(CR · Glòria Barrete · 09/05/23) L’Alba Romero fa vuit mesos que ha entrat a viure a la comunitat del Sagrat Cor de Jesús de Bilbao. Hi ha anat per fer el postulantat, el temps de coneixença mútua a les congregacions religioses abans de decidir si un fa els vots per ser religiós o religiosa. Té trenta anys i és metge. La seva segona casa era el Casal Loiola de Barcelona. Reconeix que tenia molts prejudicis sobre aquesta opció de vida que ara defensa com una vida que no és gens estreta ni sotmesa.
De família creient i practicant, l’Alba Romero comença el seu camí de fe més personal estudiant ESO i Batxillerat amb els Jesuïtes. Un procés de fe “natural i progressiu”, allunyat de conversions extraordinàries i de moments puntuals, sinó que el descriu com “un anar fent, amb inquietuds, i estirant sempre del fil”. Reconeix que sempre ha tingut inquietuds cap a la justícia social i pel treball amb les persones necessitades, “per pal·liar el patiment”. És per això que creu que va estudiar Medicina, “em cridava la vocació de fons d’estar al costat de la gent que pateix”, explica.
“Al principi tampoc li poses paraules al que sents, inclús ho vivia amb una mica de vergonya, de sentiment que no podia ser”
A mesura que va creixent s’implica més fent camps de treball a l’estiu. És allà on veu que la vida en comunitat és una vida que li agrada. “Vaig veure clar que estar al servei de les persones de les perifèries del nostre món, en tots els sentits, i estar en comunitat, encara que fossin dues setmanes, a mi em cridava”. Al principi costava posar noms al que anava sentint. És el 2014 quan fa una experiència amb els Jesuïtes al Txad, a l’Àfrica, i és un dels seus moments vitals importants. “Allà es va donar una experiència forta de Déu, i amb els altres”.
Però la vida religiosa femenina per a ella era un gran tabú. “Al principi tampoc li poses paraules al que sents, inclús ho vivia amb una mica de vergonya, de sentiment que no podia ser”. L’Alba imaginava la vida religiosa com una vida “estranya avui dia, jo també tenia els meus prejudicis des de fora”, reconeix. Confessa que, per una banda, veia la vida religiosa amb una radicalitat que la cridava, però, d’altra banda, també tenia el prejudici de ser “una vida estreta, o que la dona assumia un paper a l’Església de dona sotmesa”. Va anar descobrint persones, “que al final són les que ens fan conèixer i obrir el cor”, diu, i va descobrir que no era una vida així.
