URC – 79a ASSEMBLEA GENERAL – 17 d'octubre 2018
Paraules introductòries
Bon dia a tothom i molt benvinguts i benvingudes germans i germanes, superiors i superiores majors, delegats i delegades a aquesta 79a Assemblea General de la nostra Unió de Religiosos de Catalunya, especialment els qui hi participeu per primera vegada.
Saludo de forma especial Mons. Romà Casanova, Bisbe de Vic i Delegat de la Conferència Tarraconense per a la vida consagrada.
Esdeveniments i persones
Ens congratulem pel nomenament del germà marista Emili Turú, que fou membre d’aquesta Assemblea i de la junta directiva, com a nou secretari general de la Unió de Superiors Generals. Li desitgem un bon servei en aquest organisme tan important de col·laboració intercongregacional i de servei eclesial, que ell coneix molt bé de la seva etapa de superior general dels maristes.
Donem gràcies a Déu per les beatificacions i canonitzacions de fundadors/es i membres de les nostres congregacions, amb les quals l’Església confirma la validesa evangèlica dels nostres carismes.
En concret, com sabeu, el diumenge passat, 14 d’octubre, el Papa Francesc proclamava sants, juntament amb Pau VI i Òscar Romero, tres fundadors de congregacions religioses:
– El beat italià Francesco Spinelli (1853-1913), sacerdot diocesà, fundador de l’Institut de les Germanes Adoratrius del Santíssim Sagrament.
– La beata alemanya Maria-Katharina Kasper (1820-1898), fundadora de l’Institut de les Serventes Pobres de Jesucrist.
– La beata espanyola Nazaria Ignacia de Santa Teresa de Jesús (1889-1943), o Nazaria Ignacia March Mesa, fundadora de la Congregació de Germanes Missioneres Croades de l’Església, amb presència a Catalunya.
I el proper 10 de novembre seran beatificats a la Sda Família 16 màrtirs de la guerra civil (9 religiosos de la Congregació de San Pedro ad Vincula, 3 religioses de la Congregació de Germanes Caputxines de la Mare del Diví Pastor, 1 religiosa de la Congregació de les Germanes Franciscanes dels Sagrats Cors i 3 laics protectors dels religiosos de San Pedro ad Vincula).
Que ens ajudin amb el seu testimoni de fe i de coratge i amb la seva intercessió.
També estimulen la nostra vocació religiosa els aniversaris dels nostres Fundadors i Fundadores i de l’inici de les nostres fundacions. És una memòria agraïda dels nostres orígens que ens ajuda a seguir fidels i afrontar els reptes del nostre present i del nostre futur, a nosaltres i a tots els laics i laiques amb qui compartim el carisma i la missió.
En aquest sentit, hem celebrat amb goig:
· Els 800 Anys de l'Orde de la Mercè, amb un bon nombre d’actes, especialment l’eucaristia celebrada a la catedral de Barcelona la vigília de la Mare de Déu de la Mercè. Presidida pel Cardenal Omella i concelebrada pel Mestre General de l’Orde i tots els provincials.
· Els 200 anys de la Congregació de Jesús-Maria, que es van cloure amb una bonica celebració a la Sagrada Família, presidida per Mons. Sergi Gordo, bisbe auxiliar de Barcelona.
· Els 200 anys dels Germans Maristes, que també es van cloure amb la inauguració de l’exposició itinerant als Caputxins de Pompeia.
Vull fer esment també de la birreta cardenalícia atorgada pel Papa Francesc al claretià P. Aquilino Bocos, sens dubte una clara expressió d’estimació, valoració i recolzament de la vida religiosa, a la qual el P. Bocos ha dedicat bona part de la seva vida.
Context sòcio-polític
Celebrem aquesta assemblea en un context sòcio-polític molt complicat. Per una banda s’accentua el drama dels que fugen dels seus països per la guerra, la fam o altres situacions inhumanes, i no troben acollida en una Europa gelosa del seu benestar, en la que van avançant de forma alarmant els partits polítics ultraconservadors que tenen precisament en el rebuig dels emigrants un dels seus punts d’identificació. Especialment dramàtica és la situació dels menors no acompanyants que estan arribant a Barcelona en un nombre difícil d’assumir. Si recordeu aquest estiu passat es va fer una crida a les Congregacions religioses per si podien oferir alguns espais d’acollida. Algunes hi vàreu poder respondre tot i que eren dates molt dolentes. Com a religiosos, des de la nostra sensibilitat humana i evangèlica, no podem fer altra cosa que defensar els drets d’aquestes persones, oferir la nostra col·laboració i lluitar contra les causes que porten a tanta gent a jugar-se la vida per fugir de l’horror i obrir un futur millor per a ells i les seves famílies.
