La festivitat dels sants Fructuós, Auguri i Eulogi que celebrem cada any el 21 de gener, coincideix aquest cop en el calendari amb el diumenge, el dia del Senyor. Aquesta coincidència pot servir per ressaltar la identificació dels nostres primers màrtirs amb Jesucrist en el lliurament de les seves vides.

Quan vaig arribar a Tarragona com a arquebisbe vaig tenir ocasió d’aprofundir en el que suposa que del llunyà martiri del bisbe Fructuós i els seus diaques en quedés constància fidedigna en les actes martirials més antigues que es conserven a la península Ibèrica.

Segons elles, el 16 de gener de l’any 259, sota la persecució de l’emperador Valerià, el governador de Tàrraco va ordenar la detenció del prelat i els seus ajudants, iniciant-se així uns dies d’empresonament que van culminar amb la seva condemna a la foguera i sacrifici públic de les seves vides a l’arena de l’amfiteatre.

És lògic que, com a successor de sant Fructuós, hagi sentit una especial emoció cada vegada que he vist representar la magnífica obra escrita al seu dia per Andreu Muñoz Melgar, i que donés moltes gràcies a Déu per la celebració de l’Any Jubilar que va ser concedit per la Santa Seu, governada llavors pel papa Benet XVI, amb motiu del 1.750 aniversari del martiri.

Durant aquell any, del 21 de gener de 2008 a la mateixa data del 2009, es van celebrar misses jubilars, congressos, conferències, concerts, i es van editar guies per als molts pelegrins que van venir de tot arreu a guanyar el jubileu. Recordo aquelles dates, de fa deu anys, els projectes socials que vam posar en marxa, la divulgació a les escoles, l’àlbum de cromos i tantes iniciatives en què es va bolcar la població de Tarragona.

No vull amb això deixar-me portar per la nostàlgia, sinó invocar aquests fets per a la celebració dels nostres primers màrtirs, i fer-ho amb un missatge de futur: animar a tots a imitar la fe d’aquella primitiva cristiandat a les nostres terres.

No devien de ser gaires els cristians a Tàrraco, però van ser fidels, i ja pensaven a estendre el missatge, segons el mandat de Crist d’«aneu i ensenyeu pertot arreu». A aquesta vocació de propagar l’Evangeli respon la frase del bisbe al soldat Fèlix: «He de tenir al pensament l’Església catòlica, estesa d’Orient a Occident».

En aquests segles transcorreguts, molts altres màrtirs, com els del segle XX que van ser glorificats a Tarragona l’any 2013, ens han donat exemple de fermesa en la fe i afany missioner. Que siguem dignes, en la nostra vida diària, d’un exemple tan gloriós.

Jaume Pujol Balcells

Arquebisbe de Tarragona

 

 

Des del dia 18 i fins al 25 de gener estem celebrant la Setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians, que ha complert ja més d’un segle, des del primer Octavari per la unitat de l’Església (1908). Una història bella de reconciliació, unitat i acostament fratern entre totes les Esglésies i comunitats que tenim el Crist per Déu i Senyor, i compartim un mateix baptisme i un mateix Pare. El Consell Pontifici per a la promoció de la unitat dels cristians i la Comissió Fe i Constitució del Consell Mundial d’Esglésies han proposat com a lema del 2018 el text de l’Èxode: “La vostra dreta, Senyor, és forta i gloriosa” (15,6), que vol ajudar-nos a buscar la unitat durant tot l’any, i no només en aquests dies. Es tracta de pregar junts, conèixer-nos millor, i apropar-nos tots més a Crist, perquè ens concedeixi el do de la unitat que Ell va demanar ardentment al Cenacle: “Que tots siguin u. Com Vós, Pare, esteu en mi i jo en Vós, que també ells estiguin en nosaltres, perquè el món cregui que Vós m’heu enviat” (Jo 17,21).

