05(VN · Simona Brambilla, mc* · 02/02/25) El Document Final del Sínode sobre la Sinodalitat afirma que: «La vida consagrada està cridada a interpel·lar a l’Església i a la societat amb la seva veu profètica. En la seva experiència secular, les famílies religioses han madurat pràctiques provades de vida sinodal i discerniment comunitari, aprenent a harmonitzar els dons individuals i la missió comuna. Els Ordes i Congregacions, les Societats de Vida Apostòlica, els Instituts Seculars, així com les Associacions, Moviments i Noves Comunitats tenen una contribució especial que fer al creixement de la sinodalidad a l’Església. Moltes comunitats de vida consagrada són avui un laboratori d’interculturalitat que constitueix una profecia per a l’Església i per al món» (DF, 65).
El Papa Francesc ha parlat repetidament de la crida a passar del jo al nosaltres, de la necessitat de «trobar-nos en un nosaltres més fort que la suma de petites individualitats» (Fratelli tutti, 78), del «desafiament de descobrir i transmetre la mística de viure junts» (Evangelii gaudium, 87), de la «experiència alliberadora i responsable de viure com a Església la mística del nosaltres» (Veritatis gaudium sobre les universitats i facultats eclesiàstiques, 4). El procés sinodal ha reprès, entre altres, la imatge paulina de l’únic cos (DF, 16, 21, 26, 27, 36, 57, 88) i «ens ha fet experimentar el “sabor espiritual” (EG 268) de ser Poble de Déu, reunit de totes les tribus, llengües, pobles i nacions, vivint en contextos i cultures diferents. Mai és la mera suma dels batejats, sinó el subjecte comunitari i històric de la sinodalitat i de la missió» (DF, 17.).
«Tot està relacionat», «tot està connectat»: aquesta és la tornada que recorre la Laudato si’ del Papa Francesc. La imatge del cos expressa de manera plàstica i clara la connexió que existeix entre nosaltres: nosaltres criatures, nosaltres humans, nosaltres cristians, nosaltres membres del Cos de Crist que és l’Església, nosaltres pertanyents a un Institut de Vida Consagrada, a una Societat de Vida Apostòlica, a una Família espiritual animada per un carisma únic i original. Com en un cos físic, cada part, cada òrgan, cada cèl·lula d’un «cos carismàtic» influeix en la resta. El que succeeix en una part del cos afecta al conjunt. I el que succeeix en tot el cos com a tal repercuteix d’alguna manera en cadascuna de les seves parts.
En el «cos carismàtic» circula el que els membres posen. Cadascun dels nostres actes i paraules, cadascun dels nostres pensaments i sentiments és energia que viatja per la densa xarxa de les nostres relacions, i arriba a afectar a tots, perquè tots estem units en un sol cos, banyat en la mateixa sang carismàtica viva. Cap paraula, cap gest, cap pensament o sentiment és neutre: tota expressió vital té conseqüències, per a bé o per a mal. Misteriosament, en virtut del fet que tots estem connectats -a un nivell molt profund, d’esperit, de carisma-, la qual cosa sento, penso, dic, faig, desig, es posa en circulació en el cos i implica les seves conseqüències, benèfiques o malèfiques. Acompanyar a un «cos carismàtic», a un organisme viu, perquè expressi el seu generativitat, la seva fecunditat, la finalitat per a la qual va venir al món, significa abans de res acompanyar-lo perquè connecti i reconnecti contínuament amb el que l’anima, amb el carisma. I significa cuidar el que circula dins de les connexions vitals.
El Carisma no és propietat d’un Institut, d’una Societat, d’una Família Carismàtica. És un do de Déu al món, és Esperit, és Vida. L’Institut (o Societat, o Família) i cada germana i germà que és membre d’ell, ho rep com un do gratuït, una força vital a la que cal deixar fluir creativament, lliurement, no per a ser «momificada» o embalsamada com una peça de museu. En paraules del Papa Francesc: «Tot carisma és creatiu, no és una estàtua de museu, no, és creatiu. Es tracta de romandre fidels a la font original esforçar-se per repensar-la i expressar-la en diàleg amb les noves situacions socials i culturals. Té arrels fermes, però l’arbre creix en diàleg amb la realitat. Aquest treball d’actualització és més fecund com més es realitza harmonitzant creativitat, saviesa, sensibilitat cap a tots i fidelitat a l’Església» (Al Moviment dels Focolars, 6 de febrer de 2021).
