(Fra Eduard Rey, caputxí. President de l’URC) Em va agafar per sorpresa. Quan em vaig posar a meditar l’evangeli de la cinquena setmana de quaresma, l’escena de la dona adúltera (o caldria dir dels homes acusadors?) va aparèixer com una cosa inesperada. Feia pocs dies que havia sentit per internet un comentari a aquest fragment, i de cop me’l trobo allà, gairebé como si presente me hallase, que diria sant Ignasi.
Em crida l’atenció el cercle dels acusadors. Que reconfortant que és sentir-se part d’un grup! I més si crec que és el grup dels millors, o com a mínim dels bons! Aquest grup creu tenir en el seu centre Déu i la seva Llei. Però l’escena posa en el centre precisament la persona que el grup vol excloure, la persona que els bons volen excloure definitivament a cops de pedra, sense ni tan sols tocar-la. I potser succeeix cada vegada que ens creiem “els bons”, cada vegada que afirmem “la nostra justícia”, que en realitat ens afirmem a partir de l’exclusió, d’una violència potser no sempre tan evident com a l’escena de l’evangeli.
El cercle s’obre. Per malícia, però s’obre. S’obre cap a Jesús. El conviden a incloure’s, a ser part. Molts de nosaltres ens deixaríem seduir. Que difícil que és quedar fora del cercle… Jesús deu ser conscient d’aquesta temptació, perquè fins i tot evita mirar-los. Els ignora ostentosament, dibuixant a terra amb el dit. I finalment desfà el cercle. Els qui miraven junts cap a la dona imprevistament accepten la invitació a mirar-se a si mateixos. Se’n van cadascun pel seu cantó. I queda allà al mig sola aquesta dona, figura de la nova comunitat que vol crear Jesús.
De l’escena de l’adúltera al Divendres Sant. Jesús va més enllà de perdonar l’adúltera: es posa en seu lloc, en el lloc de tots els acusats, de tots els condemnats, de tots els exclosos. Fins i tot sant Pere, sol enmig de la nit més terrible, s’ha sentit atret per l’escalfor del foc que han fet els guardes i els criats del palau, i ha preferit el caliu del grup al seguiment del Mestre en aquesta hora… El cercle dels acusadors, dels botxins, dels burletes, es torna a formar, i, altra vegada, l’exclòs, l’impur, l’acusat de blasfem torna a quedar misteriosament al centre.
Un dels qui estan condemnats a la creu fa un últim intent desesperat d’incorporar-se, de sentir-se que pertany als escollits, sumant-se a les burles i als menyspreus cap a Jesús. Però l’altre ha entès l’engany. S’adona que la seva pròpia vida com a exclòs i condemnat només tindrà sentit si deixa el cercle dels qui es justifiquen i humilment es posa a la fila dels perdonats cridats a seguir Jesús.
En un dels nous mosaics de Rupnik a la Cova de Manresa, s’hi veu la crida del publicà Mateu. Jesús li assenyala un camí daurat, un camí que porta a la festa dels pecadors perdonats. És el camí que va del jo tampoc no et condemno al seràs amb mi al Paradís. Que avui, al peu de la creu, tots el sapiguem intuir.
