(Mercedaris · 05/06/26) [Article extret íntegrament de RTVE Noticias] El papa Lleó XIV marcarà una fita en el seu pròxim viatge a Espanya amb una visita de vint minuts a la presó de Brians 1, a Barcelona, el pròxim 10 de juny.
José María Carod, director del departament de Pastoral Penitenciària de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE) des del 28 d’octubre de 2025, és el responsable de coordinar l’atenció catòlica en els 81 centres penitenciaris del país. Sota la seva coordinació treballen 150 capellans i més de 2.000 voluntaris que acompanyen a una població reclusa que -a 30 de març- ascendia a 62.902 persones privades de llibertat.
José María, natural de Alcorisa, en el baix Teruel, és religiós mercedari des de 1975 i sacerdot des de 1981. La seva dilatada trajectòria inclou 18 anys al capdavant del programa Llibertat als Captius en Radio María. La seva labor com a capellà la desenvolupa, des de 1997, en l’única presó de joves que hi ha a Espanya. Carod analitza amb coneixement de causa la «gojosa» visita del papa Lleó XIV a una presó en la seva pròxima visita al nostre país.
«El centre penitenciari Brians 1, que acollirà al pontífex, alberga entre 900 i 1.100 interns en règim preventiu -a l’espera de judici- a més d’un departament de dones amb unes 200 recluses», explica a RTVE Notícies.
Carod no parla des de la distància d’un despatx, encara que -de dilluns a dimecres- treballi a Madrid, en el que té en la seu de la CEE. Viu en la Llar Mercedària de Barcelona, una casa d’acolliment on comparteix taula, televisió i dia a dia amb nou presos en tercer grau o de permís. En la seva comunitat són quatre religiosos mercedaris, un d’ells és Jesús Bel, capellà de Brians 1 i superior de la comunitat religiosa. El pare Jesús serà l’encarregat de rebre al papa el dia 10 i de tancar el breu acte on participaran 80 interns i internes amb unes paraules d’agraïment.
José María, què significa per als interns i per als que treballeu intramurs que aquest papa hagi reservat un espai en la seva agenda per a visitar una presó?
Significa festa, goig, alegria i entusiasme. El papa Francesc ja havia obert aquesta porta visitant moltes presons al llarg del seu pontificat. El lema d’aquesta visita de Lleó XIV a Espanya, «Alceu la mirada», és molt encertat perquè ens convida a tots, especialment als creients, a veure més enllà del nostre propi melic i a reconèixer a un grup de persones que pertanyen a l’Església i que, no obstant això, estan oblidades. Ve a recordar-nos el capítol 25 de l’Evangeli de Sant Mateu: «Vaig estar en la presó i vau venir a veure’m». És un toc d’atenció delicat i fort al mateix temps perquè Jesús diu germans als presos, als més petits. El papa ve a visibilitzar-los.
La visita serà breu, a penes vint minuts en Brians 1, i el protagonisme el tindran les dones. De fet, seran dues recluses les que parlin en nom de tots els interns Per què s’ha triat aquest format i aquest centre penitenciari?
Tot té una explicació molt bella. Quan el president de la Generalitat, Salvador Illa, va visitar al papa, li va lliurar unes estoles fabricades per dones preses de la presó de Wad-Ras, a Barcelona. Pel que sembla, el papa va expressar el seu desig de conèixer-les.
Però va a Brians 1 i no a la presó de Wad-Ras.
És el que jo dic la «quadratura del cercle». Encara que el desig del papa era conèixer a les preses que havien confeccionat les estoles en Wad-Ras, resulta que aquesta presó està situada en el litoral, la qual cosa obligaria la comitiva a endinsar-se en el centre de Barcelona amb tota la complexitat que això comporta. Brians 1 és molt més pràctic per a permetre la visita. Es troba estratègicament a mig camí entre Barcelona i Montserrat. A penes cal fer un desviament de dos quilòmetres de la ruta principal per a complir aquest doble desig de Lleó XIV de visitar tant a homes com a dones en un mateix trajecte.
Si en Brians 1 conviuen prop de 1.200 interns entre homes i dones, com s’explica que només 80 d’ells puguin estar presents en la trobada amb el papa?