Els materials per a la Setmana de Pregària per la Unitat d’aquest any han estat preparats per les Esglésies del Carib. La història del cristianisme en aquesta regió del món té una paradoxa. D’una banda, la Bíblia va ser utilitzada pels colonitzadors per justificar la subjugació dels habitants indígenes d’aquestes terres, juntament amb altres que van ser portats de l’Àfrica, l’Índia i la Xina. Molts van ser exterminats, esclavitzats i sotmesos a condicions de treball injustes. D’altra banda, la Bíblia es va tornar una font de consol i d’alliberament per a molts que patien de la mà dels colonitzadors. Avui dia la Bíblia segueix essent una font de consol i alliberament que continua inspirant els cristians del Carib per a fer front a les condicions que posen en perill la dignitat i la qualitat de la vida. Mentre cauen cadenes d’esclavitud, nous llaços d’amor i comunió emergeixen en la família humana i expressen la unitat per la qual els cristians preguem. Podem veure l’actuació de la dreta de Déu en l’acabament de l’esclavitud. Aquesta és una experiència unificadora de l’acció salvadora de Déu que dóna llibertat. Per aquest motiu és apropiada l’elecció del cant de Moisès i Maria (Ex 15,1-21) com a tema per a aquesta Setmana 2018, ja que és un cant de victòria sobre l’opressió.

Quina esperança poden oferir els cristians? És trist que la divisió dels cristians sigui un antitestimoni que fa difícil poder transmetre esperança. En canvi, quan els cristians ens esforcem per la unitat, en un món marcat pels conflictes, oferim un signe de reconciliació. Quan ens neguem a entrar en una lògica de privilegis i a devaluar els altres, donem testimoni de la pau del regne de Déu que el món necessita, la qual porta guarició i consol als afligits per la violència. Quan estem units, ens tornem més plenament la presència de Crist en el món, amb més capacitat per sentir, escoltar i respondre. D’aquesta manera, en comptes d’augmentar el volum de la discòrdia, ens fem més capaços d’escoltar i, en conseqüència, de discernir les veus que necessiten ajuda. Amb els cristians del Carib, invoquem aquests dies l’Esperit Sant perquè abrusi els nostres cors mentre preguem per la unitat de l’Església. Que uneixi els seus servents amb el llaç de la unitat i ens renovi.

 

 

Joan Enric Vives

Bisbe d'Urgell

 

 

Un any més celebrem del 18 al 25 de gener la Setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians. En aquesta ocasió els materials han estat preparats per les esglésies i comunitats de la regió del Caribe, i venen impregnats per la perspectiva històrica de poblacions que varen ser en una gran mesura objecte del tràfic d’esclaus durant els segles de la colonització i que han donat com a resultat una realitat política i social complexa. La població d’aquella regió està integrada en la seva gran majoria per cristians  de diverses confessions que avui dia veuen en la fi de l’esclavatge l’actuació de la dreta de Déu, una experiència de llibertat. Per aquest motiu es va elegir el càntic de Moisès i Maria (Ex 15, 1-21), un cant d’alliberament de l’esclavatge del Faraó, com a tema per a la Setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians d’aquest any 2018.

Aquesta apel·lació a la història de la salvació és fonamental per a ells i des d’aquest plantejament ens inviten a veure en aquesta setmana de pregària per  la unitat un temps de gràcia en el que, inspirats per l’obra salvadora de Déu, que alliberà  el seu poble de l’esclavitud per a dur-lo ala terra promesa, no defallim en les proves que ens toca superar per a poder viure com a cristians en el món actual i també per a seguir avançant en el camí de la unitat de l’Església. Els israelites varen experimentar i reconèixer que el veritable protagonista de la seva llibertat va ser Déu, i per això el càntic de maria, la germana de Moisès, un cop passat el Mar Roig, el celebra exultant de goig: “La vostra dreta, Senyor, té un poder magnífic, la vostra dreta, Senyor, ha desfet l’enemic” (Ex 15,6).

