(CR · Montserrat Boixareu · 19/12/22) El pare Bernabé Dalmau ha publicat aquest any un llibre amb motiu del 50è aniversari de la seva ordenació presbiteral. Sota el títol 50 homilies i el seu context (PAM, 2022) recull una homilia per a cada un dels 50 anys de ministeri sacerdotal. En aquesta entrevista el pare Dalmau dona a conèixer els seus cinquanta anys de vida monàstica i sacerdotal. Una trajectòria que va iniciar l’any 1960 quan va entrar de postulant al monestir, després d’haver estat escolà, i que l’ha dut a viure de molt a prop moments tan decisius per a l’Església com la celebració del Concili Vaticà II i la del Concili Provincial Tarraconense.
La seva activitat eclesial sempre ha estat vinculada a Montserrat i basada sobre tres eixos: docència, pastoral i publicacions, principalment a les publicacions de l’Abadia. Dirigeix la revista Documents d’Església des de l’any 1986 i, juntament amb Josep Massot, qui era director de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat (PAM), va emprendre la creació de col·leccions com Saurí i El gra de blat, que actualment ja compten amb centenars de títols.
“La meva experiència eclesial més forta, a part de la vida sacramental normal, ha estat participar en el Concili Provincial Tarraconense”
El pare Dalmau viu el sacerdoci des del monestir i molt eclesialment; prefereix referir-se a la comunió de l’Església més que no pas a la sinodalitat; destaca Joseph Ratzinger com a referent teològic i posa de relleu el Document del Concili Provincial Tarraconense i la carta pastoral Arrels Cristianes de Catalunya. Bernabé Dalmau sempre ha viscut el ministeri com un servei per fer comunitat cristiana, una comunitat formada per varietat de carismes i de circumstàncies. Una comunitat en la qual tots tenim la mateixa fe, però que hem de viure en circumstàncies diferents.
Entre els llibres que ha publicat darrerament hi trobem: Cercar Déu a Montserrat (2012), Sant Joan XXIII i la pau al món (2014), L’impacte del papa Francesc (2014), Óscar Romero, bisbe dels pobres i Óscar Romero. Diari 1978-1980 (2015), Manual cristià d’autoestima (2016), 50 homilies i el seu context (2022) i Columba Marmion, cent anys de llegat espiritual (2022).
Quins trets destacaria de la seva activitat monàstica i sacerdotal?
L’ensenyament és el període més breu. Jo vaig fer filosofia i teologia aquí, a Montserrat. Vaig tenir la sort de fer teologia paral·lelament al Concili Vaticà II, que va ser del 1962 al 1965. En algunes matèries, aquí no només estàvem al dia sinó més i tot. Un exemple d’això es troba en la litúrgia. Tot el que es deia al Concili, a Montserrat, ja ho teníem superat de sobres. En sagrada escriptura i en eclesiologia també. Teníem el pare Evangelista Vilanova, que seguia de prop el que es feia, sobretot en l’àmbit francès. Els estudis jo crec que els vaig fer molt bé i em vaig dedicar a ampliar-los, que és el costum que tenim aquí a Montserrat. En el meu cas vaig estudiar també dret canònic. Vaig anar dos anys a Estrasburg i en tornar va ser quan em van ordenar prevere. Quan vaig arribar, com que tenia molt recents els estudis d’Estrasburg, vaig arribar a ensenyar alguns tractats de teologia. Vaig ensenyar el tractat sobre la Gràcia i el de sagraments: el sagrament del matrimoni i el sagrament de l’Orde. Després una mica de tot com ensenyar llatí al noviciat, aquí a Montserrat.
I com ha estat tota la funció pastoral?
Quan em van ordenar, ordenaven monjos que de pastoral no en feien tanta al santuari. Però alerta a simplificar. Per exemple, el pare Massot tenia un cor pastoral i havia fet el funeral de molts autors amb els quals tenia tracte a les publicacions.
Jo he tingut una experiència molt maca en la pastoral, molt bona. Sense grans esdeveniments, però sí que hi ha coses que impressionen. De vegades per la senzillesa. La pastoral pot ser molt prosaica, si celebres missa aquí a Montserrat, que segons com no coneixes ningú, però en predicar, el sacerdoci el visc molt eclesialment.
També com a exemple, hi ha el recés dels que es preparen per a diaques permanents dels bisbats de Barcelona, Sant Feliu i Terrassa. Fa una dotzena d’anys que me’ls envien a mi, i em fa molt de respecte predicar a un senyor que ja té la seva vida, però que li han demanat o li ha semblat que podia fer una mica més per l’Església.
La vocació i el ministeri no els veig com un poder. Evidentment que té un aspecte de “exousia”, però sempre l’he vist com un servei, un ministeri, un fer la comunitat cristiana entre tots. I a mi, el que m’ajuda molt a viure’l és la varietat de carismes i de circumstàncies. Tots tenim la mateixa fe, però l’hem de viure en circumstàncies diferents.
Ja no cal dir la dimensió, que ara ha caigut en picat, del sagrament de la penitència. És on et trobes amb el més gros. I et fa pensar que tu no ets ningú, però que a través teu Déu i l’Església van fent la seva obra.
“S’han fet sínodes de bisbes en els quals ja sabies que diria el papa en l’exhortació apostòlica postsinodal”
Hi ha tots els anys treballant en publicacions…
Quan estava acabant els estudis al noviciat ja vaig col·laborar amb Josep Massot, director de les Publicacions de l’Abadia. El primer Saurí (col·lecció de Publicacions de l’Abadia de Montserrat), ja va ser una traducció de Ratzinger que em va encarregar ell. Es diu L’actualitat de ser cristià. Després el Josep Massot em va explicar que un senyor li havia dit que trobava que la col·lecció Saurí era una mica massa elevada i una miqueta massa d’esquerres. Aquell senyor volia, i estava disposat a donar diners, que hi hagués una nova col·lecció que fos més planera i que pogués ajudar més immediatament a la pregària. Fins i tot suggeria que el primer llibre fos un llibre de pregàries. I aleshores va sortir el primer Gra de blat, que és un llibre de pregàries, Pregàries d’avui i de sempre. En van sortir tres edicions. I a la mateixa revista, Documents d’Església, que va començar l’octubre del 66, ja vaig traduir del francès. I ja en aquests anys vaig publicar algun llibre. Quan vaig fer dues o tres antologies de Pregàries d’avui i de sempre, el pare Cassià em va dir que amb el temps ja en faria de propis, i així ha estat.
