(CR · Màxim Muñoz · 28/02/23)
Què ha canviat en els deu anys del papa Francesc?
Globalment, podem dir amb claredat que aquests 10 anys del pontificat del papa Francesc han estat molt positius per a la vida religiosa i consagrada en general. Certament, ha influït el fet que ell mateix és religiós jesuïta i coneix perfectament aquest estil de vida des de dins. Això es nota en les seves intervencions, orals o escrites, sobre la vida religiosa, especialment en els diàlegs espontanis que ha mantingut en diversos fòrums importants com ara les assemblees generals de Superiors Generals (USG) i Superiores Generals (UISG).
D’altra banda, el nom triat i el títol de dues de les seves encícliques (Laudato si’ i Fratelli tutti) remeten a Francesc d’Assís, religiós i fundador de diverses famílies religioses i posa en evidència la riquesa que l’Esperit aporta l’Església amb els seus carismes. Crec també que el procés sinodal i la creació d’un petit consell de cardenals per ajudar-lo en el govern de l’església tenen la seva inspiració en quelcom molt característic de la vida religiosa: l’estil col·legial i sinodal d’entendre l’autoritat i la presa de decisions. Un estil que podem percebre sobretot en el procés dels capítols provincials i generals marcat per dinamismes de participació en l’elecció dels delegats, l’elaboració dels documents o l’elecció dels governs. D’altra banda, podem veure clarament l’empremta jesuítica en la insistència en el discerniment per prendre les decisions, fruit no de majories democràtiques sinó de l’escolta de l’Esperit i la llibertat interior.
Va ser molt significativa la seva iniciativa de convocar, al poc d’assumir el càrrec, l’Any de la Vida consagrada, inaugurat el 29 de novembre del 2014 i clausurat el 2 de febrer del 2016. El motiu era el 50 aniversari de Perfectae Caritatis (1965), el document del Vaticà II que impulsava la renovació de la vida religiosa. El seu objectiu no era només seguir impulsant aquesta renovació, sinó sensibilitzar tota l’Església sobre la importància de la vida religiosa. Hi va haver un munt d’iniciatives, també a casa nostra, que van ajuda a conèixer i valorar la vida religiosa com a essencial per a l’Església així com per fer balanç i autocrítica dels 50 anys de renovació conciliar.
El Papa insisteix: L’escassetat de vocacions exigeix renovació
En la carta que Francesc va escriure a la vida consagrada amb motiu d’aquesta efemèride, així com en les nombroses intervencions sobre aquesta forma de vida, posa l’accent en diversos aspectes importants: el seu caràcter profètic dient “desvetlleu el món!”; la importància del seu testimoni en una evangelització de contagi i no de proselitisme, especialment el testimoniatge de l’alegria i de la vida comunitària; el retorn a la centralitat de l’evangeli i a l’experiència original dels fundadors i primeres generacions, com a font de renovació permanent; i el discerniment de les presències actuals amb una invitació a anar cap a les perifèries i a destinar edificis al servei dels més necessitats. També ha insistit en la necessitat d’un treball conjunt entre les congregacions.
Cal destacar també la forma esperançada amb què invita a viure el moment de feblesa i disminució, de manca de vocacions, que travessa en general la vida religiosa, com oportunitat per purificar i enfortir la fe i la vocació. Amb tot, no deixa d’indicar que l’escassetat de vocacions exigeix renovació.
Han estat significatius també els nomenaments dins de la Congregació vaticana per a la Vida Consagrada, que ja va iniciar Benet XVI. Francesc va confirmar el cardenal brasiler Bras de Aviz com a prefecte i va nomenar el franciscà José Rodríguez Carballo (que era el ministre general en exercici) com a sotssecretari. Aquests canvis, i el personal capteniment del Papa, van representar un canvi notable en les tenses relacions existents entre la congregació vaticana, especialment amb l’anterior prefecte Franc Rodé i les conferències de religiosos i religioses, que s’havia traslladat a la relació entre bisbes i religiosos en diverses conferències episcopals, entre elles l’espanyola.
Jo mateix vaig poder captar-ho en les assemblees generals de la Conferència Espanyola de Religiosos (CONFER). En concret en una intervenció, molt protestada, que hi va tenir Franc Rodé. Algunes manifestacions públiques i fins a alguns documents eren força crítics amb la vida religiosa, amb la seva suposada “secularització” de costums i excessiva “autonomia” respecte dels bisbes. Es feia una crida a tornar a elements tradicionals com l’hàbit i es lloaven sobretot les congregacions més “observants”, algunes de recent fundació, que, per cert, han hagut de ser inspeccionades i redreçades per temes relacionats amb l’economia o l’abús sexual i de poder.
