(F.D. Tarragona · 21/04/24) La vida consagrada, concretada en la vocació monàstica, és el millor regal que mai hagi pogut rebre, és aquella perla preciosa per la qual val la pena vendre i desprendre’s de totes les possessions per a quedar-se amb aquella part deliciosa i encisadora que és el Senyor mateix.
Durant el temps del meu discerniment vocacional vaig anar descobrint que per a respondre a la crida del Senyor calia anar deixant la seguretat del meu entorn, tan estimat i tan conegut, per llançar-me cap a una altra direcció força desconeguda i que mai no hauria imaginat per a mi. La pregària personal amb Jesús, la participació en els sagraments i l’acompanyament espiritual em van ajudar a esbrinar quina era la voluntat que el Senyor somniava per a mi. Així, amb pors, amb dubtes i amb resistències li vaig anar fent confiança, i és que no podia negar una resposta a Aquell que m’ha estimat tant i s’ha entregat per mi.
Vaig ser cridada per l’amor i per la misericòrdia de Déu i, per tant, calia donar una resposta des de l’amor i des de la fe optant, finalment, per una vida consagrada, és a dir, entregada a Déu sense reserves, en el si d’una comunitat que m’acollia per a viure amb fraternitat entre l’ora i el labora, missionant principalment i primerament des de la pregària. Ara, passats uns quants anys aquí al monestir, visc en una constant acció de gràcies pel do d’aquesta vocació.
Avui el Senyor continua cridant, prego perquè no manquin respostes generoses a l’amor vers la crida que el Senyor els fa, i tinguin en compte que quan Déu concedeix a algú els seus favors i el crida, no es fa mai enrere. Amb Jesús i des de Jesús és possible respondre i seguir-lo. Sé de qui m’he fiat!
Gna. Sara Mª Picher Payà, o. Cist. Religiosa del Monestir de S. M. Vallbona de les Monges
