(FD · Òscar Bardají i Martín · 18/12/22) «Pelegrinar és posar-se en camí vers un lloc sagrat a través d’un mateix, malgrat un mateix i més enllà d’un mateix; en dirigir-nos cap a un lloc sagrat extern ens encaminem al mateix temps al santuari sagrat de nosaltres mateixos». El P. Xavier Melloni, sj, proposa «la contemplació per assolir amor en totes les coses», per tal d’arribar al veritable terme del nostre pelegrinatge.
Com evoluciona un pelegrinatge?
De les tres etapes de què consta tot pelegrinatge —la primera és la de la preparació i la segona, la de les dificultats inesperades, que fan penedir-nos d’haver iniciat l’experiència—, en destacaria la tercera: és la que ens rendim i ens posem en les mans de Déu, i no en el que havíem programat. Rendir-se no és claudicar: claudicar seria tornar a casa. En canvi, rendir-se és lliurar-se realment a Déu. Aleshores, és quan comença pròpiament el pelegrinatge.
Tothom està preparat per fer un pelegrinatge interior, inclosos els no-creients?
Tot ésser humà, pel fet de ser vivent, ja és creient. Sinó, no podria respirar, perquè respirar ja és un acte de confiança en la Vida. El pelegrinatge comença quan hom sent una crida a desinstal·lar-se, a anar més enllà del que avui anomenem la «nostra zona de confort». Posar-se en camí és sentir aquesta crida a créixer, a deixar-se posar en qüestió, a viure a la intempèrie i sense anticipacions, confiant en una Presència que fa tres mil anys va dir a Abraham que es posés en camí.
Com a creients, la nostra vida no és de per si un pelegrinatge?
Efectivament, la vida humana mateix és el nostre veritable pelegrinatge, el sentit del qual l’anem descobrint a mesura que caminem. El que ens fa creients és obrir-nos a la Presència invisible de Déu, que sosté i guia cada pas, encara que no ho veiem. El que hem d’arribar a aprendre és a caminar de forma sagrada, de manera que cada passa esdevingui una pregària.