La xifra no és arbitrària ni respon a una selecció de «privilegiats», sinó a la pròpia realitat de la vida espiritual en el centre. Entre els 900 o 1.100 preventius i les prop de 200 dones, aquests 80 interns són els que habitualment acudeixen a missa els diumenges. En una presó, per seguretat i organització, tot funciona per llistats de control; per tant, és fàcil saber qui participen de manera constant en la pastoral. Són ells, els que ja mantenen aquest vincle amb l’Església intramurs, els qui rebran a Lleó XIV en la sala d’actes.
Vostè ha esmentat que la població penitenciària ha pujat fins a gairebé els 63.000 presos. Estem ocultant aquesta realitat en allunyar-los físicament de les ciutats?
És molt trist. Ningú vol una presó en el seu barri i es construeixen lluny dels nuclis urbans, la qual cosa obliga a complir la pena no sols al pres, sinó també a la seva família i amics. La presó ja suposa una ruptura total amb les relacions socials i el treball; si a més les allunyem físicament, agreugem el problema. A més, cal ser crítics amb certes lleis. Com diu el papa Francesc, una pena que no està oberta a l’educació, a la rehabilitació i a la reinserció, no és una pena, és una tortura. A vegades la societat no reclama justícia, sinó venjança, demanant penes de mort o cadenes perpètues davant delictes greus.
Es pensar que qui entra en la presó acaba tornant tard o d’hora. Què diuen les dades sobre la reinserció?
Les dades maten els prejudicis. Segons xifres oficials, entre el 80% i el 81% de les persones que passen per presó no tornen. No obstant això, la rehabilitació no acaba en sortir. Si algú surt i no té família, referència o treball -i ara que han llevat ajudes d’excarceració-, es veu obligat a viure sota un pont. No ha tornat a presó, però està rehabilitat? L’article 25 de la Constitució parla de rehabilitació i reinserció; aquesta és encara una assignatura molt pendent en la nostra societat espanyola.
Vostè és capellà de l’única presó de joves (18 a 24 anys) que existeix a Espanya. Per què és important aquest model d’especialització?
Per a mi és el millor invent. Significa que tots -educadors, funcionaris, mestres- tenen la mentalitat de treballar amb joves. Jo porto allí des del 97 i fa poc vam fer un retir de tres dies. Si tornés a néixer mil vegades, mil vegades voldria ser capellà d’aquesta presó. Escoltar a un jove dir que se sent lliure dins de la presó perquè ha conegut a Jesús o que ha experimentat el perdó, és un regal que no es pot explicar. Allí cal tenir el cor molt jove per a afrontar situacions imprevisibles.
La seva labor no es limita només als interns. També atenen els funcionaris i a les seves famílies. Com és aquesta relació en un ambient tan complex?
Nosaltres som capellans de tota persona que està dins. Aquesta és la nostra parròquia: presos, funcionaris, educadors, psicòlegs i personal de manteniment. És una passada batejar als fills d’un funcionari o casar a una parella que treballa allí. Però també és un ministeri d’acompanyament en el dolor, com estar present en l’enterrament dels seus pares. Ells saben que sóc «el seu sacerdot» i viure situacions familiars, tant difícils com gojoses, és un regal del Senyor per a la meva vocació sacerdotal.
Quin seria el missatge més urgent que la Pastoral Penitenciària vol llançar avui?
Que els interns no perdin l’esperança i que sàpiguen que poden comptar amb nosaltres per a tot. La nostra missió és estar presents, que mai estiguem absents. Estem en plena campanya per a regalar 3.000 Bíblies a les presons perquè els presos, a més de ciutadans, pertanyen a les nostres parròquies i comunitats. Són els germans petits de Jesús i per ells estarem a totes i per totes.
Lleó XIV, com Francesc
Tal com explica José María Carod, el papa Francesc va ser qui «va obrir aquesta porta» en visitar nombroses presons al llarg de tot el seu pontificat. Aquesta petjada de proximitat amb les persones privades de llibertat ha estat seguida pel papa Lleó XIV, qui en el seu recent viatge a Àfrica va visitar la presó de Bata, a Guinea Equatorial.
Per al director de la Pastoral Penitenciària, aquests gestos són una invitació directa a tota la societat i a la comunitat cristiana per a «alçar la mirada» i reconèixer que els presos -als qui Jesús diu els seus «germans més petits«- formen part de l’Església i no han de ser oblidats.
