Fra Eduard Rey, President de l’URC. Acte d’obertura de la 84 Assemblea de l’URC
Un cartell amb l’aspiració de ser “visibles i poderoses”
La visibilitat és essencial per naturalitzar i crear referents.Aquesta frase forma part d’una mena de “catequesi” que l’Ajuntament de Barcelona ha instal·lat pels carrers en ocasió de les festes de “l’Orgull” que es celebren aquest mes. Es pot veure en diverses pancartes d’aquestes que pengen dels fanals. Es tracta de pancartes que enuncien un contingut. No convoquen a cap acte concret, fins i tot donen per entesa la vinculació amb la celebració concreta de “l’orgullosa Barcelona” que anuncien uns altres cartells molt acolorits. El lema és lesbianes poderoses i visibles.
Aquesta declaració de principis sobre la visibilitat de les lesbianes va acompanyada de fotos. Pel que llegeixo a Google, es tracta de lesbianes reals que han participat en aquesta campanya. La seva imatge no destaca per res especial. En una de les fotos es diu fins i tot que és lesbiana, encara que no ho sembli. Tot i que l’enunciat escrit parla de la visibilitat, les imatges han estat triades precisament per transmetre la sensació de normalitat, de no distingir-se visiblement. De quina visibilitat es tracta, doncs? Jo diria que en el fons es tracta d’una visibilitat que no és tant de la imatge en sí com de la paraula i del gest. D’aquesta visibilitat ens diu la “catequesi” municipal que és necessària per naturalitzar i crear referents.
La pregunta per la visibilitat cristiana
No vull entrar ara en si la funció de l’Ajuntament ha de ser“catequitzar-nos”ni menys encara en discutir el contingut concret d’aquests cartells. Si m’ha cridat l’atenció aquest discurs sobre la visibilitat, segurament és perquè ja fa temps que em preocupa què ha de significar per a nosaltres cristians el ser visibles. La visibilitat entra en la pròpia definició de l’Església com a sagrament, signe visible de la realitat invisible de Déu. La vida religiosa, com una de les icones, imatges o paràboles vives de l’Església, pot renunciar a la visibilitat?Però, si no hi pot renunciar, de quina visibilitat es tracta? El propi evangeli ens mostra que estem davant d’una qüestió complexa. Si les paràboles de la sal o del llevat semblen voler convidar-nos a dissoldre’ns en la massa (no de qualsevol manera, sinó com el que la fa pujar o el que li dona el gust), les del llum en un lloc alt i del poble dalt d’una muntanya semblen dir-nos que Déu també espera de nosaltres la visibilitat, que el fem visible a Ell.
La visibilitat serveix per naturalitzar i crear referents, ens diu el cartell del carrer. La visibilitat que se’ns demana a nosaltres també ha de crear referents, o (més ben dit) ha d’apuntar cap a l’únic referent veritable, que és Déu mateix fet visible en Crist. No sé fins a quinpunt es tracta, però, de naturalitzar. En el moment en què Déu es fa visible, més aviat tendeix a posar en qüestió el que espontàniament ens sembla natural o normal. En un món on parlar de Déu és cada cop més estrany i on es considera que, en tot cas, l’experiència religiosa és un sentiment purament individual inexpressable (és a dir, invisible), la visibilitat de l’Església i, per tant, de la vida consagrada, ha de ser la visibilitat d’un gran interrogant.Al final, la imatge més visible de Déu segons la nostra fe és la mort pública, gairebé mediàtica, de Jesús a la creu. En una societat religiosa, Ell qüestiona el que pensem espontàniament de Déu. En una societat que ha deixat buit el lloc de Déu, Jesúss’erigeix com el gran interrogant, el signe visible que hi ha un amor que val més que la vida.
Sinodalitat i visibilitat de Déu com a referent
És necessari, doncs, en primer lloc, que no donem per descomptat Déu en les nostres vides i en les nostres comunitats. Som homes i dones del nostre temps, del temps que no té paraules ni gestos per fer visible Déu. Cal, doncs, que ens esforcem sempre perquè les nostres comunitats, les nostres trobades, siguin espais on sigui possible parlar de Déu, del Déu de Jesucrist. Crec que aquest ha de ser un dels elements bàsics de la sinodalitat que el Sant Pare vol que vagi esdevenint actitud habitual en l’Església. Els mitjans de comunicació, com no podia ser d’altra manera, han subratllat altres coses, interpretant que allò essencial és el que fa referència al repartiment de la responsabilitat o del poder. Però en el cor del camí sinodal hi ha la voluntat que l’Església sigui un lloc on es parli. I aquest parlar ha de ser, abans que res, parlar de Déu. Em sembla que en el moment en què a l’Església sapiguem compartir la nostra experiència de Déu en comunitat, no serà difícil que també en la presa de decisions o en el discerniment dels camins del futur tots, pastors, religioses i religiosos, seglars, realment caminem junts.
