(Flama · 24/10/22) Aquestes paraules les ha pronunciat Jordi Font, rector de la Parròquia de Sant Feliu de Fontcoberta (Pla de l’Estany), i rector del Seminari de Girona, entre d’altres càrrecs, durant l’homilia d’aquest dissabte 22 d’octubre en honor a Sant Martirià. L’eucaristia ha tingut lloc, com cada any, al Monestir de Sant Esteve de Banyoles. Pel seu interès, publiquem tota l’homilia que ha adreçat, Mn. Jordi Font, a tota la feligresia que s’aplegava a l’interior del monestir. La coral Les Veus de l’Estany ha estat la responsable de la part musical.
L’11 de setembre passat va fer 1200 anys que hi ha constància que s’observava la Regla benedictina en aquest monestir de Sant Esteve de Banyoles, i 1210 de la primera constatació d’aquest monestir que acull les restes del màrtir sant Martirià. D’altra banda, a l’agost passat, celebràvem els 1100 anys -100 anys menys- del monestir de Sant Llorenç de Sous (Alt Empordà).
Avui no hi ha monjos benets a Banyoles, però l’indret escollit per viure la regla sant Benet, és el mateix, amb gent diferent i amb una situació social, econòmica i religiosa – que pot tenir o no- certes semblances. En un moment -que com recordaven les lectures de la Festa del màrtir Sant Martirià- en el qual també estem envoltats de patiments -com deia la segona lectura- però que el nostre testimoni cristià “sigui el de no tenir por, ni d’espantar-nos” com deia l’Evangeli”.
Podem ser “màrtirs” -testimoni d’una altre manera de viure- com sant Martirià va donar testimoni en un moment difícil de la seva època històrica. Els problemes poden ser diferents però la por i la desconfiança és la mateixa. Com la d’aquests monjos que van acollir les seves restes. I quin testimoni podem donar enmig d’una guerra, no gaire llunyana, i d’una crisi social i religiosa que vivim avui?
Us proposo -recordant aquests 1200 anys de l’observança de la Regla benedictina a Banyoles- tres accents benedictins que s’ajusten també al nostre temps i aquí, al Pla de l’Estany.
1.QUÈ ÉS UN MONJO?
Els monjos són un grup de cristians que enyorava la duresa de les persecucions i que van anar a llocs desèrtics perquè veien que l’Església s’estava relaxant i que aquesta els havia fallat. Com pot passar avui. El monjo apareix històricament i teològicament com els successor dels màrtirs. La seva vida és considerada com un «martiri espiritual», un martiri blanc, una conformació perfecta al Misteri Pasqual.
Jean Guitton, intel·lectual francès escriu: “El monjo busca la tranquil·litat de fer totes les coses fetes amb un cert ordre, i que es manifesta en els llocs on s’han bastit els monestirs, a on la paraula PAU s’irradia sobre els objectes que es fan servir com en els minuts perduts (…) Tot té un sentit litúrgic: viure el temps d’una manera reposada, de manera monàstica, en que cada minut, separat de l’altre, compta per si mateix, com si amagues una petita eternitat».
Com s’aconsegueix aquesta PAU INTERIOR quan hi ha tanta fressa, violència i desànim al voltant? El lloc on s’han bastit els monestirs ja diuen molt. Pensem sinó en la nostra comarca del Pla de l’Estany, un dels llocs més apreciats de Catalunya per l’espai natural suau, molt preservat, pel caràcter humà dels petits pobles, lluny de les grans urbs. Aquest fet fascina els nostres contemporanis i ajuda a descobrir la bellesa dels llocs. La bellesa natural com la del Pla de l’Estany, les hores de llum, la suavitat del paisatge, la qualitat i el gust pel cant, la disponibilitat per escoltar, pel repòs, són com una reconciliació amb un mateix.
2. LA NOSTRA SOCIETAT BUSCA TEMPS
No només l’espai marca la regla de Sant Benet, també la regularitat de l’horari monàstic, a on s’alterna el temps dedicat a la pregària, al treball, a la vida comunitària i al repòs. Tot això comporta una certa “resistència” a la consumició del temps, perill que avui tenim joves i grans:
“sempre ocupats: què vol dir preocupats”, ja que com hem escoltat a l’Evangeli: “Tingueu més aviat por de qui us pot matar l’ànima”.
Sant Benet passa revista a la jornada. Ofereix una disciplina del temps, amb vuit hores de descans, vuit hores de treball i vuit hores de pregària. Potser és el testimoni que necessita el nostre temps: viure cada cosa al seu moment.
L’aliança amb la natura és una de les dimensions de l’art de viure monàstic:
repòs/treball, àpats, exercici físic, silenci, comunitat/ individu, pregària personal/ litúrgica… És a dir, com si fos una anticipació exemplar d’un altre règim de viure el temps. Avui alguns autors parlen de l’ecologia de la lentitud o d’unes bones pràctiques, com d’una ecologia integral que parla el papa Francesc. Temps unificat -que no vol dir «uniforme»- però per un fi espiritual i integral. És el domini del temps per guarir el món i no entrar en l’utilitarisme del temps.
3. L’ELEMENT CLAU DE LA REGLA BENEDICTINA: L’ACOLLIMENT
El carisma benedictí no és la predicació, sinó l’hospitalitat.
L’abat de Montserrat, Cassià M. Just, comentava:
“Després del ministeri de la pregària, l’hospitalitat monàstica és el servei més característic que han de prestar els monestirs a l’Església”. Si la solitud, el silenci, separar-se dels altres és el que defineix el monjo: tot això no és per aïllar-se, sinó per acollir més bé els altres. “Un no pot acollir, si no se sap recollir”. La qualitat de la solitud i del silenci d’un cristià es demostra en l’acollida. Ja que l’acollida veritable de l’altre, depèn de la vida interior.
Com deia l’Evangeli: “Tothom qui em reconegui davant dels homes, jo també el reconeixeré davant de Déu », perquè com diu sant Benet en la seva Regla 53: “acollir el foraster i el pobre és acollir el Crist”. Que aquest espai que ens acull, i que hi ha la constatació ara fa 1200 anys de la regla de Sant Benet, ens ajudi a ser testimonis ara i aquí de Jesucrist.
