Benvolguts i benvolgudes,
Fa pocs dies hem tingut la sort de participar en les reflexions de José Carlos Bermejo, religiós camil, sobre com viure una esperança lúcida i madura en els temps difícils que vivim. Val la pena que aprofiteu per veure encara la seva xerrada i les seves reflexions disponibles al canal de YouTube de la Unió de Religiosos de Catalunya.
Potser el missatge que més em va impactar va ser aquest: Els religiosos i religioses estem acostumats a ser actius, a servir, a ajudar, a acompanyar altres persones. Pensem que la nostra vida guanya sentit quan ens sentim útils als altres, a les persones que tenen més necessitat.
Doncs bé, la xerrada de José Carlos Bermejo ens va ajudar a fer un gir copernicà.
I si en lloc de pensar tot amb verbs en activa comencem a pensar en verbs en passiva?
I si en lloc de cuidar, d’estimar, de servir, d’ajudar… comencem a aprendre a deixar-nos cuidar, deixar-nos estimar, deixar-nos ajudar?
I si el nostre testimoniatge deixa de ser el nostre ‘fer’ pel nostre ‘acollir’?
I si la pregunta que suscitem amb la nostra vida no és només: “qui són aquests / aquestes que fan aquestes coses?” Sino a una altra ben diferent: “qui és aquesta persona, què mou a aquesta persona, que es deixa cuidar, que es deixa estimar, que acull el nostre amor i la nostra cura, d’aquesta manera ara que es fa gran?”
Jesús va fer moltes coses, va ajudar a molta gent.
Però Jesús també va saber acollir l’amor i la cura de la dona que va perfumar-li els peus amb el millor perfum…
I si aprenem a ser testimonis de l’amor de Déu en la nostra manera de deixar-nos cuidar?
Potser aprendrem que la nostra esperança no la construïm nosaltres amb el que fem, sinó que la nostra esperança és un do que hem d’acollir.
Penso que aquesta va ser una de les grans lliçons que ens va oferir la sessió del José Carlos Bermejo, que podeu trobar en aquest ENLLAÇ i a la següent página
