(Gna. Griselda Cos i Boada. 08/08/26) Fou un repte fort per a la nostra comunitat quan se’ns va demanar de venir al Santuari de la Mare de Déu de Puiggraciós, situat en aquest espai tan rural i bell. Ho fou per a nosaltres, una comunitat de vida tan clàssicament monàstica i urbana, viscuda des de l’any 945 i tan visceralment arrelades com estàvem a Barcelona, ciutat amb la qual manteníem i hi mantenim llaços entranyables d’història, tot i haver-la viscut, sí, amb tants moments de guerres que havien fet encara més fort el nostre sentit de pertinença!
Les monges, però, que en aquell moment de l’any 1971 érem més de seixanta, vàrem acollir aquella estranya crida que l’Església ens feia, amb un llarg discerniment de reflexió i de pregària, compartint juntes cada setmana com hi respondríem.
Després de gairebé dos anys, la Mare Clara Palomares, filla de Vilassar de Mar, que era una dona forta, amb el suport de la Comunitat, tingué la valentia de donar una resposta positiva al cardenal Narcís Jubany que era qui ens ho havia demanat.
Cada monja va ser cridada a manifestar la seva disponibilitat a formar part de la petita comunitat que aniria a Puiggraciós. Setze monges ens prestàrem a anar a Puiggraciós, de les quals, tanmateix, només n’hi podríem anar sis. El discerniment el feu la Mare Abadessa, i va escollir les següents germanes: Montserrat Mercader, que avui té cent dos anys i que fou nomenada Priora. Maria Rosa Ripoll, de Sant Just Desvern, que quan encara no hi portaven tres anys morí en un accident de moto, vehicle amb què ella desitjava resoldre com anar i venir de Puiggraciós a Barcelona i on calgués; la tercera fou la germana Justina Pi, dona senzilla i ferma en humanitat i sobretot en espiritualitat i entrega. La quarta fou la germana Rosa Julibert, que més tard assumí la responsabilitat de la comunitat i que sempre fou com una mare i germana entranyable per a tota la gent de la contrada i amics de Puiggraciós. Eella hi restà quaranta-set anys, la que més del primer grup de monges. La cinquena fou Maria Teresa Solà, que era tota ella un sí a tot allò que calgués i sempre, però al cap de pocs anys hagué de tornar a Barcelona a causa de la delicada salut dels seus pares. I la sisena fou la Maria Teresa Batallé, la cantora, pintora, i artista, gran amant dels camins i caminois dels Cingles. Al llarg dels cinquanta-tres anys hem viscut a Puiggraciós vint-i-una germanes de la Comunitat amb estades més o menys llargues.
Abans d’instal·lar-nos-hi totes, les monges recordem bé com hi anàrem a preparar el nou “monestir” amb tota cura però sobretot respectant la seva bella senzillesa. També recordem com els preveres que s’alternaven per pujar cada dia a dir la Missa ajudaven a posar vidres i a fer el que calgués, ja que el Santuari havia estat molt temps deshabitat.
Fou el dia 7 de setembre, Vigília de la Solemnitat de la Nativitat de la Mare de Déu, de l’any 1973, que tota la comunitat confiava a la Mare de Déu de Puiggraciós les nostres germanes. Es va celebrar una vetlla de pregària molt entranyable. La gent dels pobles més veïns que valoraven aquella nova presència hi assistiren també amb devoció.
Aviat les monges van veure que l’hàbit llarg i negre no s’adaptava a l’entorn de Puiggraciós i aviat adoptaren un hàbit texà més adequat per a l’entorn natural que havien vist en un recorregut monàstic que feren per Europa on visitaren diverses comunitats monàstiques d’àmbits també rurals.
Les dues germanes més joves van treure’s el carnet de conduir i aquest gest fou per a totes un punt de novetat i d’alegria sempre que, amb èxit, tornaven de Barcelona sense grans dificultats. Perquè de dificultats en tenien quan descobrien, per exemple, que havien fet transgressions anant contra direcció, etc.
La litúrgia i la pregària no va deixar mai de ser el centre de la vida de la comunitat, i el moment important que es vivia al Santuari, sobretot els diumenges i festes. També la pregària fou sempre oberta a les persones que hi pujaven entre setmana. Els Aplecs i les grans festes de l’Any Litúrgic van anar recuperant la seva prioritat en la participació tant de les Parròquies com de la gent dels pobles que tenien un afecte especial a la Mare de Déu de Puiggraciós. També s’hi anaren introduint els actes populars propis de cada poble, com els panets, les caramelles, els gegants i les sardanes.
Viure aquest estil popular, tradicional i viu dels pobles del Vallès Oriental, va suposar per a nosaltres, les monges, una gran novetat i una obertura que va anar marcant el nostre monacat de manera nova i també la nostra vida, tan marcada encara per l’estil de la nostra “clausura”. Però anàrem assumint-ho amb força realisme i alegria.
Acollir els hostes aviat anà prenent també amb normalitat formes més senzilles. Per exemple, el costum monàstic de menjar en silenci, o fent lectura, o posant música aviat s’anà adaptant a les necessitats de les diverses persones que acollíem. Els hostes molt aviat foren invitats a participar també de la pregària de Completes, la darrera del dia, la qual sempre era precedida d’una bona estona de conversa i d’intercanvi molt enriquidor… que va anar acolorint no només el nostre viure monàstic, sinó també la nostra vida humana i fraterna i ens anava fent més pròximes, acollidores i obertes vers tota persona que venia a Puiggraciós, fossin quins fossin els motius pels quals venia.
