(CONFER · 26/01/26) En la festa de la Presentació del Senyor, quan l’Església eleva amb les seves mans la Llum que no s’apaga, celebrem la XXX Jornada Mundial de la Vida Consagrada.
La presidència de la CONFER ha fet públic un missatge amb aquest motiu, afegir-se a la seva celebració amb acolliment, compromís i gratitud. A continuació, reproduïm el missatge:
El lema que se’ns proposa enguany adquireix forma de pregunta: Vida consagrada, per a qui ets? Si aprofundim en el seu sentit, descobrim que es tracta d’una qüestió evangèlica que neix del cor de Déu i es dirigeix al profund de la nostra vocació. És una pregunta que ens situa davant el Banquet del Regne i el cor de la història, davant el sigil de la nostra consagració i el clam concret dels homes i les dones del nostre temps.
«Som enviats per als altres»
La vida consagrada no és per a sí mateixa: va néixer per a lliurar-se i transparentar una manera de viure i servir. Som consagrats i consagrades per a Aquell que ens va cridar, però precisament per això som enviats per als altres; sense barreres, sense presses, sense distàncies que sufoquin la raó del nostre amor primer.
Som per als que caminen sense rumb, per als qui transiten els camins de la vida amb el cansament acumulat i el cor ferit. Som per als que s’han quedat a la vora de la sendera, com aquell home de l’Evangeli, colpejats per la duresa de l’existència i el silenci de masses nits en vela.
Som per als tristos, per als que han perdut l’alegria de viure i jeuen amagats en la vorera d’algun somni. Som per als que han vist apagar-se les promeses i s’han acostumat a sobreviure sense esperança: els que ploren en secret, els perduts, els que no saben posar nom al seu dolor.
Som per als cansats, per als qui sostenen càrregues que no van escollir i responsabilitats que ningú comparteix. Som per als que serveixen sense reconeixement, per als que cuiden sense ser cuidats, per als que han donat tot i senten que a penes els queda res.
Som per als que flueixen en la fe, per als que resen amb por i dubten sense atrevir-se a confessar-ho. Som per als que no han perdut a Déu, però sí el camí cap a Ell. Som presència pacient, llum encès en la nit, memòria viva que Déu no es retira encara que el cor es mori de fred.
Som per als qui viuen atrapats en la desesperança quotidiana, en la precarietat, en l’exclusió i en la invisibilitat. Som per als que ja no esperen res de l’Església ni de la societat, però continuen esperant –fins i tot sense saber-ho– un gest de misericòrdia.
Som per als que viuen en solitud, per als qui habiten cases plenes de silenci, per als que mai són cridats pel seu nom. Som comunitat que acull, fraternitat possible, signe humil que és possible viure junts des de la diferència reconciliada.
Som per a col·laborar en xarxes que multipliquen la vida i ens porten on sols no podríem arribar, entreteixint esforços amb uns altres perquè l’esperança trobi camins que cap congregació podria obrir per si sola.
Carismes com a riquesa oferta a l’Església com a profecia viscuda
Els nostres carismes, en la seva diversitat, són una riquesa oferta a l’Església com a profecia viscuda. I en una societat marcada per la fragmentació, l’enfrontament, la polarització i l’autoreferencialitat, viure junts –sent profundament diferents– no és només un estil de vida: és un missatge que hem d’oferir a la societat.
El missatge culmina perquè la pregunta –«per a qui ets?»– ens acompanyi en l’oració, en el discerniment i en el govern de les nostres congregacions. Que no tinguem por de tornar a l’arrel, d’escoltar el clam dels últims i de deixar-nos desinstal·lar per l’Esperit. Que, seguint l’empremta confiada de Simeó i Anna, sapiguem reconèixer la salvació que Déu continua posant a les nostres mans; i ens atrevim a oferir-la, sense reservar un sol instant, al cor ferit del món.