També nosaltres som conscients que el fet d’arribar a la unitat de l’Església és obra de Déu; no pot ser obra nostra, encara que es requereixi la nostra aportació, perquè Déu vol la nostra col·laboració en aquest afer. Només si ens mantenim units a Jesús podem arribar a viure la unitat. Perquè la unitat no és un consens acordat per nosaltres, sinó que enfonsa les seves arrels i es nodreix de la comunió trinitària del Pare, Fill i Esperit Sant. El passat 21 d’octubre de 2017 s’acomplien 500 anys del començament de la Reforma protestant. Cinc segles després constatem que s’ha avançat en una gran mesura cap a la unitat, i al mateix temps, que persisteixen encara no poques dificultats. En qualsevol cas, estem convençuts que és molt més allò que ens uneix que no pas allò que ens separa i que l’acostament amb els nostres germans  anglicans i protestants ha estat molt gran.

Pel que fa als cristians orientals ortodoxes, la nostra comunió en els sagraments és plena i ens reconeixem com a Esglésies germanes, però encara hem d’arribar a la plena comunió en la manera de comprendre l’Església universal i el primat del successor de Pere, com a servidor de la comunió universal de l’Església. La Setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians és una ocasió propícia per a conèixer-nos millor i per a reconèixer-nos, perquè els cristians hem d’afrontar junts el repte d’aquesta societat nostra que, essent cristiana en els seus orígens, s’allunya de la fe cristiana. És, en primer lloc, una ocasió propícia per a intensificar l’oració per la unitat visible de l’Església, que hem de construir però que és sobretot do de Déu. Ens queda encara molt de camí per recórrer. Però això no ha de ser motiu per al desànim sinó per a l’estímul. Posem la confiança en el Senyor i en tantes persones de bona voluntat amb les que compartim aquest camí de la unitat.

Josep Àngel Saiz Meneses

Bisbe de Terrassa

 

 

Cada any, del 18 al 25 de gener, les esglésies i comunitats cristianes de tot el món ens unim per celebrar l’octavari d’oració per la unitat dels cristians. Al demanar a Déu el do de la unitat, no fem una altra cosa que unir-nos a l’oració que Crist li va dirigir al Pare en l’última Cena i fer-la nostra: “Et demano, Pare, que tots visquen units. Com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu, que també ells estiguen en nosaltres. D’aquesta manera el món creurà que tu m’has enviat” (Jn 17, 21).

Aquesta oració comuna és un signe d’humilitat per la nostra banda. Estem reconeixent que no som plenament fidels al que Crist va voler que fóra la seua Església, i que la divisió, que té el seu origen en els nostres pecats, és un antisigne perquè dificulta la fe en Crist i la unió de tots els homes entre si. Però també és un gest amb el qual li estem dient al món que, malgrat les divisions existents entre nosaltres i les dificultats concretes i reals per aconseguir la unitat, els cristians volem ser obedients a la voluntat del Senyor, que vol que, enmig d’un món on hi ha tants enfrontaments i ruptures entre les persones i els pobles, l’Església siga, en paraules de sant Agustí, “món reconciliat”. Per això, aquest desig de Crist no es podrà realitzar plenament mentre hi haja separacions entre els qui creiem en Ell. Com més units estiguem, més eficaç serà la missió de l’Església, que consisteix a treballar perquè tota la família humana arribe a ser una única família dels fills de Déu.

Si mirem el que ens falta per aconseguir la unitat, tal vegada ens podem desanimar: tenim la sensació que el camí recorregut fins avui pel moviment ecumènic ha obtingut pocs resultats. En canvi, tenint una perspectiva històrica àmplia, descobrim que les relacions entre les grans confessions cristianes han millorat molt i que, a poc a poc, es van superant molts prejudicis. Per això no podem deixar de preguntar-nos què és el que podem seguir fent per avançar en el camí cap a la unitat.

En primer lloc hem de pregar. L’oració no és manifestació de la impotència humana per aconseguir un objectiu. És el reconeixement de què tot do ve de dalt: també l’assoliment consumat que la unitat de l’Església solament pot venir de Déu i no pot ser obra nostra. L’oració és un gest d’humilitat. Eixa humilitat la va viure Crist quan va pregar demanant al Pare el do de la unitat.

