Pau Vidal sj | Delegat dels Jesuïtes a Catalunya
El lideratge carismàtic del Papa Francesc, home de Déu, obert a l’Esperit i enamorat de Jesucrist, ha estat profundament inspirador i transformador per l’Església. En un temps mundial convuls marcat per grans canvis, ha estat una veu moral i espiritual de primer ordre, que ha aconseguit traspassar les fronteres eclesials i esdevenir un referent global. Qualsevol persona compromesa en el bé comú, la justícia i l’espiritualitat s’hi ha pogut sentir inspirada.
Un papa Jesuïta, que va rebre formació salesiana i profundament inspirat per l’espiritual franciscana (prenent el nom del poverello d’Assís ho va voler fer ben palès). El 2013, quan va ser escollit, eren temps eclesials en què alguns es preguntaven si la vida religiosa no havia estat ja superada per altres moviments eclesials més recents. Amb el seu pontificat, Francesc ha mostrat que la vida religiosa segueix sent plenament vigent.
Per nosaltres avui potser podríem apuntar quatre pistes per a seguir aprofundint el seu llegat:
Primer, el seu desig d’una Església pobre i per als pobres ens pot esperonar a revisar els nostres modes de viure i les nostres prioritats per tal de fer-les més evangèliques. La imatge d’una comunitat de seguidors de Jesús no pas entotsolada, sinó en sortida ens pot ajudar a envigorir de nou el nostre desig missioner, el treball per la justícia i la pau, i el compromís amb la cura de la casa comuna i l’ecologia integral. Recordem que la primera visita del Papa fou a Lampedusa el 2013, mirant de despertar consciències contra la indiferència per la dramàtica mort en el mediterrani dels nostres germans i germanes migrants, reivindicant així la dignitat inalienable de tot home i dona, fill i filla de Déu. En un món tan trencat i ferit, les nostres comunitats i institucions han esdevingut veritablement “hospitals de campanya”?
Segon, en repetides ocasions Francesc ens ha recordat la necessitat de transformar les dinàmiques i la manera de fer dels nostres instituts per fer-los més fraterns. Amb aquella “parressia” tan seva, ens va alertar del risc de convertir la pietat i la religió en una pràctica autoreferencial i alienant. Reconeixem amb dolor i vergonya que massa sovint l’abús sexual, de poder, de consciència o espiritual ha format part de nosaltres també. Avui som convocats a posar tots els mitjans per combatre qualsevol forma d’abús a les nostres institucions, a l’Església i a la societat en el seu conjunt i esdevenir més clarament signes de bona notícia.
Tercer, l’aposta decidida pel camí sinodal ens permet preguntar-nos per com podem fer plenament nostra aquesta nova dinàmica eclesial inspirada per l’Esperit on l’acollida de la diversitat, la conversa espiritual i el discerniment son cabdals. Com ajudem a avançar vers la plena dignitat i, per tant, participació, de tot el poble de Déu?
I últim, la insistència del Papa Francesc a trobar un llenguatge planer, fresc, alegre i a bastir ponts i, no pas, aixecar murs és un bon recordatori per tots nosaltres. La centralitat de Déu a les nostres vides, neix d’una experiència personal de Déu, nodrida en la pregària. Així amb el cor abrusat amb aquest amor imparable, som convidats a viure la joia de l’evangeli tot compartint aquesta bona notícia arreu trobant les paraules, les accions i els gestos que puguin ser comprensibles avui.
I tot això en un context a casa nostra de clara disminució de les nostres comunitats i presències. Ajudem-nos a viure aquest moment històric amb realisme, però també creativament, joiosament i esperançadament. Aquest temps Pasqual ens ho recorda i, amb paraules del mateix Francesc amb gran joia diem que: “La resurrecció del Crist no és una cosa del passat; comporta una força de vida que ha penetrat el món. On sembla que tot ha mort, a tot arreu tornen a aparèixer els brots de la resurrecció. És una força imparable.” (EG 276).
Gràcies papa Francesc!
Fotografia: Vatican News
