(Núria Caum, odn) Ens aquests temps de disminució, perplexitat i també d’oportunitats per a la Vida Consagrada, les paraules profètiques de Maria assenyalen la irrupció del Regne i són una invitació a posar-nos en camí, tal com ella va fer, al servei de l’Evangeli de Jesús.La visitació és la trobada de dues dones capaces de copsar el pas de Déu a la seva vida, de compartir-ho i celebrar-ho. Maria esclata en un cant de joia que celebra com Déu condueix els camins de la història.
La mirada de Maria s’atura a constatar com Déu ha actuat en ella. Tenim un Déu que s’esguarda els petits, i entre aquests petits, està Maria. La nostra disminució de forces, presències, rellevància… més enllà de tots els dubtes i perplexitat que a voltes ens suscita, la consciència de la nostra feblesa pot ser un espai on deixar-nos mirar i conduir per aquest Déu sant i misericordiós que obre camins allà on no sospitàvem i que ens sosté en la nostra fragilitat. Maria ha après qui és Déu i el celebra plena de goig.
Però la mirada de Maria s’eixampla per abastar la humanitat sencera i allà també hi copsa el fer de Déu que va capgirant la història. Aquesta història nostra, marcada per una pandèmia que ens va reptant, per una guerra que mostra tota la cruesa del que podem arribar a fer els humans, d’una crisi econòmica que incrementa les desigualtats i una crisi social que qüestiona també quin model de convivència estem bastint des de les institucions públiques… Tot plegat ens genera perplexitat i indignació. La veu de Maria ressona:
Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalta els humils; omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res (Lc 1,51-13).
La història al revés… Una mera utopia? No… El Senyor Déu actua allà on tot això s’esdevé. Maria assenyala els camins del Regne i ens convida a entrar decidits a establir xarxes de solidaritat, espais de reconeixement i dignificació de tots i totes, de redreçament de totes les vides amenaçades, a ser testimonis de tota la vida que es desencadena, de forma activa i en sintonia amb molts altres que comparteixen aquestes lluites. Des de fa temps, ja no podem pensar una Vida Consagrada que actuï sola. Nomes tenim sentit amb d’altres amb qui compartir la tasca, la resistència, l’esperança, el goig.
I, finalment, Maria s’esguarda el seu poble i constata com Déu ha estat misericordiosament fidel amb ell. La Vida Consagrada només ens entenem com a do dins l’Església, una Església que viu moments complexos, de gran perplexitat… I, aquí, som convidats a seguir aportant el do del carisma de forma creativa, a acompanyar el Poble de Déu en la seva travessia sinodal, tot acollint els dons que cadascú aporta i posant en joc els propis, reconeixent la dignitat de tots i totes i tot exercint una sinodalitat responsable, activa, en comunió, deixant-nos interpel·lar i aportar la pròpia veu arreu conscients que és Déu mateix qui condueix fidelment el nostre camí. Allà, de ben segur, que el trobarem, com ho van fer Maria i Isabel.
De la meva tasca, a través dels valors de l’Orde Hospitalària com pot ser el respecte, l’hospitalitat, la qualitat o la responsabilitat em permet treballar en un clima de proximitat amb les necessitats dels pacients.
