’Institut de les Filles de Maria Auxiliadora em toca molt per dins, perquè em fa recordar quan vaig sentir la crida a marxar com a missionera.
Crida a marxar com a missionera
Cap a on? No importava el lloc, per què sabia que allà trobaria Déu ‘la meva terra promesa’. Era igual el país, els costums, la realitat social, la llengua. I un cop vaig arribar a Angola vaig sentir que era aquell el meu lloc, que era allà on Déu volia que fos mediadora per anunciar el seu Regne. La primera imatge la guardo a la retina i al cor. De l’aeroport a la casa provincial vaig veure un nen que s’estava banyant en un bassal brut enmig d’un carrer on passaven els cotxes.
És impossible explicar la vocació de la missió ad gentes, neix per dins com una llavor que va creixent sense adonar-te i que un dia es desperta i amb la seva força t’empeny per sortir fora de casa teva, de la teva terra a la terra que Déu et té preparada.
Serien moltes les experiències, les vivències, les anècdotes, les paraules que sorgirien del meu cor per compartir amb vosaltres la vida en Angola, però potser faria que os quedéssiu en la perifèria, en allò que és superflu, només dir-vos que cada dia tinc més certesa que Déu ens estima, que soc la dona més afortunada de la terra per haver viscut tot el que he viscut, per haver conegut tanta gent, per haver estimat i deixa’t estimar.
Estimar i deixar-se estimar
Un dels primers records que venen al cor va ser un dia va venir un jove catequista a casa nostra per poder fer una feina que teníem que fer vam acabar molt tard, i quan l’anava a acomiadar li vaig dir “Isaac em sap molt de greu, però no et puc acompanyar, vas sol, atenció” i ell va respondre ” Irmã Maribel no vaig mai sol, sempre vaig amb Déu”. Va ser una lliçó que no he oblidat, i cada dia que passa dono gràcies per la presència de Déu que ens acompanya i dona fortalesa per caminar.
Una altre record , una nena petitona d’uns 7 anys Maizinha, estava un dia a la catequesi i va venir una germana per visitar-nos de Roma, va saludar i li va preguntar “Maizinha ¿on creus que Déu està?” ella va mirar somrient i va dir segura i convençuda “Déu està na ca prazinha ” la seva mare venia verdures en una plaça petitona del barri, on passava la major part del temps, ella ho havia entès molt bé perquè Déu està on som, on vivim i amb el que fem, no cal fer grans actes sinó viure la quotidianitat amb la certesa del seu amor.
Domund 2022
L’evangeli d’aquest Domund 2022 ens ha convidat a mirar més enllà, a preguntar-nos com mirem a la gent que tenim al nostre voltant, us convido i em convido a demanar una mirada com la de Jesús, i un cor com el seu que arribi a les fronteres més recòndites del món, sabent que Déu és la nostra esperança avui i sempre. Una forta abraçada.
