(B. Tortosa · 02/10/26) Sant Francesc d’Assís va deixar aquest món un 3 d’octubre de 1226, ara fa 800 anys. El testimoni que va donar, tant amb la seva vida com amb la seva mort, va remoure les consciències dels seus contemporanis i ho continua fent en l’actualitat, de manera especial en aquest Any Jubilar Franciscà. Les clarisses del Monestir de la Mare de Déu de les Neus de Tortosa conviden a descobrir la figura del poverello. L’abadessa sor María Cinta i sor Isabel María parlen del seu fundador, del seu orde i del seu convent.
—El testimoni de Sant Francesc continua inspirant-nos en ple segle XXI. Què destacaria de la seva història de conversió?
—Sor Maria Cinta: Sant Francesc d’Assís va basar la seva espiritualitat en l’Evangeli del nostre Senyor Jesucrist. L’Evangeli sempre és actual per a tothom. Ell va voler que l’Evangeli es visqués sense glosses. Al principi de la seva conversió, va començar a fer penitència arran d’un encontre amb un leprós. Sant Francesc era de família aburgesada i els leprosos li produïen una gran repugnància. En aquella època, estaven en llatzerets fora de les ciutats i ningú volia acostar-se’ls. Tanmateix, quan va trobar-se amb Jesucrist, Sant Francesc va apropar-se al leprós i fins i tot el va besar. El que fins aleshores era per a ell una amargor, un fàstic, es va convertir en dolçor. Així va començar la seva conversió.
Va començar pregant, preguntant-se que volia el Senyor d’ell. S’anava ocupant dels leprosos, els curava, els alimentava i quasi que vivia amb ells. No tenia cap inconvenient a acostar-se’ls. A la vegada, continuava meditant què volia Déu d’ell, fins que va descobrir que el Senyor el cridava per a reparar l’Església, que en aquell moment estava en runes, no des d’un punt de vista material, sinó espiritual. Des de l’Evangeli, la senzillesa, la humilitat, la pobresa; des de la seva vivència com a cristià, lloant Déu en totes les seves criatures: allà va començar tota la seva trajectòria.
—De quina manera va expandir-se aquesta llavor?
—M. C.: Van seguir-lo molts germans i l’orde va anar estenent-se per tot el món. Ell va voler anar a Terra Santa per a portar la pau fins allà. Va poder parlar amb el sultà, cosa que era molt difícil, perquè qui hi entrava no en sortia. El sultà va fer molta amistat amb ell, però no es va arribar a la pau perquè n’hi havia molts que volien aconseguir els Sants Llocs per la força.
Sant Francesc va tornar molt malalt. Havia anat caminant fins a Terra Santa i amb mitjans molt rudimentaris. Va arribar a Assís cec, amb malària i amb moltes malalties. Va retirar-se per a pregar i preparar la regla. Com el nombre de germans s’havia multiplicat, necessitaven unes normes de vida. Ell sols es basava en l’Evangeli, el fonament del nostre orde, però els germans volien altres coses per a portar un ordre. Sant Francesc va retirar-se per a escriure la nova regla i el Senyor li va donar els estigmes de la seva Passió. Al cap de poc, va morir.
—Com va viure Sant Francesc el final de la seva vida?
—M. C.: Un any abans de la seva mort, el poverello va compondre el Càntic de les criatures. En aquest text, cridà «germana» a la mort. És l’acte suprem de pobresa franciscana: acceptar que ni tan sols la nostra vida biològica ens pertany. Ell la va retornar al Creador amb un càntic de lloança. En un món en què s’amaga, es nega o es tem a la mort, la veu del poverello ressona com un recordatori lluminós: el nostre final en aquesta terra no és un salt al buit, sinó el retorn confiat a les mans del Pare. La mort forma part de la vida. Francesc, amb la seva mort, ens ha enriquit.
—Del tronc de Sant Francesc també van nàixer les clarisses o Segon Orde Franciscà. Quina era la vinculació entre Sant Francesc i Santa Clara?
—Sor Isabel María: Sant Francesc coneixia a Santa Clara des de molt jove, perquè eren de la mateixa ciutat. Veient la conversió de Sant Francesc, ella també va voler seguir-lo. Així i tot, Santa Clara també tenia la seva crida del Senyor. Ell va estar ajudant-la per discernir la seva vocació. Va arribar un moment en què Santa Clara va decidir-se.