Però no oblidem que la unitat no s’aconseguirà sense nosaltres. Per això hem de treballar també esforçant-nos per avançar en el camí de la santedat per la unió amb Déu; establint relacions fraternes amb els cristians d’altres esglésies que coneguem; i aprofundint en el coneixement de la fe i en el perquè de les veritats cristianes. Açò no dificulta, sinó que ajuda en el diàleg entre les esglésies.

Amb la meua benedicció i afecte.

Enric Benavent Vidal

Bisbe de Tortosa

 

 

Del dia 18 al 25 de gener preguem molt especialment per la unitat de tots els cristians. Durant vuit dies, d’una manera especial, som més conscients de l’escàndol de les divisions entre els qui creiem en Crist, però sobretot preguem perquè el Senyor ens concedeixi avançar cap a la unitat. Tanmateix, també durant aquests dies ens cal donar gràcies per tots els avenços que es van aconseguint amb el moviment ecumènic.

Fem ben nostra la pregària de Jesucrist que tenim a l’evangeli de Joan: «Pare sant, amb el vostre poder, guardeu els que vós m’heu donat, perquè siguin u com ho som nosaltres… prego pels qui creuran en mi… que tots siguin u; que estiguin en nosaltres, Pare, com vós esteu en mi i jo en vós. Així el món creurà que vós m’heu enviat» (Jn 17,20.21).

El papa Francesc, a l’exhortació «l’alegria de l’Evangeli», ens recorda que la credibilitat de l’anunci cristià seria molt més gran si els cristians superéssim les nostres divisions i l’Església realitzés «la plenitud de la catolicitat que li és pròpia, amb aquests fills que, incorporats a ella certament pel Baptisme, estan, tanmateix, separats de la seva plena comunió». El compromís per una unitat que faciliti l’acolliment de Jesucrist es converteix en un gran senyal de l’Evangeli com a Bona Nova per a tota la humanitat.

Cal esmentar que en el camí vers la unitat, l’ecumenisme, s’han aconseguit avenços molt notables, tant en els signes com en les declaracions conjuntes. Els resultats que s’han aconseguit amb les esglésies ortodoxes i amb les comunitats eclesials sorgides de la reforma de Luter són notables: valorar les riqueses dels altres per un millor coneixement mutu, més fraternitat i solidaritat, convergència amb reflexions teològiques, i treballar conjuntament per la justícia i la pau.

Certament que el desig de retrobar la unitat de tots els cristians és un do del Crist i una crida de l’Esperit Sant; però alhora és una recerca o camí que s’ha de recórrer amb fermesa i esperança.

Per això ens cal:

➢ Una renovació permanent de les esglésies i comunitats, una fidelitat més gran a la seva vocació i la conversió del cor de tots els batejats. Com més l’Evangeli sigui viscut de veritat, i no només proclamat, més a prop estarem de la unitat. És del tot necessària la conversió del cor, perquè és la infidelitat a l’Evangeli allò que ha causat les divisions i les manté.

Si tu, jo i nosaltres som més fidels a l’Evangeli fem camí cap a la unitat.

➢ La pregària en comú i la pregària personal. Cal pregar constantment i sense defallir. Com diu el Vaticà II, «les pregàries públiques i privades per la unitat dels cristians s’han de mirar com l’ànima de tot ecumenisme, i amb tot dret es poden anomenar ecumenisme espiritual».

➢ La coneixença recíproca i fraterna. Són moltes les coses que ens uneixen i que podem aprendre els uns dels altres. Som pelegrins i pelegrinem junts.

➢ El diàleg entre els teòlegs i també les trobades entre els cristians de diferents esglésies i comunitats.

➢ La col·laboració entre els cristians de les diverses confessions en tot allò que sigui un veritable servei a la humanitat: treball per la pau, la no violència, la justícia entre els pobles i en els serveis que cal oferir a les persones més fràgils i necessitades.

Continuem fent camí amb esperança.

Francesc Pardo Artigas

Bisbe de Girona

 

Un dels fruits més valuosos i guaridors de la fe cristiana – i per tant d’una veritable Església – és la unitat.

