(Vedrunes · 29/09/24) A finals de 2019, en una trobada fortuïta, el jesuïta Pau Vidal, coordinador del projecte d’hospitalitat de la Fundació Migra Studium, “ens va preguntar per la possibilitat de ser comunitat acollidora”. Així va ser com la comunitat Vedruna del carrer Mallorca de Barcelona es va convertir en cada d’acolliment per a persones migrants.
Des de feia molt de temps, les germanes d’aquesta comunitat havien obert les seves portes en circumstàncies concretes o per a esdeveniment esporàdics, com a trobades diocesanes i parroquials, o la Trobada per a Joves de Taizé, a la nit de cap d’any de 2000. Aquesta proposta, no obstant això, era diferent. I coincidia amb un moment d’intens discerniment en la comunitat. “Ens arribava en un moment en què estàvem reflexionant i intentant viure el que se’ns proposava en el document capitular Família Vedruna Casa de Portes Obertes. Ho vam ressà i dialogar, veient que Déu ens estava dient alguna cosa a través d’això”, compta M. Dolors Bosch, que exerceix de portaveu de la comunitat.
“El fet que una de les germanes ja havia viscut a la perifèria de Barcelona, o el comptar amb l’experiència, necessària i positiva, d’acollir a casa en dues ocasions i per uns mesos a una família i a una noia del Marroc va ser una ajuda per a fer-nos aquest plantejament no fàcil d’assimilar per totes”.
Més arguments a favor? “Disposàvem d’habitacions, d’espai”. “Érem només cinc o sis germanes on abans havien viscut 12”. I “ens sentíem interpel·lades per tantes persones que sabem que dormen al carrer i intenten sobreviure com poden”.
“Mogudes per tot això –prossegueix M. Dolors Bosch–, ens vam disposar a fer concret aquest acolliment, posar-nos en acció convençudes que això podia donar nou sentit a la nostra presència en aquest lloc concret i en aquest moment en què estem ja ‘jubilades’ de la vida laboral activa’.
Un nou capítol de la història de la comunitat va començar a escriure’s al gener de 2020. Des de llavors, quatre dones han viscut a la casa: Loubna, del Marroc; Beatriz, de l’Equador; Samantha, de Veneçuela, i Valeria, d’Ucraïna. Dones arribades a Barcelona des de vivències molt diferents i amb edats i circumstàncies diverses, però “amb un motiu comú: sobreviure, llaurar un futur, seguir endavant”. En els pròxims dies, esperen una nova incorporació.
Què diríeu que heu aportat a totes aquestes dones?
Nosaltres hem ofert una cosa material del que disposem: habitació, sostre, aliment, companyia. Del que tenim, cal compartir! Valorem, sens dubte, el tarannà amb el que hem volgut fer-lo, l’esperit que ens mou a això: sentir-les germanes nostres, necessitades d’acolliment, respecte i afecte.
Què us han aportat elles a vosaltres?
Conèixer-les de prop amb les dificultats viscudes, la decisió d’emprendre ruta feia un país desconegut, la seva proximitat, la joventut i vitalitat d’algunes, ha obert els nostres ulls i el cor. Ens han fet més conscients i sensibles a tant de sofriment, ens han mogut al compromís, a posar el nostre gra de sorra, a sentir que no podem mirar cap a una altra part i convèncer-nos que alguna cosa podem fer davant tanta injustícia. Les seves vides, gens fàcils, han fet mossa en nosaltres, ajudant-nos a relativitzar les nostres dificultats i a obrir les portes de la ment i del cor a tant de dolor humà on la injustícia, els conflictes bèl·lics, les desigualtats socials són cada vegada més abismals.
En el seu missatge per a la Jornada Mundial del Migrant i el Refugiat, el Papa compara a aquestes persones amb el poble de Moisès, al que, en l’èxode, sense que faltin motius per a la desesperació, se li fa sovint present Déu en el camí. Reconeixes la realitat que heu conegut en aquesta descripció?
Certament, ho hem experimentat. Quanta fe la d’algunes d’aquestes dones que, amb tot el viscut, continuen expressant que Déu va amb elles, que les ha salvat de situacions extremes i que no perden l’alè gràcies a aquesta fe! Han estat testimonis de fortalesa per a nosaltres. Déu ens ha parlat a través d’elles.
Obrir les comunitats de religiosos i religioses a persones migrants, alguna cosa que ha suggerit més d’una vegada Francesc, creus que és alguna cosa a l’abast de moltes més comunitats? Penseu que gestos així són capaços de canviar realment alguna cosa?
És possible i molt bo fer-ho si es disposa de lloc per a això. En iniciar la reflexió sorgien algunes pors i dificultats. No semblava fàcil. Qui més, qui menys donava suport a la idea, però s’afegien peròs, condicions i fins a prejudicis per la por a la novetat: Conviure amb gent estranya? Donar-los la clau de casa? Asseure’ns en la mateixa taula? Compartir el bany?… Ara, amb el camí recorregut, amb l’experiència viscuda, reconeixem que ha estat molt positiu obrir-nos a aquest servei de fraterna inclusió, amb responsabilitat compartida i tenint clar el que la comunitat assumeix. Fer-ho sota el paraigua, acompanyades, d’una institució experta en l’acolliment [Migra Studium], és una cosa molt necessària i que considerem imprescindible.
Una vegada feta la primera experiència ja forma part de la nostra manera de viure. Acollir, obrir portes, compartir la taula, és una cosa natural, necessari, enriquidor. En la comunitat totes aportem i ens sentim en missió. Ens gratifica el ser capaces de sumar solidaritat al drama social del bast moviment migratori. La nostra aportació, potser insignificant, és realment significatiu en el nostre cor de germanes, en la nostra oració compartida amb major vivor, en la diligència en els serveis de la casa per a bé de totes…
Creiem que acollir a casa està a l’abast de moltes comunitats Vedruna, ens fa bé i, potser, el testimoniatge de la nostra vida senzilla de fraternitat i obertura, també les toca i qüestiona en un moment de la seva vida en el qual necessiten tot, especialment sostre, afecte i humanitat.