Un dels esdeveniments importants fou el primer Romiatge a Montserrat, que fou inaugurat amb la col·locació de la majòlica de la Mare de Déu de Puiggraciós al Camí dels Degotalls. Aquell primer any hi participaren tretze pobles. Encara avui és un romiatge molt estimat. També fou molt important la celebració dels tres-cents anys del Santuari (2011), dins la qual un dia férem un pelegrinatge, des de Montmany, portant en andes la Mare de Déu i intercalant el camí amb cants, pregàries i lectures.
La festa gran del Santuari, la Nativitat de la Mare de Déu, el 8 de setembre, sempre ha estat celebrada amb la Vetlla de pregària a la vigília, on participaven joves i gent dels pobles i al final, a la plaça, compartíem la coca que havíem fet les monges per al final de la celebració.
Amb molta alegria es preparà també la celebració dels cinquanta anys de la presència de les monges al Santuari. El 2023 fou tot un any ple d’actes culturals i festius.
La nostra Comunitat monàstica ha anat seguint a Puiggraciós acompanyada i guiada per diferents germanes abadesses que han desitjat mantenir sempre una presència viva de pregària, germanor i acollida. Després de la Mare Clara Palomares, seguí la Mare Maria Lourdes Solé, la Mare Gertrudis Nin, la Mare Esperança Atarés i la Mare Roser Caminal actualment la nostra priora-administradora.
La nostra presència inicial de sis germanes, s’ha anat adaptant a la realitat de la comunitat de Barcelona variant el número segons les possibilitats. Voldria anomenar, a part de les sis primeres, els noms de les germanes que han viscut un temps més o menys llarg ben dedicades al Santuari. Són les germanes Elionor Cabré, Francesca Bosch, Lluïsa Juan, Rosa Farriol, Roser Buscà, Griselda Cos, Mercè Pinuaga, Montserrat Raméntol, Maria Assumpta Maymó i Maria Lourdes Solé. Els últims sis anys les germanes Roser Caminal i la germana Maria Teresa Botey amb petites estades també de les germanes Rosa María de la Parra i d’Isabel Vivancos. Sempre amb el suport de tota la comunitat.
La vida del Santuari va estar sostinguda també pel Consell de Puiggraciós (amb membres de les diferents parròquies) quan el Santuari era la seu de l’arxiprestat de Puiggraciós. Aquest Consell es transformà amb el Grup Enllaç, que continuà donant suport i impulsant la vida espiritual i cultural. En la darrera etapa, s’hi afegiren els grups del Pot Petit, el Tast comunitari i la Comunitat Jitsi (que cada dijous es troben per pregar en línia). El desig de mantenir viu el Santuari i el seu entorn per part dels laics ha donat lloc a la creació de l’Associació d’Amics de Puiggraciós que aglutina els grups existents i altres persones que estimen el Santuari.
La nostra presència a Puiggraciós s’ha anat adaptant, però no s’ha reduït pas ni l’acolliment ni les celebracions culturals i espirituals. Gràcies a molts de vosaltres s’hi ha mantingut una gran animació d’actes amb què Puiggraciós ha continuat esdevenint un espai sagrat de fe, de festa, de país i de germanor amb una important participació viva i activa.
Mantenir la litúrgia, l’acolliment i la cultura popular vives i plenes de sentit ha estat un goig que sempre hem desitjat.
Jo, redactora d’aquestes ratlles, no puc pas tancar-les sense fer memòria de molts noms i famílies que ja mai podré arrencar del meu cor, com per exemple, els nostres veïns més pròxims: la Pepeta, la Concepció de Can Panxarossa, la Montserrat i el Manel de Can Tumeu, al cel siguin. El Lluís i el Ferran Cirera; les famílies de Can Sous i de Can Saló: en Lluc, Montserrat, Josep i fills. En Pep Salsetes i la Rosa Maria; la Carme Puig, el Martí Maragall i la seva mare Montserrat.
Les famílies de Can Quintana, del Pollancre, del Mestret, de Can Draper i del Bertí. Les estimades famílies Nualart, Galobart, Relats, Turull i la família Ribas, que ens acolliren a casa seva el dia del foc a Puiggraciós. I també molt especialment la família de la impremta Gráficas Harris de les Franqueses del Vallès que, entre altres coses, gratuïtament imprimiren molt temps les postals i estampes de la Mare de Déu de Puiggraciós.
Els amics Jaume Dantí i Rosa, Toni Ferrer i Dolors, Miquel Rocabruna, Montserrat Ponsa, Montserrat Palau i l’Enric. El Ramon i la Gemma amb la Júlia i el Biel, l’Eduard i la Maruja, el Felipe i la Montserrat, el Joan i la Dolors de La Masia. La Dolors Espargaró i el Jordi, els seus fills i tots els infants d’acollida que han passat per casa seva. El Lluís i la Mercè Chacón i en Víctor Rodríguez. Sobretot també, als preveres que ens van venir a celebrar diàriament l’Eucaristia i als qui al llarg d’aquests cinquanta-tres anys han animat i compartit la fe amb nosaltres.
I tants i tants altres noms que em dol no poder dir ja, però que portaré sempre ben entranyablement al cor.
Sí, un dia, les monges del Monestir de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona vam venir a ser pedres vives del Santuari de Puiggraciós i avui desitgem que segueixi sempre ben viu, però a nosaltres, avui, ens ha arribat el moment de dir “amb llàgrimes als ulls”: ADÉU i GRÀCIES PER TOT EL QUE HI HEM REBUT I VISCUT!
Fotografia: Catalunya Religió