Els cristians som hereus d’aquell somni que en la tradició jueva es va plasmar en el relat de la Torre de Babel: la divisió de la humanitat en races, nacions i llengües, era vista com un fracàs, fruit de l’ambició i l’orgull que va portar l’ésser humà a voler “conquerir el cel” (mitjançant la tècnica i la força autònoma). Des de sempre, els deixebles de Jesucrist han contraposat la Torre de Babel a la Pentecosta, on es veu restablerta la unitat en la pluralitat.

Però també els cristians han hagut d’afrontar al llarg de més de dos mil anys un sofriment decebedor, en comprovar que aquesta unitat ha estat de vegades amenaçada i trencada efectivament… I que segueix avui sense estar restablerta plenament. Un filòsof creient i particularment sensible a aquest problema, escrigué un llibre que va titular, amb tot encert, “El Crist esqueixat”.

Aquest és un sofriment que es desperta particularment cada any quan mirem aquests dies els nostres germans separats i ens reunim per bastir possibles ponts i pregar per la unitat. ¿Com podem viure tranquils els cristians, veient que Jesucrist està trencat? Recordem que, segons Ell ens va prometre, avui Jesucrist viu en els cristians, és a dir, a la seva Església, en els seus deixebles. Per això, de fet Jesucrist perviu en els seus deixebles patint ruptures i divisions. És cert que per alguns això no suposa un problema, perquè pensen que ja ens està bé així: cadascú amb la seva “manera de viure la fe cristiana” no s’ha de preocupar de res més…

Però nosaltres no ens hi conformem. No podem deixar d’escoltar en el cor les paraules de Jesucrist: “Pare, que tots siguin u, com tu i jo som u” (Jn 17,11). No ens podem conformar amb la situació actual, de cap manera, perquè sabem que el que desitjava Jesucrist no era qualsevol “unitat”, com per exemple, la unitat d’un equip d’acció (empresarial o política, per exemple), o la dels amics que s’ajunten per l’afecte, o la unitat d’interessos de qualsevol tipus… El que va voler i va implantar Jesucrist és una autèntica comunió de germans, comunió concreta de fe, de vida, d’amor, d’esperança.

El problema és que aquesta comunió, sense deixar de constituir un do de l’Esperit, “ha de ser treballada”. La comunió entre germans en la fe, és un veritable fruit de vida treballada, com els fruits de la collita, esperats pel pagès, després dels seus esforços conreant el camp.

Avui ens prometem treballar la comunió. És treball de comunió fraterna l’aprofundiment constant en la fe de Jesucrist, aquesta fe que

– neix de l’escolta de la Paraula, que també ressona en l’altre.

– s’arrisca a viure un demà sorprenent, sempre en mans de l’Esperit.

– mira l’altre com a germà, acceptant les diferències.

No sabem quan seran acomplerts els nostres somnis. Però sí que estem segurs que l’Esperit compta amb nosaltres per a portar-los a terme.

Agustí Cortés Soriano

Bisbe de Sant Feliu de Llobregat

 

L’Octavari de pregària per la unitat dels cristians, del 18 al 25 de gener, és una nova crida a pregar per la restauració de la unitat visible de l’Església. La unitat dels cristians no és una qüestió baldera o reservada per a alguns que tenen aquesta dèria, sinó que és una necessitat que brolla de la nostra mateixa fe i, per això, tots l’hem de sentir com a cosa ben nostra. Recordem la pregària del mateix Jesús: Que tots siguin u, Pare  (Jn 17,21).

La divisió dels cristians, en diversitat d’Esglésies i de confessions, no ens treu la certesa, com confessem en el Credo, que l’Església és una. Ens pertoca a tots, caminar junts, reconeixent els dons que hi ha en les altres confessions i, tant en les paraules, com en els fets, veure’ns com a germans en Crist, confessant la Trinitat santíssima i vivint la salvació que brolla de la mort i resurrecció de nostre Senyor Jesucrist.

