(Gna. Susana García del Álamo, Presidenta de l’URC)
Benvolguts germans i germanes, que compartiu amb mi la mateixa vocació: «la crida a ser presència i rostre de Déu en el nostre món d’avui»
Vull començar aquestes paraules amb un GRÀCIES. Gràcies per haver-me donat la confiança de poder estar al vostre costat i l’oportunitat que tindrem de recórrer aquests quatre anys que tenim al davant junts. Des del primer dia, com vaig dir a l’assemblea, m’he posat al vostre servei, al servei de la Vida Consagrada, de l’Església i del món, aportant el que sóc, amb les meves «poquetes monedes com la vídua de l’evangeli», però amb la confiança posada en «Déu que em sosté, malgrat que no sàpiga per quins camins em porta», o ens portarà.
Abans de tot, no puc deixar de donar les gràcies a Fra. Eduard Rey qui ha estat, predecessor meu com a president, aportant a l’URC la seva senzillesa, fermesa i saviesa, com a dons principals, a la Gna. Maria Teresa Brull, pel suport que tan segur l’ha donat com a vicepresidenta, al P. Eduard Pini Barreiro, a la Gna. Maria Rosa Masramon i al P. Óscar Muñoz, que com a vocals han compartit amb ell aquesta tasca. Gràcies a tots els que heu fet possible que aquesta comesa hagi cobrat, i recobrat, vida en el dia a dia.
Tal com he comentat en altres mitjans on m’han preguntat alguna cosa sobre mi mateixa, sóc la Gna. Susana García del Álamo, Carmelita de Sant Josep, superiora general des de l’agost del 2021 que vaig ser elegida per les meves germanes de congregació per estar-hi al davant; una congregació fundada a Barcelona el 1900 per Mare Rosa Ojeda i Creus, una dona nascuda a Vilanova i la Geltrú, ara just fa 150 anys, que amb el desig de servir Déu en els més necessitats de la seva època, (els malalts, les persones grans, els nens, els infants) va decidir iniciar aquesta aventura, sent, com ella deia, «perfum de l’amor de Déu enmig del món». Gran part de la meva vida consagrada he estat destinada a l’educació dels infants i nens en els nostres col•legis, fent catequesi i portant grups, així com acompanyant joves i algun grup de Revisió de Vida de l’ACO. A l’últim sexenni vaig ser l’encarregada de la formació de les juniores; d’aquesta etapa el que més he reforçat és la importància que té el respecte cap a l’altre, perquè com llegim al l’Èxode «som terra sagrada», la necessitat que tinc de Déu, perquè només amb Ell podem acompanyar l’altre i el repte de treballar-me a mi mateixa per ser més coherent amb el que deia i feia.
En aquest moment en el que he acceptat la responsabilitat d’assumir el càrrec de presidenta de la URC, demano el vostre ajut per saber portar a terme els reptes que el nostre món ens presenta. Tots som conscients de la situació que l’església està vivint, situacions i esdeveniments que ens impulsen a fer un anàlisi del que vivim i de com volem viure. Sabem de la situació que presenta tant el món educatiu, com el sanitari o el social i la urgència que tenim de buscar entre tots solucions que ens ajudin a poder continuar donant un servei de qualitat mantenint els valors ètics, morals i cristians que no podem deixar perdre.
Des d’una visió sinodal, considero molt important no perdre de vista que cadascuna de las ordres o congregacions religioses tenim un carisma molt ric i que hem de continuar aportant a la nostra societat com a raó per viure amb esperit esperançat i joiosos. Tan de bo tinguéssim la força per cridar al món que, malgrat que al llarg de la història hem fet coses incoherents amb l’Evangeli, hem aportat molta més vida, que allà on ningú volia arriscar-se a viure, els consagrats ens hem «desgastat, partit i repartit» en favor dels més desvalguts i vulnerables de la societat. És per això, que crec que la crida que ens ha fet el Papa a viure en sinodalitat, i que no pas és nova, és el camí per viure en plenitud la riquesa de cadascuna de les famílies religioses, del laics que contribueixen en les nostres missions apostòliques, sense deixar que ens passi com si no res, tot i sabem de les nostres realitats en les que cada vegada som menys, però les tasques i les exigències més grans.
Us convido a seguir buscant camins d’interioritat, on Jesús sigui el nostre centre que doni sempre el sentit de la nostra raó de ser i de viure.
M’agradaria que al llarg d’aquests quatre anys que tenim per compartir projectes tinguéssim com a pilars el treball en comú, la confiança posada en Déu que dona vida i ens omple d’esperança, i el coratge de viure en plenitud en un món difícil, contrari a l’església de Jesús, l’audàcia de ser més significatius allà on estiguem. El món ens necessita, encara que no ho reconegui. Els pobres, siguin els que siguin, agraeixen una mà estesa, una paraula de compassió i comprensió que cadascú de nosaltres oferim.
En aquests mesos d’estiu, on tindreu potser dies de silenci, de contemplació, de reflexió, de descans encomaneu-me Déu perquè sàpiga, juntament amb els meus germans d’equip i amb vosaltres, servir «Déu amb alegria» malgrat les dificultats, que sàpiga posar-me al vostre servei, i dels que em necessitin, tot i saber de la meva petitesa i pobresa. Que Ell escrigui la història de les nostres vides marcades per l’esperança, la compassió i la misericòrdia. I no oblidem que «el camí l’hem de fer junts». Déu els envià de dos en dos, a nosaltres… en comunitat.
Dono gràcies a Déu per la vida de cadascú dels consagrats que formem aquesta petita part de l’església.