Els religiosos tenim una experiència important a compartir en aquest sentit. Des d’aquelles assemblees d’ancians al desert d’Egipte fins als nostres actuals capítols, amb totes les seves variants, sabem el que significa crear espais on es pugui parlar. També a nivell intercongregacional, voldria destacar d’una manera especial la Reunió d’Abats i Provincials (RAP), amb més de cinquanta anys de camí, i el grup Anawim. Es tracta de trobades amb un profund to de gratuïtat, que solen incloureeucaristia, dinar i algun moment de recreació plegats, a més del diàleg on anem desgranant col·loquialment diferents temes que ens poden afectar o preocupar. A la RAP, acostumem a començar amb un “in memoriam”, on recordem els religiosos que han mort des de la darrera trobada. Recordant les seves vides, veiem els rastres de santedat en les nostres comunitats, fem visible el pas de Déu. A l’última assemblea de la URC se’ns va parlar també de les trobades que es fan en alguns barris i comarques, amb el mateix to de valorar l’encontre i la celebració. Sovint em pregunto com fer que les pròpies assemblees de la URC, salvant els aspectes estatutaris i d’organització, puguin adquirir més aquest to.
Una reflexió que em faig últimament és com evitar, quan s’ocupa un lloc com el de provincial, quedar massa centrat en els temes de gestió de persones i de coses. No sé si us passa el mateix, però jo noto que, per poc que em descuido, m’oblido que el meu primer deure com a provincial dels meus frares, i també com a president de la URC, és el d’aprofitar perquè Déu es faci visible a l’interior de les nostres comunitats i en les nostres trobades, perquè allò que és central en les nostres vides no es doni simplement per descomptat o per sabut, perquè tot compartir comenci sempre des d’Ell.
Visibilitat i missió
A aquest nivell de la nostra necessària visibilitat, crec que també ens seria saludable una reflexió entorn dels nostres camps de missió. Hi va haver un temps en què el servei s’interpretava i es vivia com un gest religiós. En una cultura filla de l’Església, que, malgrat totes les seves incoherències, girava entorn de l’eucaristia dominical i tenia l’evangeli com a relat bàsic, educar, tenir cura dels malalts, acollir forasters, donar menjar o sostre a qui no en tenia, s’entenia en el context d’allò que fa visible un Déu que, en paraules de sant Pau, es va fer pobre per nosaltres per enriquir-nos amb la seva pobresa (cf. 2Co 8,9). Per això el gest de servei anava tan sovint unit a un testimoni de vida segons els consells evangèlics.
Certament que ens hem de felicitar que aquests aspectes de la fe bíblica hagin penetrat tant la nostra cultura que avui considerem que el propi estat té un deure en aquest sentit, i que ens indignem quan els qui tenen autoritat miren pel propi interès en comptes de servir. Però això ens ha deixat en una situació estranya a nivell de la nostra missió de fons de fer visible Déu. Em pregunto sovint quin és el preu que paguem per la nostra dependència de diners públics en tantes de les obres en què treballem. Com a mínim, ens obliga a introduir criteris i formes de valorar que no sempre són coincidents amb les de l’evangeli.
Per posar un exemple, he conegut magnífics assistents socials. Però sempre m’ha inquietat la manera en què la gestió de diners de l’estat els converteix, ho vulguin o no, en una mena de “jutges dels pobres”, que decideixen qui és digne de ser ajudat i qui no. Per posar-ne un altre, com vèiem en l’exemple en què he començat, l’estat modern sovint adquireix un to profundament moralitzador. Però no sempre des de l’Església podem estar d’acord amb les “catequesis” de l’estat. Ara bé, depenent com depenem dels seus diners, realment ens podem negar a ser corretja de transmissió del seu discurs? Els diners de l’estat ens permeten arribar a molts llocs, atendre més quantitat de gent. Però no condicionen amb excés la manera com ho fem? Al final busquem fer visible Déu o salvar les nostres pròpies “marques” escolars o assistencials?Si estem atents, crec que es dibuixa la necessitat d’un cert exercici del consell evangèlic de la pobresa, amb els límits que comporta, si realment la nostra missió ha de poder fer visible el Déu de Jesús. A vegades també identifiquem massa aviat visibilitat amb presència en els mitjans de comunicació. També els mitjans de comunicació avui són profundament moralitzadors, també ens poden fer pagar un preu alt a nivell de discurs i, per tant, d’allò que realment fem visible, per les comptades vegades en què aconseguim que ens hi facin aparèixer en positiu.