Hem de reconèixer els dons dels germans, agraint, també, els dons que hem rebut en el si de l’Església catòlica. Hem de ser ben conscients que la fe ens garanteix saber que  estem, per la gràcia de Déu, en aquella possessió dels mitjans de salvació dels qui pertanyen a la comunió de l’Església. Així ho creiem i, per això mateix, ens mantenim en el si de l’Església catòlica. El veritable ecumenisme fuig de tota aparença d’irenisme, en el sentit d’una realitat d’unitat futura, en la qual emergirà l’Església de Crist.

 El passat 21 d’octubre va fer cinc-cents anys del començament de la Reforma protestant.  Hem de ser conscients, tant del que s’ha avançant en el camí de la unitat visible, com de les oposicions que persisteixen entre l’Església catòlica i les comunitats eclesials protestants. Resta molt de camí per fer, però és més el que ens uneix que el que ens separa. Entre nosaltres, degut al fet de les migracions, també, hi ha molts cristians de les Esglésies orientals ortodoxes. Amb ells la nostra comunió en els sagraments és plena i podem reconèixer-nos com Esglésies germanes, encara que ho hem arribat a la ple na comunió en la manera comprendre l’Església universal i el primat del successor de Pere, com a servidor de la comunió universal de l’Església.  Per això, tant amb els nascut de la Reforma, com en les Esglésies ortodoxes, sense oblidar l’anglicanisme, hem d’avançar més i més en el diàleg i, sobretot, hem de demanar, amb pregària humil i confiada, la unitat que solament el Senyor pot donar-nos.

Romà Casanova Casanova

Bisbe de Vic

 

El passat 17 de gener, a Sant Pere del Vaticà, es van iniciar les celebracions dels 800 anys de la fundació de l’Orde de Nostra Senyora de la Mercè. El 10 d’agost de 2018 es compliran vuit segles del naixement de la família mercedària. El Sant Pare ha concedit a tots els temples mercedaris la gràcia jubilar de la indulgència plenària.

Pere Nolasc, amb el patronat del rei Jaume el Conqueridor i el bisbe Berenguer de Palou, a la catedral de Barcelona, ​​davant l’altar de santa Eulàlia, l’any 1218, va procedir a instituir una Orde extremadament innovadora: redemptora de captius. Hi havia milers de cristians que patint esclavatge en terra de “moros”, perdien la dignitat i abandonaven la seva fe.

Pere Nolasc era mercader i fou sensible a aquest greu problema social i espiritual. L’any 1203, va viatjar a València, musulmana encara, i va comprar tres-cents captius. Va invertir en aquest alliberament tot el que tenia. D’aleshores ençà no va dedicar-se a altra cosa que crear llibertat i retornar la dignitat. Se li va unir un voluntariat amb el qual anualment feia una redempció organitzada.

La Santíssima Verge, la nit de l’1 al 2 d’agost, li va transmetre l’encàrrec de la Santíssima Trinitat que s’institucionalitzés el que venia fent. El rei i el bisbe patrocinaren la iniciativa, dotant a l’Orde amb l’Hospital de Santa Eulàlia i una part del Palau Reial, condecorant-la amb l’escut catedralici i la insígnia reial.

Pere Nolasc va assumir aquesta missió que Déu li demanà fins al punt d’establir un quart vot: disponibilitat dels frares de quedar captius i fins i tot morir enlloc dels captius. Això va produir nombrosos martiris i innombrables patiments. El nostre sant Ramon Nonat és exemple típic d’aquest carisma martirial: quatre vegades redemptor, dues vegades turmentat com a ostatge, un cop turmentat amb l’atroç perforació dels llavis. L’Orde de la Mercè va arribar a redimir 80.000 esclaus.

La Mercè, orgull de Catalunya, gesta dels catalans de l’època medieval, fou clau en l’evangelització d’Amèrica perquè es dedicà, des de l’inici, a la dignificació de les presons i a l’atenció als presos i als alliberats de la presó després de complir les penes. A més, continua en la redempció espiritual dels captius d’avui, especialment a les presons, amb els marginats en els barris perifèrics.

 

Xavier Novell i Gomà

Bisbe de Solsona