(Pere Codina i Mas, claretià · 06/11/26) Quan redactem aquestes ratlles, se sent dir que «està al caure» el nomenament d’un nou bisbe per a Barcelona. Se’n parla. I cadascú en parla segons la seva experiència passada o segons les seves expectatives futures. En el fons, tots els qui en parlen, voldrien veure reafirmades (o no marginades) en el futur les seves personals opcions. I si cadascú hi diu la seva, em pregunto què hi diuen els religiosos? Quina mena de relació tenen o tindran els religiosos amb els bisbes?
Històricament hi ha hagut un concepte que havia creat moltes suspicàcies, malentesos i conflictes entre els religiosos i els bisbes. Era l’«exempció»: que vol dir que determinats ordes i congregacions religioses estaven directament subordinats al papa i per tant «pontejaven», és a dir, passaven per alt l’autoritat diocesana, el bisbe. L’exempció ha estat històricament la gran eina que els religiosos han fet servir per sostreure’s al control del bisbes: depenien directament del papa. No cal dir que històricament l’exempció ha estat una font de conflictes i malentesos.
Actualment, però –i gràcies al Concili Vaticà II– el Dret Canònic ha matisat molt el terme «exempció» per evitar que els ordes (tants masculins com femenins) actuïn com a «illes» autosuficients. Actualment, tant el Superior d’un orde masculí exempt com la Superiora General d’una congregació femenina de dret pontifici tenen exactament la mateixa llibertat que tenien abans per governar casa seva, però tant un com l’altra han de posar d’acord amb el bisbe local en tot el que afecti les escoles, hospitals o parròquies que gestionen públicament a la diòcesi. Son els dos vessants que el document Mutuae relationes (1978) va intentar harmonitzar.
La situació ha canviat
El que passa és que avui el problema no és l’exempció. El problema, i gros, és el canvi d’escenari amb què ens estem trobant. És un canvi que està a la vista de tothom. Al llarg dels segles, l’Església ha volgut ser fidel a la missió que Jesús li confià i sempre ho ha fet tenint en compte les característiques i circumstàncies dels pobles on estava encarnada, per tal que, parlant un mateix llenguatge, el missatge fos intel·ligible pel poble. Fins ara, les adaptacions que l’Església havia d’anar fent al llarg del temps, venien a ser –si se’m permet de parlar així— com anar canviant els decorats, però sense tocar l’escenari. Però el que ara està canviant, és l’escenari.
Fins ara, l’Església vivia en un context rural; la gran majoria de la població no tenia gaires estudis; tenia una mentalitat no-científica i per tant no-crítica; semblava com si el subjecte creient fos la família com a tal, més que no cada un dels seus membres individualment; sovint la família propiciava —o fins i tot determinava— la vocació sacerdotal o religiosa dels fills… Tot aquest estil de viure personalment i socialment la fe cristiana té un nom: era l’Església de cristiandat. És així com l’Església ha viscut tot el darrer mil·lenni.
L’estil de viure i de fer que l’Església ha mantingut durant tot un mil·lenni, està deixant de ser l’adequat. I no ens cansem de repetir que l’estil ha estat bo i molt bo: tant és així que s’ha de tenir pa a l’ull per no veure els fruits immensos de santedat i de vida cristiana autèntica que ha produït al llarg tots aquests segles. L’Església vivia inserida, encarnada, en el mateix món en què vivien els seus fills i filles.
Aquell mon, però, ha deixat de ser. Aquella Església, és a dir, aquell estil de viure la fe també està desapareixent. Avui i aquí, i a diferència del passat, l’Església viu en un context eminentment urbà; la gran majoria de la nostra població té estudis, sovint de grau superior; té una mentalitat científico-tècnica i crítica; la fe està deixant de ser eminentment familiar i esdevé personal, lliure i voluntària de cada un dels seus membres; la família ha deixat de ser el planter que afavoria les vocacions sacerdotals o religioses… Aquell model d’Església que les generacions més grans havien conegut en la seva infància i joventut, ja no pot aguantar en aquests nous temps i està desapareixent amb una rapidesa inesperada. I gràcies al Concili Vaticà II pot anar buscant i experimentant un nou estil de ser cristià, de ser prevere, de ser religiós… que respongui als valors del món d’avui. És el que han fet els Capítols Generals després del Concili.
Un nou horitzó
Una de les coses que més criden l’atenció és la disminució numèrica de l’Església. La nostra Església (occidental) s’està empetitint. Les comunitats cristianes ja no omplen les esglésies com abans. Les vocacions ja no omplen aquells grans seminaris de la postguerra, com tampoc els noviciats no s’omplen en la proporció que havíem conegut fa mig segle.
No hem de perdre de vista que la Vida Religiosa —Església com és— corre la mateixa sort i vicissituds que l’Església global, i haurà de trobar el seu lloc i la seva funció ara i aquí, en el nostre món occidental. L’Església veu com queden enrere aquelles multituds i aquelles esglésies atapeïdes, perquè avui tot apunta cap a comunitats cristianes reduïdes: fa més de mig segle Ratzinger les anomenava «comunitats profètiques» i Rahner parlava d’«Església de petit ramat». Les Congregacions religioses veuen com queden enrere els noviciats nombrosos i les ordenacions col·lectives. I no hi ha volta enrere.
Ara bé, tot el que està passant és un canvi profund, no un final. El teòleg Ratzinger, poc després del Concili (1969), parlant de «com seria l’Església l’any 2000», deia: «De l’Església d’avui en sortirà també aquesta vegada una Església que haurà perdut molt. Es farà petita, haurà de començar completament de nou. Ja no podrà omplir molts dels edificis construïts en la conjuntura més propícia…» Podem substituir «Església» per «Vida Religiosa», i el pronòstic manté tot el seu sentit…
No entrarem en la discussió de què és primer (en la pràctica): l’Església universal (Roma) o l’Església particular (diòcesi). Però hem de reconèixer que molt sovint els religiosos —per allò de la universalitat— no tenien gaire en compte l’Església particular, la diòcesi. Creiem que això està canviant en el nou estil d’Església que està naixent.
Diòcesis i congregacions ens trobem en una idèntica situació de decreixement compartit que ens porta a una situació de pobresa compartida de recursos: envelliment, caiguda de vocacions, tancament de cases i parròquies, pèrdua de pes social i dificultats econòmiques. En el passat, les relacions bisbes-religiosos venien acompanyades de posicions asimètriques de força: la diòcesi amb estructura i recursos, els religiosos amb carisma, personal i mobilitat. Això s’ha acabat. Aquesta feblesa compartida actual esdevé el terreny des d’on caldrà construir una nova relació i col·laboració entre bisbes i religiosos, que tindrà en la sinodalitat l’eina imprescindible i renovadora.
La sinodalitat està empenyent en aquest sentit: la construcció i consolidació de l’Església particular és la manera de consolidar l’Església universal.
