[Àngels Cornellà, abadessa del Monestir de Santa Maria de Valldonzella]
Molt senzillament com correspon a la meva vida i caminant al costat de les meves germanes, a prop dels meus familiars, amics i totes les persones que s’apropen al Monestir rebo aquest càrrec (servei) amb agraïment.
La responsabilitat de l’abadessa és estimular la marxa endavant de la comunitat i fomentar la comunió entre les germanes. Tant per mi com per les meves germanes, el discerniment, l’esperit de misericòrdia, una bondat de cor inesgotable, són dons insubstituïbles.
El dia a dia del Monestir esdevé viure en pregària i treball, com tots els cristians; nosaltres com a resposta a la vida monàstica cistercenca que hem escollit. Qui realment porta la comunitat és Jesucrist amb la seva Paraula, perquè únicament és ell qui ens uneix. Les persones som diferents però hem de fer camí sense deixar ningú enrere.
La meva comunitat és petita i amb germanes d’avançada edat -com tantes d’altres comunitats, avui-. Tot i aquesta realitat en el meu interior no perdo l’esperança, que vindrà un reveniment i jo hi vull ser per formar-ne part.
Viure en el segle XXI aquesta aventura del monaquisme ens demana trobar un equilibri entre lo fonamental i els costums que s’han anat adquirint amb els segles passats i que avui ja no tenen raó de ser, hem perdut temps que no podem recuperar. El canvi social, tecnològic, els efectes de la globalització, etc. ha estat més ràpids que la nostra adaptació. Les portes tancades ofeguen, empobreixen, maten.
Feina de destriar el jull del blat
La dona ha estat la gran víctima d’això. Ara tenim la responsabilitat de passar a les noves generacions les eines necessàries per reeixir en aquesta opció de vida i alhora escoltar i aprendre d’elles tota la novetat del moment present. Ens hem de fer entendre, ja que usem unes paraules que no arriben a ningú, llenguatge caduc i per tant missatge perdut.
Com a dones d’església optar pel monaquisme avui és difícil quan ensopeguem en la realitat de trobar-nos que no som considerades persones de ple dret com ho són els homes. No veig cap raó perquè no sigui així, i per les joves (i no tan joves) això és un obstacle real.
Sabem que la tribulació engendra la paciència; la paciència, virtut provada; la virtut provada, esperança, i l’esperança no falla.
Dietrich Bonhoeffer.
