(B. d’Urgell · Anna Torné · 05/11/26) La germana Amàlia Bordoll Lladós comparteix amb nosaltres el seu testimoni de vida i la seva experiència missionera. L’entrevistem aquest mes d’octubre, durant la seva visita a la Seu d’Urgell, on ha vingut acompanyada de la germana Sara, de la mateixa comunitat, per compartir el seu testimoni. Una vocació que l’ha dut des de la Vall Ferrera fins a Llama, al Perú, on ha dedicat dècades a l’acompanyament de les comunitats, la promoció de la salut i l’anunci de l’Evangeli. Un camí viscut enmig de dificultats, malalties i grans distàncies, però també marcat per la proximitat de la gent i els fruits d’una tasca que, com ella mateixa afirma, «val la pena».
Per començar, qui és la germana Amalia més enllà de la seva vocació religiosa? Com es definiria?
Vaig néixer a Montesclado, un poble de la Vall Ferrera, al Pallars Sobirà. La meva història és molt especial. La meva mare va morir quan jo tenia tres anys i mig, a causa d’un càncer. Abans, una cosina germana seva, que pràcticament s’havia criat amb ella, s’havia ofert a cuidar-me mentre es recuperava. Però la mare no va tornar i em vaig quedar amb ella, que em va criar.
També vam viure un accident molt greu quan érem petits, jo tenia poc més de dos anys. Al meu germà li va esclatar una granada de guerra i va perdre la mà dreta. Jo no vaig patir ferides greus, però la meva germana deia que a ella se li havia quedat metralla a dins. Per això, a casa ho explicàvem com un segon naixement: el meu germà deia que érem germans bessons perquè, encara que no havíem nascut el mateix dia, ens havíem criat al mateix ventre i havíem tornat a néixer el mateix dia.
Als deu anys vaig anar interna a les Josefines, a Lleida, i, quan estava a punt de fer quinze anys, vaig entrar al postulantat a Saragossa. Ja tenia clar que volia anar a missions.
Quan va descobrir que volia ser missionera?
Jo ho atribueixo molt a una mestra que vam tenir, la senyora Maria. Ens parlava de les missions i ens donava unes estampetes amb fotografies de nens de diferents parts del món, perquè els poguéssim apadrinar. Sempre ens parlava de les missions.
Després, al col·legi de les Josefines, venien germanes que treballaven al Congo i ens explicaven el que hi passava. Jo els deia: «No, jo no vull ser Josefina. Jo vull missions». Em contestaven que elles també anaven de missions, però jo els deia: «Sí, però vosaltres no us dediqueu exclusivament a les missions. Jo vull que sigui exclusivament per a les missions».
I així va ser. L’any 1962 vaig anar a Saragossa. Després, el primer destí que vaig tenir va ser la Seu d’Urgell, on vaig estar quatre anys al Seminari diocesà d’Urgell. Més endavant, l’any 1979, vaig marxar cap al Perú.
Quan va arribar al Perú, què s’hi va trobar?
Vaig arribar a Llama el 15 de desembre. No hi havia llum ni carreteres com les que coneixem aquí, sinó camins de terra. El capellà hi anava una vegada al mes i, en aquell moment, a tota la prelatura només hi havia cinc sacerdots, tots agustins recol·lectes. Ara n’hi ha molts més i la prelatura compta amb dinou parròquies.
Recordo que, quan vaig arribar, vaig estar una setmana sense obrir la maleta perquè pensava que me’n tornaria. Era tot tan diferent! Venia d’aquí i em trobava en un lloc on les condicions eren molt dures. Fins i tot el trasllat va ser tota una aventura: per arribar-hi, calia passar per Chiclayo i continuar amb uns camions que anomenaven mixtes, on viatjàvem tots amuntegats, amb la càrrega al darrere i a sobre.
Quan finalment vam arribar a Llama, la gent ens esperava. No hi havia església perquè el terratrèmol del 1970 l’havia destruïda, i les celebracions es feien en una sala de la casa parroquial. Tot era molt senzill, però la gent ens va rebre amb molta il·lusió.
Què la va fer quedar-se, malgrat les dificultats dels primers temps?
La missió mateixa i la gent. Quan vaig arribar, hi havia moltíssimes necessitats i ens tocava fer una mica de tot. La nostra parròquia comprèn quatre districtes, amb comunitats situades a altituds molt diferents. N’hi ha que són a més de tres mil metres, i arribar-hi no sempre és fàcil.
