(D. de Girona · Meritxell Comas· Si l’espiritualitat no l’hagués cridat, a Maria Assumpció Pifarré li hauria agradat dedicar-se a la pintura («les companyes de classe de les Escolàpies sempre em copiaven els dibuixos perquè volien assegurar-se de treure bona nota»), però el destí li tenia una altra carta preparada. La seva, però, era la vida de qualsevol jove barcelonina: sortia a ballar amb les amigues, l’entusiasmava portar talons -que es descalçava quan arribava a casa perquè «em feien un mal terrible els peus»- i, fins i tot, havia arribat a «sortir» amb algun noi, però es va adonar que aquella vida no l’omplia: «Jo buscava alguna cosa més profunda, més com era jo, però els nois només parlaven de tonteries», recorda. I és que el que buscava Pifarré era un amor que no aconseguia trobar: «Els nois m’anaven al darrere, però no trobava ningú amb qui em volgués casar, tot era molt superficial», assegura.