Per altra banda, pel que fa al conflicte polític que vivim a Catalunya, veiem com s’ha reviscolat per la memòria dels esdeveniments d’ara fa un any, especialment del referèndum de l’1 d’octubre i la presó preventiva i exili dels polítics i dirigents socials, tan denunciada i criticada per instàncies com Amnesty internacional i experts reconeguts en dret, i que continua essent una pedra molt important d’ensopec per a una resolució dialogada a la situació. Al que ja he dit en altres assemblees només voldria afegir una reflexió, una mica més àmplia, al fil de la celebració dels 150 anys del naixement del Cardenal Vidal i Barraquer, dels 50 anys de la mort de l’Abat Escarré, i també de la canonització del Bisbe Òscar Romero.
El Cardenal Vidal i Barraquer va haver d’anar a l’exili per evitar ser assassinat per un dels bàndols de la guerra civil (les esquerres anarquistes) i hagué de continuar en l’exili perquè l’altre bàndol (el nou règim de Franco) li va impedir retornar (ni viu ni mort) per la seva posició crítica. De fet el Cardenal Vidal i Barraquer es va negar a firmar la famosa “carta col·lectiva” de l’episcopat espanyol als Bisbes d’arreu del món justificant el seu recolzament al nou règim, que defensava la identitat catòlica d’Espanya contra el comunisme anti-catòlic.
Aquesta va ser també la raó per la qual l’Abat Escarré, en una famosa entrevista publicada pel diari Le Monde, es decidí a fer una denúncia forta d’un règim que es deia catòlic però que no respectava les orientacions de l’Església en temes de justícia social i de drets personals i col·lectius.
Hi afegeixo també el testimoni profètic fins al martiri de sant Òscar Romero. Ell denuncià un règim que, tot i fruir de la connivència de bona part de l’Església catòlica i de la resta de bisbes de El Salvador, atropellava de forma gravíssima els drets humans. De fet la causa de beatificació s’ha endarrerit tants anys per les denúncies que arribaven a Roma per part, entre altres, dels germans seus en l’episcopat, que el titllaven de comunista.
Què hi ha de comú en aquests tres testimonis que ens pot il·luminar ara? Crec que la lucidesa profètica per saber discernir la resposta crítica i de denúncia que calia donar a greus atropellaments dels drets humans, i fer-ho des de l’evangeli i no des d’una opció política, desemmascarant alhora postures de defensa d’aquests atropellaments que es feien passar per catòliques però que eren clarament polítiques. Alguns, fins i tot majoria, volent defensar l’Església o la religió estaven defensant o legitimant un règim político-militar en molts aspectes contrari als valors humans i evangèlics, com era el cas de la dictadura franquista o la de El Salvador.
De fet, Pau VI va recolzar l’arquebisbe Òscar Romero en la seva denúncia i, indirectament, l’Abat Escarré en el sentit que en més d’una ocasió Pau VI va entrar en conflicte amb el règim franquista, en nom precisament de la llibertat de l’Església i la defensa dels drets humans.
Són posicions valentes, de compromís amb el poble, la pau i els drets humans des de l’evangeli, que van costar l’exili, la persecució i fins la mort als qui les defensaven, i que no van trobar el recolzament eclesial que caldria haver esperat. Tots tres van ser acusats, especialment en el seu país, de “fer política” i política contrària a l’Església.
Són uns referents que ens poden ajudar avui a mantenir la lucidesa evangèlica i la llibertat de judici per discernir, en moments de conflicte, quins fets o plantejaments respecten els drets humans i la dignitat de les persones i quins els ataquen, i fer-ho en nom de l’evangeli i no d’una determinada opció política. Evitant sempre que l’Església o la fe cristiana s’identifiqui de forma conscient o inconscient, directa o indirecta, a una posició política. I això no és gens fàcil. Aplicant-ho a la nostra situació: ni la independència de Catalunya ni la unitat d’Espanya poden justificar mètodes, actituds, fets o plantejaments que comportin un atropellament de drets individuals o col·lectius com la llibertat de pensament, expressió o reunió, la presumpció d’innocència, la veritat en les informacions, el respecte per les persones, les garanties d’un judici just.