També vaig passar per moltes malalties. Vaig tenir diverses febres tifoides i una hepatitis, entre altres problemes de salut. Una de les febres tifoides em va obligar a passar tres mesos a Lima. Vaig arribar a pensar que potser no podria continuar, però, amb l’ajuda de Déu i de les persones que em van acompanyar, vaig anar tirant endavant.
Recordo especialment les dificultats per desplaçar-nos, perquè les pluges i les crescudes dels rius podien deixar els camins tallats. En una ocasió, després d’una malaltia, vaig haver de fer un trajecte molt complicat per tornar a casa. Però, quan arribava a Llama i em retrobava amb la comunitat, tornava a sentir que aquell era el meu lloc.
La seva tasca no s’ha limitat a l’acompanyament pastoral. També ha treballat durant molts anys en l’àmbit de la salut. Com va començar aquesta feina?
Quan vaig arribar, la salut estava molt abandonada en moltes comunitats. Per això vam impulsar la formació de promotors de salut: persones de cada comunitat en qui la gent confiava i que preparàvem perquè poguessin oferir una primera ajuda.
Els formàvem en primers auxilis, alimentació, higiene i promoció d’horts familiars, perquè les famílies poguessin disposar de verdures i millorar la seva alimentació. També treballàvem qüestions bàsiques de prevenció, perquè hi havia moltes necessitats i les condicions higièniques eren difícils.
Vam fer aquesta feina durant força anys, desplaçant-nos a les diferents comunitats per impartir-hi els cursos. Alguns d’aquells promotors encara treballen en l’àmbit de la salut. Més endavant, el mateix Ministeri de Salut va incorporar aquesta manera de treballar.
Després vaig aconseguir una plaça del Ministeri de Salut a Llama, on vaig treballar durant trenta anys. Això em va permetre estar encara més a prop de la gent. Quan vaig començar, em proposava que cap infant no es quedés sense vacunar. Hi havia nens que morien de xarampió o de tos ferina, i vaig treballar perquè tots els infants del districte i de les comunitats que en depenien rebessin les vacunes.
Ho vaig aconseguir, gràcies a Déu. No pas gràcies a mi, sinó gràcies a Déu.
Què li ha ensenyat aquesta experiència de servei a les comunitats?
Que hi ha moltes maneres de fer missió. Nosaltres hi hem treballat des de l’acompanyament pastoral, però també des de la salut, l’educació i les necessitats més quotidianes de les famílies. Quan ets a prop de la gent, t’adones de les seves dificultats i pots intentar donar-hi resposta.
La gent de Llama és molt bona, però molts joves han de marxar per buscar feina. Tornen per les festes, per Tots Sants o en altres moments importants, però la manca d’oportunitats continua sent un problema.
També hi ha malalties i situacions de vulnerabilitat que et recorden que la feina no s’acaba mai. Encara queda molt per fer. La realitat ha canviat molt des que vaig arribar, però les necessitats continuen existint.
I actualment, com viu la seva missió a Llama?
Ara estic més limitada físicament i ja no puc fer tot el que feia abans. Però continuo treballant en la formació de la comunitat al servei de l’Evangeli. Ens organitzem per sectors i anem a les comunitats per reunir-nos amb la gent, estudiar la Bíblia i formar persones que després puguin transmetre la Paraula de Déu als altres.
També dedico força temps a visitar malalts. No tant des de l’atenció mèdica, com feia abans, sinó des de la companyia i l’acompanyament. Hi ha persones que necessiten que les escoltin, que algú les visiti i que no se sentin soles.
La missió també és això: ser-hi, acompanyar i continuar al costat de la gent, encara que les forces ja no siguin les mateixes.
Enguany celebrem el centenari del Domund. Com veu l’evolució de la missió al llarg d’aquest temps?
La missió és molt bonica. Humanament, és dura, però val la pena, perquè els resultats es van veient a poc a poc.
Nosaltres continuem treballant amb les comunitats i anunciant l’Evangeli. La gent sap que som missioneres i ens coneix. També hi ha persones que preguen per les missions i demanen vocacions. Naturalment, voldríem veure més fruits, però fem el que podem i confiem que la feina dona resultats, encara que no sempre siguin immediats.
Jo m’encomano molt a la Mare de Déu d’Urgell i la tinc molt present en les meves pregàries. La missió és una tasca que no fas només amb les teves forces: necessites la fe, la pregària i la confiança en Déu.
Si hagués de resumir en una frase què significa per a vostè ser missionera, què diria?
És donar-te al cent per cent. No pensar en tu mateixa, sinó en els altres.
