Quan les dotze campanades toquin per donar la benvinguda a l’any nou, quan molts mengin els dotze grans al compàs de cada so, quan les televisions despleguin el seu encant exacerbant una alegria amb el brindis del cava, quan es disparin fins al col·lapse els missatges per whatsapp, quan en alguns llocs el canvi d’any es realitzi en un clima de pregària, sorgirà el somni d’un any nou, millor que l’anterior. Un temps per a noves esperances i noves il·lusions. Amb tot, una mirada a la realitat social, política i econòmica que vivim no permet desplegar gaire entusiasme. Els problemes pesen i a l’horitzó s’amunteguen els núvols. Potser, especialment per això, somiar equival a sobreviure.
Els que piloten el timó de la història estan desbordats. La societat està saturada. La tecnologia s’utilitza com a mitjà per adoctrinar, distorsionar i generar notícies falses, mitges veritats i mentides flagrants. Els poders de l’estat, en els seus màxims nivells, segueixen el criteri de la imposició. Desposseïts de l’autoritat, que és reconeixement, només queda l’exercici pur i dur del poder, que busca la submissió en comptes de la complicitat. Malgrat tot, no es pot abdicar dels somnis i encara menys perdre l’esperança. Conscients de la fugacitat de la vida. Santa Teresa de Jesús ens ho recorda: «Tot passa», que relativitza el que és secundari i ens enganxa al que és essencial, que és viure amb passió la vida, immersos en valors d’eternitat. Avui i aquí, amenaçats per una allau imparable, somiar un reset seria una sortida molt desitjable. Reset, en llenguatge informàtic, significa reinici. És a dir, tornar al punt de sortida i desplegar de nou les tasques. Fa uns quaranta anys, es va prémer el botó del reset (reinici), no sense resistències ni esquerdes. Avui, tornar-lo a prémer és encara molt més difícil. Estem engolits per una espiral que no augura res de bo. En el fons, quan no es fa front als problemes amb realisme i profunditat, aquests es cronifiquen i s’engrandeixen. Vivim al caire d’un dilema.
Lluís Serra i Llansana