Ni tampoc podem acceptar que el conflicte polític entre Catalunya i Espanya sigui com una cortina de fum, com alguns crec que pretenen, per desviar la nostra atenció de problemes tan greus com la corrupció política, econòmica i judicial, o l’augment alarmant a Espanya, a Europa i a d’altres països del món, d’un corrent polític ultradretà que, amb l’excusa de salvaguardar la llei i l’ordre, assumeixen postures dictatorials i propugnen una retallada important dels drets individuals i col·lectius que tant han costat aconseguir i que configuren el que és un estat democràtic. Preguem, doncs, perquè no ens falti la lucidesa i llibertat de judici que ens demana la nostra opció cristiana en l’actual context.
Context eclesial: la renovació eclesial propugnada pel Papa Francesc
A nivell d’Església el context no és menys complex.
El Papa Francesc, amb un coratge i fidelitat admirables, continua liderant i animant la renovació eclesial en la línia de la conversió pastoral i ecològica marcades per “Evangelii gaudium” i “Laudato sii”. En concret la reforma de la cúria, molt condicionada per la “mundanitat espiritual” i el carrerisme eclesiàstic que tant ha criticat.
Està afrontant també temes importants i molt delicats, a més de l’ecològic, com la família i els joves, que concentren molts dels problemes per acollir i transmetre la fe avui. En aquests moments continua celebrant-se el Sínode sobre “els joves, la fe i el discerniment vocacional”, preparat per una àmplia consulta als mateixos joves, creients i no creients. Preguem perquè l’Esperit inspiri aquest encontre sinodal, els seus diàlegs i les seves propostes. Que el document final, com demanava el Cardenal Baldisseri, “sigui provocador i remogui les aigües”
També el Papa, amb l’exhortació apostòlica “Gaudete et Exsultate”, ens ha encoratjat a viure una santedat que respongui al context actual i que s’encarni realment en les petites coses de cada dia.
Cal afegir-hi el canvi de valoració que el Papa ha introduït respecte de la “pena de mort”, que ara és considerada com a inadmissible en cap supòsit, perquè constitueix un greu atemptat contra la vida humana. Cal, doncs, lluitar perquè sigui abolida en la legislació de tots els estats.
El greu escàndol dels abusos
D’altra banda, de forma molt contundent, el Papa està afrontant un dels majors escàndols viscuts per l’Església catòlica de tots els temps, que està portant a molta desafecció i abandó: el munt de preveres, religiosos i fins bisbes implicats en abusos sexuals a menors, com abusadors o com a encobridors, durant molt de temps, causant un dolor immens i danys irreparables a una multitud de víctimes.
En la carta adreçada al poble de Déu (20 d’agost del 2018) sobre aquesta terrible lacra, el Papa explicita la gravetat del fets i la forma en què tot el poble de Déu hi ha de respondre. “Mirant cap al passat mai no serà suficient el que es faci per demanar perdó i buscar reparar el dany causat. Mirant cap al futur mai no serà poc tot el que es faci per generar una cultura capaç d'evitar que aquestes situacions no sols no es repeteixin, sinó que no trobin espais per ser encobertes i perpetuar-se. És urgent reafirmar una vegada més el nostre compromís per garantir la protecció dels menors i dels adults en situació de vulnerabilitat”
Amb molta força aquesta carta transmet el dolor i les ferides de les víctimes i insisteix en què “la magnitud i la gravetat dels esdeveniments exigeix assumir aquest fet de manera global i comunitària”: “viure’l com una tasca que ens compromet i ens pertoca a tots com a Poble de Déu. Tot el que es faci per eradicar la cultura de l'abús de les nostres comunitats, sense una participació activa de tots els membres de l'Església, no aconseguirà generar les dinàmiques necessàries per a una sana i realista transformació”.