Un Diumenge de Rams, va fugir de sa casa als divuit anys i va sortir per una porta que era molt difícil d’obrir, però el Senyor li donà la força per obrir-la i poder sortir. Els germans l’esperaven ja a l’església de la Porciúncula. Allà, Sant Francesc va tallar-li els cabells i li va donar un saió per a vestir-se, però no la va deixar amb els frares. Com que no podia viure amb ells, la va portar amb les monges benedictines. Mentrestant, Sant Francesc va anar preparant la casa de Sant Damià per tal que pogués viure-hi Santa Clara.
La seva família es va oposar que seguís el seu camí, però en aquella època el fet de rapar-se el pèl significava l’entrega total al Senyor i ningú la podia tocar sota pena d’excomunió. Per aquest motiu, els seus familiars no se la van endur a casa. Santa Clara sempre va mostrar la seva personalitat. Era una dona culta: sabia llatí, llengua vulgar i moltíssimes altres coses. De fet, va ser la primera dona a escriure regla monàstica.
—Cal destacar que el convent de les clarisses de Tortosa és una de les fundacions més antigues de l’Orde a Catalunya, ja que data del segle XIII. Què sabem dels orígens del convent i de la seva història posterior?
—I. M.: Ens consta que l’any 1230 les menoretes ja estaven aquí. De fet, un canonge va deixar escrit al testament que deixava una part de les seves possessions a les germanes menoretes del convent. No tenim moltes dades perquè en la Guerra Civil es va perdre la documentació. Coneixem aquesta informació per un document trobat a l’Arxiu Catedralici durant l’episcopat de Don Ricardo (Mons. Ricard Maria Carles). Per a nosaltres és un privilegi. Creiem que la fundació seria anterior, de 1226 o 1227. Tenim el privilegi que per al 2030 celebrarem nosaltres també els 800 anys de la nostra comunitat.
En aquest temps ha passat de tot. Les monges han hagut de sortir a causa de diferents conflictes. Durant una epidèmia de còlera van morir divuit monges, entre elles l’abadessa. La comunitat va quedar minvada, però van continuar endavant. Era en l’època de Mossèn Sol i ell entrava a donar el viàtic a les monges. Les Germanes de la Caritat que hi havia aleshores a Tortosa també les van ajudar.
La Guerra Civil també va ser desastrosa. El convent estava molt bé i es va cremar tot. El van destruir totalment fins al punt que encara hi ha coses que no s’han pogut arreglar.
L’any 1959, van tornar les monges, després d’habilitar un ala i una petita capella. Més endavant, van anar condicionant l’església i la resta d’espais. Ara, continuem fent obres. En aquest convent no s’acaba mai. Actualment, som nou germanes: tres de Kènia, una de Burgos, una de Jaén i la resta de Tortosa.
—Actualment, com és el dia a dia de la comunitat?
—I. M.: Ens aixequem a les 6.00 hores, però donem un marge d’una hora perquè tenim dues germanes majors. Abans de les 7.00 h, ja estem a l’església. Obrim les portes del carrer, fem l’exposició del Santíssim i comencem amb la pregària de Laudes. Tot seguit, tenim l’ofici, pregària i la Santa Missa a les 9.00 h. Després, desdejunem i treballem. De les 7.00 a les 13.00 h, tenim el Santíssim exposat a l’església. El tenim tot el dia, però en aquest interval pot venir qualsevol seglar a visitar-lo i fer una estona de pregària amb el Senyor.
Al voltant de les 13.00 h, resem Sexta, dinem i mentrestant tenim un espai de recreació per parlar. A la tarda, fem formació: música, franciscanisme, història de l’Església, etc. També tenim formacions telemàtiques de l’Orde. A les 18.00 h tota la comunitat torna al cor per fer una hora de pregària, amb rosari, Vespres i la reserva del Santíssim. Després de sopar, fem les Completes. Entorn a les 22.00 h, les germanes han d’estar en silenci a la seva cel·la.
Oferim la possibilitat que joves puguin conèixer la nostra forma de vida. Els caps de setmana, de divendres a la tarda fins diumenge a la tarda, poden estar convivint amb nosaltres. Ja n’han vingut bastants.
—Tornant a l’Any Jubilar de Sant Francesc, què podríem fer els laics per ser un poc més franciscans en la nostra vida quotidiana i sembrar la llavor del Regne de Déu?
—M. C.: Viure des de l’amor, estimant tots, tota criatura, sigui pobre o ric, de qualsevol classe o condició. Estimant a tots els éssers de la Creació, al sol, les estrelles, les muntanyes, els rius, els mars… i fer de tot això una lloança al Senyor, com ho va fer Sant Francesc. També buscant sempre la pau i l’entrega dels uns als altres.
