(Bisbat de Vic · 27/01/23) Ricard Costa-Jussà (Sabadell, 1967) és missioner claretià. Va ser el provincial dels Missioners Claretians de Catalunya des del gener del 2016, i de la província de Sant Pau fins al 2022. El proppassat 28 de novembre, el bisbe de Vic el va nomenar delegat episcopal per a la Vida Consagrada.
«LA VIDA CONSAGRADA TÉ EL GEN D’UNIVERSALITAT I D’ITINERÀNCIA»
Fa poc ha estat nomenat per a aquest càrrec. Com va anar? Com s’ho ha agafat?
Doncs amb sorpresa al mateix temps que amb disponibilitat. Com a missioner claretià, i després del Capítol Provincial de la nostra Província de Sant Pau celebrat al mes d’agost, vaig ser destinat a la comunitat de Vic al servei i encàrrec de la custòdia del temple sepulcre del Pare Claret i director de la Casa d’Espiritualitat Claret. Al cap d’unes setmanes, el senyor bisbe em va cridar a fer aquest servei a la diòcesi i, escoltada la proposta, discernida amb els meus superiors i comunitat i atenent els meus serveis congregacionals, va semblar que podia respondre-hi afirmativament.
La vida consagrada és vista com una opció radical. Què pot dir aquesta opció en el segle XXI?
L’Evangeli demana radicalitat a tothom qui el vol seguir; és el camí propi de la fe i seguiment del Crist. Una radicalitat per a tot creient que viu amb profunditat la seva fe i el seu baptisme. Certament, cada home o dona viu el seu itinerari i la seva fe en resposta a la seva vocació i en coherència amb la seva opció de vida. La vida consagrada en la seva diversitat i pluralitat de famílies carismàtiques, és vista com a radicalitat pel que en si mateixa comporta i la identifica; i al mateix temps això sovint és també motiu de interpellació i, avui per avui, de testimoniatge. La seva radicalitat té formes diverses.
És un tipus de vida que no passa per un bon moment, el relleu és escàs i a les cases religioses hi ha membres d’altres continents. Com es viu això amb esperança?
Precisament el lema de la Jornada de la Vida Consagrada d’enguany és «Caminant en esperança», enllaçant amb el lema de l’any anterior, que era «Caminant junts». Tots dos són lemes sinodals, d’acord amb el discerniment i reflexió que l’Església Universal està realitzant aquests anys. Tinguem també present el context actual del procés sinodal de la nostra església diocesana.
L’esperança es viu amb la mirada posada en el Crist i amb la joia de la fe en el cor, en les llars cristianes, en les comunitats de celebració, amb el testimoni dels creients, en el nostre dia a dia.
La Vida Consagrada porta en el seu propi ADN el gen d’universalitat i d’itinerància. Per això, si bé és cert que viu moments difícils no aliens a les dificultats que viuen les diòcesis i comunitats cristianes d’Europa i Occident, no és menys cert que assumeix i viu amb naturalitat que, així com d’aquí es va anar a tants llocs i tants van ser els missioners i missioneres que gastaren la seva vida en altres indrets, ara vinguin germans i germanes de fora amb qui es comparteix carisma i família religiosa. Conscients, certament, que és una realitat que requereix a uns i altres cura, acompanyament i processos apropiats per a una bona inculturació i interculturalitat.
