(Arquebisbat Tarragona · 04/02/24) La Gna. Jolanta Kafka és una missionera claretiana de la comunitat de Reus. Nascuda a Polònia, ha viscut la major part de la seva vida fora del seu país natal i es considera ciutadana del món. Com a religiosa, ha viscut la crida d’anunciar l’Evangeli a través de la formació de joves, de les missioneres claretianes joves i en la coordinació general de la congregació.
La Gna. Kafka ha vist enriquit aquest servei amb la col·laboració amb altres congregacions religioses, especialment en la seva etapa com a presidenta de la Unió Internacional de les Superiores Generals, l’organisme que formen els instituts de vida consagrada femenins d’arreu del món. La Gna. Jolanta ha participat en la XVI Assemblea General Ordinària del Sínode dels Bisbes i avui conversem amb ella per a conèixer com ho ha viscut.
Com ha estat l’experiència de participar en l’Assemblea del Sínode dels Bisbes?
Ha estat una Assemblea diferent. Per primera vegada, diversos membres del poble de Déu, cardenals, bisbes, preveres, consagrats i consagrades, laics i laiques, pares i mares, homes i dones, joves i persones grans, han participat com a membres de l’Assemblea Sinodal. Presidit pel Papa, el Sínode dels Bisbes ha comptat amb aquells que han col·laborat i són testimonis dels processos locals i continentals.
Jo he participat en la primera sessió de la XVI Assemblea del Sínode dels Bisbes com a facilitadora en els “cercles menors”, és a dir, els grups d’entre 10 i 12 participants de l’Assemblea en què es realitzaven les converses i els treballs durant les quatre setmanes de sessions, sempre presidides pel Papa. El servei de facilitadora consistia a acompanyar, moderar, tenir cura del mètode en les converses i treballs dels cercles, configurats de manera diferent cada vegada que s’abordava un tema nou. Ha estat una immersió en la realitat eclesial universal. Era escoltar, veure, sentir, deixar-se interpel·lar per la diversitat de les expressions de la fe i de la seva vivència; les seves inquietuds i els seus reptes. El sentiment que m’ha acompanyat durant l’Assemblea ha estat de goig per la forma en què s’ha fet la participació de diverses vocacions i ministeris de l’Església. Ho he viscut com a contemplació, sentint l’obra i el pas de l’Esperit. A vegades amb dolor, quan les divergències no han estat acollides com a oportunitat per a continuar buscant.
Durant les sessions de treball es va aplicar el mètode de la conversa en l’Esperit, en què consisteix aquest sistema?
La conversa en l’Esperit és un dels instruments ja presents en la primera fase del Sínode i també a l’Assemblea. En l’intercanvi d’aportacions que cada membre del grup ha preparat i ha discernit, la conversa en l’Esperit parteix d’una intencionada escolta profunda de cada persona i dels moviments que l’Esperit suscita en els cors dels participants. S’intercalen l’intercanvi d’aportacions, els silencis orants o els espais d’aprofundiment d’allò escoltat.
En aquest procés, que normalment té tres rondes d’escolta i de presentació, es deixa emergir un fruit, resultat que després es posa per escrit, que recull el que sigui de consens i harmonia, i el que sigui de divergències i posicions dissonants. La conversa en l’Esperit no pretén arribar a un acord com a resultat de l’intercanvi d’experiències i visions teològiques i pràctiques pastorals, sinó oferir a l’Assemblea i al Sant Pare tot allò que resulta del diàleg com a valuós, reconeixent de fet el pas de l’Esperit.
Des de la seva experiència com a religiosa, què aporta la vida consagrada en el camí de l’Església?
Associem la vida religiosa a una vocació per la qual les persones entreguen tota la vida a Déu i al servei de l’Església i de la humanitat. Però la vida religiosa, des de l’inici, té una expressió ineludible que és la vida compartida, comunitària. En aquest sentit, ha estat sempre i continua sent una llavor de fraternitat o sororitat en la seva manera de viure i de ser signe de la gran comunió de l’Església. És el primer que l’Església rep com a do amb la vida religiosa.
A més, des dels seus orígens la vida religiosa ha estat una vida religiosa laica de buscadors de Déu. Amb les seves formes i pràctiques de prendre decisions, de compartir els béns, d’acollir el pobre, el peregrí, de conviure enmig de les diferències, pot contribuir al camí sinodal. La vida religiosa ha nascut a les fronteres i perifèries de l’Església i del món. Avui, amb tantes invitacions del papa Francesc, som cridats a sortir de les nostres zones eclesials de confort cap a les perifèries existencials i socials, amb altres, caminant des d’allà. I potser el més important és que la vida religiosa, en la seva diversitat de noms d’ordes i congregacions, és el reflex de la infinita
creativitat de l’Esperit i dels carismes amb els quals embelleix l’Església. Aprofitem aquesta riquesa a les nostres Esglésies locals?
Més enllà d’aquest moment concret viscut amb el Sínode, com ha de viure l’Església la sinodalitat?
La vida de comunió en l’Església com a deixebles, fills de Déu en la fe, l’acollida de la missió que comporta ser batejat, ens diu el Sínode, té una complementarietat en la participació. Aquesta dimensió de participació és la que avui matisa la vivència, sigui de la comunió o de la missió. Crec que aquest és el punt més fort en el qual totes les Esglésies locals, a partir de les petites comunitats, com diu la Síntesi de la primera sessió, som interpel·lats a descobrir i a fomentar.
Som cridats a donar una major expressió habitual, sistemàtica, a la participació dels creients en la vida de l’Església local, i especialment arribant als més pobres, als més allunyats o als que s’han sentit exclosos.
Què ha d’esperar l’Església d’aquest procés sinodal en què es troba immersa?
És una crida per a l’Església a reformar-se i a deixar-se reformar, així que esperem que arribi i la sentin totes les comunitats petites. L’Església, com la societat, espera que, a partir de les cèl·lules petites de comunió com ara la família, una comunitat de fe, una comunitat cristiana de base, pugui créixer, acompanyar-se en la fe i la participació, i continuar il·luminant i transformant el món.
La renovació, el canvi, només serà possible i durador quan a la base se’n descobreixi la necessitat i es trobin camins per a donar-li expressió. I, deixant-se moure per l’Esperit que està obrant, toqui i guareixi en concret aquest món tan ferit.
Que puguin sentir-se i ser reconegudes en la comunitat eclesial totes les persones, ja que la comunitat de l’Església no és una comunitat dels perfectes, sinó dels cridats, tots en camí de cerca, de viure segons l’Evangeli de Jesús, al carrer, al temple, a casa, al nostre cor.