L’energia del carisma recorre cada cèl·lula del cos: cada germana/germà és la seva portadora i la seva expressió. I no sols això. El «cos carismàtic», com a organisme viu, té els seus propis «sentits», i entre ells el «sentit del carisma», un «olfacte», per citar de nou al Papa Francesc, que li permet distingir l’olor del carisma, sentir la seva melodia, percebre la seva llum, agradar el seu sabor, reconèixer el seu tacte. I vibrar en contacte amb ell, deixar-se atreure per ell i seguir-ho. Com un cos, com un organisme. Que important és llavors que el líder d’una Família carismàtica, com a bon pastor, camini amb el ramat «a vegades davant, a vegades al mig, i a vegades darrere: davant, per a guiar a la comunitat; al mig, per a animar-la i sostenir-la; darrere, per a mantenir-la unida i que ningú es quedi massa, massa enrere, i també per una altra raó: perquè la gent té “olfacte”!» (Assís, 4 d’octubre de 2013).
La vibració i el moviment d’un organisme en resposta al que perceben el seu «nas» i tots els seus sentits no és simplement la suma de les vibracions i els moviments de cadascuna de les seves parts; és molt més. Una mica com una simfonia interpretada per una orquestra: no és simplement la suma dels diversos sons dels instruments; és molt més. Parlant als nous cardenals durant el Consistori del 30 de setembre de 2023, el Sant Pare va proposar precisament aquesta imatge, vinculant-la a la sinodalitat: «el Col·legi cardenalici està cridat a assemblar-se a una orquestra simfònica, representant la sinfonicitat i la sinodalitat de l’Església. Dic també “sinodalitat”, no sols perquè estem en vespres de la primera Assemblea del Sínode que té precisament aquest tema, sinó perquè em sembla que la metàfora de l’orquestra pot il·luminar bé el caràcter sinodal de l’Església. Una simfonia viu de l’hàbil composició dels timbres dels diferents instruments: cadascun dóna la seva contribució, a vegades sol, a vegades unit a un altre, a vegades amb tot el conjunt. La diversitat és necessària, és indispensable. Però cada so ha de contribuir al disseny comú. I per a això, l’escolta mútua és fonamental: cada músic ha d’escoltar als altres. Si un s’escoltés només a si mateix, per sublim que fora el seu so, no beneficiaria a la simfonia; i el mateix ocorreria si una secció de l’orquestra no escoltés a les altres, sinó que toqués com si estigués sola, com si fos el tot. I el director de l’orquestra està al servei d’aquesta espècie de miracle que és cada vegada la interpretació d’una simfonia. Ha d’escoltar més que ningú, i al mateix temps la seva tasca és ajudar a cadascun i a tota l’orquestra a desenvolupar al màxim la fidelitat creativa, fidelitat a l’obra que s’interpreta, però creativa, capaç de donar una ànima a aquesta partitura, de fer-la ressonar en l’aquí i ara d’una manera única».
Un organisme viu està necessàriament sempre en moviment, adaptació i renovació. Quan el moviment, l’adaptació i la renovació cessen, sobrevé la mort. En paraules del Papa Francesc: “els que estan quiets acaben sent corromputs. Com l’aigua: quan l’aigua està quieta, vénen els mosquits, ponen ous, i tot es corromp. Tot” (Homilia, Capella de la Casa de Santa Marta, 2 d’octubre de 2018).
La/el responsable d’una Família de consagrats està cridat a facilitar un continu retorn i re-immersió en el carisma, en l’energia vital que anima el «cos carismàtic», en la música que el sosté, en els orígens vius i palpitants des dels quals és possible recomençar, ser rellançats en el món d’avui per la fecunditat inesgotable de la inspiració de la qual s’ha nascut. Llavors, la música pot expressar-se avui en l’orquestra, donant vida i ànima a la partitura en l’aquí i ara. Llavors, alliberada d’estructures, geometries i geografies que potser la llastraven, el flux vital del carisma pot alliberar-se en una dansa que commou, encén, vivifica tot el cos, l’Església, el món.
*Prefecta del Dicasteri per als Instituts de Vida Consagrada i les Societats de Vida Apostòlica.