No voldria ara semblar que vaig de revolucionari. Ni per tarannà ni pels llocs que ara ocupo no ho sabria ser. Possiblement hem d’estar especialment atents a la manera en què servim, i ser capaços d’afirmar la nostra llibertat de seguir l’evangeli quan els criteris no siguin coincidents. És curiós a la Sagrada Escriptura com Déu castiga el rei David per haver fet un cens (cf. 2Sa 24). Potser se’ns està dient que no ens toca a nosaltres funcionar per estadístiques, ni valorar el nostre treball per allò que es pot quantificar. Només pel teu amor et perdonaran els pobres el pa que els dones, deia sant Vicenç de Paül. Sempre m’ha colpit la comprensió profunda del pobre que respira aquesta frase. Ens convida a estar molt vigilants sobre la forma que donem a la nostra missió, i ser conscients de les trampes que ens podem trobar en un món que (afortunadament, repeteixo) ha institucionalitzat el que abans es considerava exercici de la caritat. És important trobar el nostre propi estil segons els nostres propis criteris, però si no ho acompanya un discurs propi i que sigui explícit sobre Déu, i específicament sobre el Déu de Jesucrist, difícilment establiran l’interrogant que en un món com el nostre estem cridats a ser.
Comiats i agraïments
Passant a temes més d’organització de la pròpia URC, avui és dia d’agraïments. El nostre secretari, el jesuïta Llorenç Puig, ha de deixar aquest encàrrec per necessitats internes de la Companyia. Ha ocupat el lloc durant dos anys. Vam creure que la feina que calia fer, després de la llarga etapa del germà marista Lluís Serra, era repartir feines i crear dinàmiques d’equip, encarant un futur en què difícilment es pot pensar que algun institut pugui destinar algun membre a treballar per la URC a temps complet. Crec que la feina s’ha fet amb èxit. Amb tenaç senzillesa o amb humil tenacitat, en Llorenç ha generat dinàmiques d’equip en els àmbits de la comunicació (amb la nostra treballadora Olga Sánchez i la Montse Punsodad’Animaset), la formació (amb sor Maria Teresa Brull i el germà Lluís Agustí) i l’administració (amb la germana Maria Rosa Olivella). Estem ja parlant amb un possible nou secretari. Seguint el que diuen els estatuts, esperem poder demanar la vostra ratificació en l’assemblea de la tardor.
També a causa d’un trasllat deixa la junta la germana Asun Mató, salesiana. Hi ha estat un temps breu, crec que un any. El nostre agraïment per la disponibilitat i per la participació en la vida i el discerniment de la junta. Com que hem sabut d’aquest trasllat molt recentment, no hem tingut temps de sondejar candidatures per substituir-la. Però això ens ha fet pensar de canviar una mica els mètodes. Avui us farem una consulta perquè indiqueu possibles candidates. Així tindrem noms a qui proposar-ho de cara a l’assemblea de la tardor.
La canonització de sant Carles de Foucauld
Finalment, voldria fer esment a un fet recent que en certa manera està en el fons de la reflexió que us estic compartint. El dia 15 de maig va ser canonitzat a Roma Carles de Foucauld. Malgrat que en la darrera etapa de la seva vida des d’un punt de vista canònic era sacerdot diocesà, no ha deixat de ser una font d’inspiració tot al llarg del segle XX i fins a l’actualitat, per a molts religiosos de diverses famílies espirituals. He de reconèixer que és un personatge que a la vegada m’atrau i m’atabala una mica. El seu itinerari té un punt de tortuós: de l’ateisme a la trapa, de la trapa a servidor de les clarisses de Natzaret, i d’aquí a sacerdot solitari enmig dels musulmans del desert del Sàhara. Però s’assembla en això a algunes de les poques vocacions que truquen avui a les nostres portes. Sovint ja no són joves, i porten itineraris de recerca complexos abans de decidir-se per la vida religiosa. Sant Carles de Foucauld se’n va al desert amb el Santíssim Sagrament, optant per una presència contemplativa que a poc a poc es va obrint a l’amistat com a forma de visibilitzar entre els qui no el coneixen aquell Jesús a qui ell adora en la soledat de la seva ermita. Lluny de tot afany de comptabilitzar el bé que pugui fer, des de la seva pobresa comparteix el que té i el que és, centrant la seva espiritualitat en l’abandó en Déu. Tots hem resat alguna vegada amb aquella seva pregària on es posa a les seves mans. A un món que, com diuen els cartells de l’ajuntament amb què he començat, considera que cal cercar ser visible i poderósi cerca guarir les ferides amb celebracions de l’orgull, ell ens recorda que el nostre anorreament és el mitjà més poderós que tenim d’unir-nos a Jesús i de fer el bé a les ànimes. Tant de bo també nosaltres trobem el camí per fer visible el Déu que, malgrat ser totpoderós, ha volgut guarir-nos mostrant-se humil i pobre.