La vida religiosa fa temps que és ben conscient de la seva responsabilitat en aquesta lluita i està decidida a assumir les actituds que demana el Papa: demanar perdó, reparar el dany causat i treballar decididament per crear una cultura capaç de garantir la protecció dels menors i dels adults en situació de vulnerabilitat. Podem dir que un bon nombre de congregacions hi estan treballant de valent, especialment aquelles que per carisma estan més en contacte amb els infants. S’han impulsat una bona colla d’iniciatives en l’àmbit de la protecció dels menors i la prevenció: polítiques institucionals, protocols específics d’actuació, jornades de sensibilització, informació i formació dirigides de manera específica a professors, pares, alumnes, monitors i educadors, seminaris de formació sobre la gestió de la comunicació en moments de crisi dirigits a responsables institucionals i a equips directius dels centres educatius, programes i materials de tutoria per a alumnes per treballar específicament la prevenció dels abusos i l'empoderament dels alumnes…
L’URC ha organitzat ja un parell d’actes de reflexió i estudi, el 2014 i 2016 sobre la protecció de la infància i la creació d’eines per implementar-la. Juntament amb l’Escola Cristiana i la Conferència Episcopal Tarraconense va crear un equip de seguiment i assessorament per ajudar les entitats a afrontar adequadament aquestes situacions.
Però cal continuar treballant-hi en la línia de la concientització i la prevenció respecte a nosaltres mateixos, a les persones que, en les nostres institucions, tenen cura educativa o pastoral dels menors, i de cara també als mateixos infants. I ens cal també incrementar la col·laboració i ajuda entre les Congregacions i també amb els Bisbats. Estudiarem la manera de fer-ho. Però també ens caldrà anar més enllà de les nostres institucions perquè ens trobem davant d’un problema gravíssim de tota la societat, que sobretot es produeix en l’àmbit familiar. Cal recordar-ho contínuament, perquè hi ha veus interessades a fer veure que només és un problema de les institucions eclesials. I això ho hem de denunciar.
Suport al Papa enfront de les crítiques i resistències
Parlàvem, doncs, de les profundes reformes que està portant a terme el Papa Francesc. Doncs bé: com sabeu han aixecat moltes resistències, que van tenir un punt culminant en la carta oberta escrita pel Mons Viganò, ex-nunci a Washington, en la que demanava obertament la renúncia del Papa, acusant-lo d’haver encobert abusadors.
Això va provocar una onada de pronunciaments de suport eclesial al Papa Francesc. La Junta Directiva de l’URC vam considerar convenient afegir-nos-hi. I ho vam fer amb una nota del passat 5 de setembre en la què denunciàvem un sector jeràrquic que “vol distorsionar la seva figura” i està tractant “d’impedir les reformes eclesials que el papa Francesc ha impulsat, de dificultar la transformació de la cúria vaticana, de silenciar la seva veu quan aplica l’Evangeli a situacions concretes, com la família, la immigració, la corrupció econòmica, la lluita contra la pederàstia, l’ecologia, les persones empobrides, la pena de mort… Rere aquests grups capdavanters d’oposició, s’hi endevinen lobbys d’interessos amagats, eclesials, polítics, econòmics i socials, disposats a tot per mantenir els seus privilegis”.
Davant d’això en aquesta nota pública la Unió de Religiosos de Catalunya hem volgut expressar al papa Francesc, i ho reiterem ara en aquesta Assemblea, “la nostra adhesió i el nostre suport” i “la nostra pregària perquè Déu l’il·lumini i li mantingui el coratge en aquests moments d’especial dificultat. Per part nostra, a més, reafirmem la nostra comunió eclesial, el compromís en aplicar el seu missatge i en fer nostres les reformes iniciades”.
6 dies després (l’11 de setembre) la Presidenta i vicepresident de la CONFER adreçaven una carta pública en els mateixos termes, que va ser publicada a l’Horeb. Moltes altres veus eclesials s’hi ha afegit a aquest suport al Papa Francesc.
Aquesta Assemblea: reestructuracions i Fòrum de la Vida Religiosa a Catalunya
Pel que fa al treball d’aquesta Assemblea, a més dels aspectes estatutaris habituals (acta, pressupost, eleccions…), abordarem, ja d’una forma més resolutiva, una de les qüestions que hem treballat en Assembles anteriors: les “Repercussions i desafiaments dels processos de reestructuració en la vida religiosa a Catalunya” ila funció i estatut que hauria de tenir un delegat o delegada permanent a Catalunya. En concret ens preguntarem
– Quines recomanacions podríem fer arribar a les superiores i superiors majors de les nostres congregacions?
