(Llorenç Puig, sj, Secretari General de l’URC) Vivim uns temps tèrbols i ben tristos. Coses que semblaven d’un altre segle, ja passades, tornen a omplir les notícies i ens mostren la realitat d’una barbàrie de destrucció i mort que tots pensàvem ja d’altres èpoques. És cert, però, que altres guerres tant o més cruentes que la d’Ucraïna les hem viscut també recentment, com la de Síria, que ha destrossat tot un país i ha fet fugir desesperadament els seus habitants.
Sí, no ens hem d’enganyar: el mal segueix campant pel nostre món i a vegades mostra el seu rostre més visible en situacions com la d’Ucraïna. I de manera inexplicable, provocat per impulsos incomprensibles, de ben poques persones que ostenten un gran poder, es posen en marxa mecanismes de guerra, de destrucció i de mort.
Nosaltres, com a religioses i religiosos, què podem dir front aquesta realitat del mal tan visible en aquests moments?
Primerament, que el que veiem és la punta de l’iceberg de la realitat de mal, d’injustícia, d’egoisme, de voluntat de poder, de pecat en definitiva. No és un bolet aparegut per la bogeria d’una persona concreta, sinó la manifestació d’una realitat més profunda que ens ateny a tots. És cert que la irracionalitat i la virulència i el patiment de persones que veiem aquests dies ens fa pensar que es tracta de quelcom inexplicable. Però, ¿i si les vegades que consentim petites injustícies, les vegades que ignorem els patiments de persones concretes del nostre voltant, persones que fa anys van arribant de situacions similars, les vegades que ens centrem en nosaltres i ‘els nostres’, són llavors de la planta plena d’espines que veiem aquests dies? Potser és hora de que recordem que la realitat del pecat i del mal campen pel nostre món i en nosaltres mateixos.
En segon lloc, donada aquesta situació gens alentadora, què podem dir? Ens hem simplement de desesperar? No, justament aquesta perplexitat és la que va experimentar sant Pau i a la carta als Romans ens mostra el camí de sortida, en un text que llegit amb la mateixa perplexitat que la seva podem fer ben nostre aquests dies:
Sigueu pacients en la tribulació, constants en l’oració.
Feu-vos solidaris de les necessitats del poble sant.
Practiqueu amb deler l’hospitalitat.
Beneïu els qui us persegueixen.
Beneïu, no maleïu.
Alegreu-vos amb els qui estan alegres, ploreu amb els qui ploren.
Viviu d’acord els uns amb els altres.
No aspireu a grandeses, sinó poseu-vos al nivell dels humils.
No us tingueu per savis.
No torneu a ningú mal per mal; mireu de fer el bé a tothom.
Si és possible, i fins on depengui de vosaltres, estigueu en pau amb tothom.
Estimats, no us prengueu la justícia per la vostra mà; deixeu que actuï el càstig de Déu, tal com diu l’Escriptura: A mi em toca de passar comptes, jo donaré la paga, diu el Senyor.
Més aviat, si el teu enemic té fam, dóna-li menjar; si té set, dóna-li beure: serà com si posessis brases sobre el seu cap.
No et deixis vèncer pel mal; al contrari, venç el mal amb el bé.
(Rm 12, 12ss)
Sí, són paraules certament revolucionàries, que en aquests moments on la tendència seria fer créixer l’odi o els pensaments de mort, ens mostra tot un camí contracultural i valent que tant de bo seguíssim més. Perquè, ¿no és cert que si aquestes paraules fossin més presents a les nostres vides, moltes coses serien diferents?
I si ens atrevim a ser testimonis de la contraculturalitat de l’Evangeli?
I si ens atrevim a sembrar llavors de plantes de pau, d’acollida i de fruits de vida? Encara que pensem que és inútil o que no val la pena. El gra de mostassa era ben petit…