– Quines propostes fem a l’URC per afrontar aquesta nova situació?
També, tal i com ens vam comprometre, la Junta Directiva oferirà a l’Assemblea una proposta per celebrar un “Fòrum de la Vida Religiosa a Catalunya”, impulsats i inspirats per la memòria del Congrés de Vida Religiosa de fa 25 anys. Va quedar clar que no busquem una repetició del Congrés de Vida Religiosa de fa uns anys, sinó quelcom més àgil i simple, més descentralitzat geogràficament. Voldríem generar un dinamisme que impulsi la vida religiosa a viure en profunditat les noves realitats dels temps actuals, i compartir les reflexions al respecte. A partir de la proposta, l’Assemblea podrà oferir les seves aportacions.
Finalment, informarem del curs que ja està convocat amb el títol “Missió pastoral avui a Catalunya. Claus per a religioses i religiosos nouvinguts”. Com sabeu s’adreça a Religioses i religiosos destinats fa poc a Catalunya o que ja hi porten temps, i que volen implementar millor la seva missió pastoral avui a Catalunya. Dins de la dinàmica de veure, jutjar i actuar, es fan unes mirades al nostre entorn per trobar camins d'evangelització de manera inculturada. La primera fase serà el cap de setmana del 27 i 28 d’octubre a Barcelona i la segona el diumenge 25 de novembre a Montserrat. Val la pena que penseu a qui dels vostres germans o germanes li pot resultar profitós participar-hi.
Desitjo que l’Esperit ens acompanyi en els treballs d’aquesta Assemblea. Agraïm el do de trobar-nos junts compartint fraternalment la nostra vida i missió. Bona Assemblea a tots i totes. Moltes gràcies!
Màxim Muñoz Duran, cmf
President de l’URC
Cloenda de l’Assemblea: agraïment a Pau VI
Voldria tancar aquesta Assemblea amb una referència al Papa Pau VI. La seva canonització diumenge passat és una bona ocasió per agrair a Déu el do del seu pontificat en la realització i aplicació del Concili, en un context social i eclesial molt complex, de fortes tensions, en què era difícil mantenir la comunió en la realització de les necessàries reformes segons l’esperit del Concili. En concret els religiosos i religioses li hem d’agrair l’estimació i la lucidesa amb què va impulsar la renovació demanada pel Concili, primer amb la carta apostòlica “Ecclesiae sanctae”, en la que desenvolupava les normes per a l’aplicació del decret “Perfectae caritatis”, i després amb l’exhortació apostòlica “Evangelica Testificatio” (1971). Eren moments de crisi i perplexitat. Alguns, per por, es van mantenir en el ghetto, altres es van precipitar per camins que no tenien sortida. No va ser fàcil trobar el que la VR podia oferir davant la cultura secular. En aquest context “Evangelica testificatio” (1971) va ajudar a il·luminar aquells moments de certa confusió, recordant l’essencial de la VR, demanant als religiosos i religioses un testimoni inequívoc del seguiment de Jesús, seguint les petjades dels fundadors i comprometent-se amb els pobres, la dignitat de la persona i els drets humans, i ajudant a trobar un equilibri entre tradició i modernitat.
Finalment ¿qui no recorda aquelles paraules tan plenes d’afecte i admiració envers la vida religiosa en el n. 69 d’EN? Les llegeixo com homenatge a aquest gran Papa a qui tant deu l’Església i el món: “qui no mesura la part immensa que [els religiosos] han aportat i que continuen aportant a l’evangelització? Gràcies a la seva consagració religiosa, ells són, per excel·lència, voluntaris i lliures per a abandonar-ho tot i llançar-se a anunciar l’Evangeli fins als extrems del món. Ells són emprenedors i el seu apostolat està sovint marcat per una originalitat i una imaginació que susciten admiració. Són generosos: se’ls troba no rares vegades a l’avantguarda de la missió i afrontant els riscs més grans per a la seva salut i la seva pròpia vida. Sí, en veritat, l’Església els deu molt”. Una lloança que es converteix en estímul i repte per a nosaltres.
Màxim Muñoz Duran, cmf
President de l’URC
