(Claretians · 14/09/26) Nascut l’any 1948 a Valls, el claretià Francesc Trilla fa més de 50 anys que realitza el seu apostolat com a missioner al Brasil, on viu en comunitat a São Miguel do Guaporé (estat de Rondônia, bisbat de Guajarà-Mirim) juntament amb el pare Lluís Garcia i fins fa poc, amb el germà Josep Maria Sala, que des del gener té una nova destinació.
Aquest estiu, com fa cada dos anys, ha tornat a Catalunya per fer vacances i visitar família i amics. Hem aprofitat aquesta estada per fer-li una breu entrevista.
L’any 2023, va celebrar els 50 anys d’ordenació sacerdotal. Què ha significat per vostè més de mig segle essent capellà?
És tota una vida, tinc un ideal missioner d’arribar a tot arreu des de petit. Una feina que té com a objectiu criar i crear a les comunitats grups de gent, el més gran possible, per treballar per Crist, fent l’acció missionera de grups que animen la vida religiosa del lloc. Com a sacerdot, em sento molt bé fent tot el possible per tal que l’eucaristia arribi a tot arreu.
Què el va moure a ser claretià?
Des de petit ja tenia vocació de capellà. Jo pensava anar al seminari de Tarragona però a Valls hi havia escola i comunitat de claretians amb el Teologat, on hi vaig anar. Va ser el pare Martí Alsina CMF qui em va animar a ser claretià en saber que volia ser capellà. Amb 10 anys vaig anar al Seminari claretià de Cervera i vaig fer la primera professió el 1964. L’any 1973 vaig ser ordenat a la Ciutat Cooperativa de Sant Boi de Llobregat. La vocació de sacerdoci la tenia des que vaig fer la primera comunió i abans i tot!
Si hagués d’escollir una frase del pare Claret que l’hagi acompanyat sempre, quina seria?
Sense dubte, el nostre lema: Caritas Christi urget nos. «L’amor de Crist ens empeny«. Ho tinc clar.
Des del novembre de 1975, és al Brasil. Com és el seu dia a dia com a rector de São Miguel do Guaporé?
Com a parròquia, tenim 51 comunitats de les que en soc rector, treballem juntament amb el Pare Lluís Garcia, també claretià i José Basso, diaca i tres Missioneres de sant Antoni Maria Claret. Fem una pastoral conjunta. D’aquestes 51 comunitats, 8 són a la ciutat i la resta, en zones rurals. Al matí fem les nostres oracions i tenim la resta de matí a disposició del que ens demanen, feines de despatx, confessions o el que calgui. A la tarda, sobretot atenem qüestions matrimonials i fem visites a malalts. Cap al vespre, sortim a celebrar l’eucaristia en diverses comunitats. D’aquesta manera, cada mes arribem a totes les comunitats.
Quan van arribar a São Miguel, què van trobar?
A Sao Miguel hi som des de 1987. Allà hi som gairebé des del principi, hi ha poca presència indígena. Gairebé tot estava per fer, perquè el Govern oferia terres per repoblar la zona amb gent. Tot era selva amazònica i calia obrir els pobles, tallant la selva. Així van néixer petites ciutats que han anat creixent amb l’arribada d’emigrants per colonitzar el lloc. São Miguel té ara uns 9.000 habitants i tot el municipi, 21.000 aproximadament. Gairebé la ciutat va néixer a les nostres mans. Semblava el ‘far west’ de com creixia. Hi som gairebé des de l’inici, hi som incardinats.
Com a català que ha viscut més anys al Brasil que a Catalunya, què el xoca de la realitat catalana d’avui?
Em xoca d’una manera especial veure les comunitats envellides, sobretot amb molta gent gran. Allà tenim més gent jove a les celebracions, aquest any hem confirmat 160 joves. Les nostres misses, al tenir gent de totes les edats, són molt vitals, molt viscudes i participades.
A la seva comunitat, a part de les necessitats bàsiques per viure amb dignitat, pastoralment, de què hi ha més demanda?
Actualment, treballem d’una manera molt especial la qüestió de la família, perquè a la nostra zona hi ha molta disgregació familiar. Es casa molta gent, però també se’n separa molta i per això treballem molt mitjançant la pastoral i la conscienciació, juntament amb oferir els sagraments que la gent ens demana. Tenim molts agents de pastoral, d’ajuda i de visitar qui ho necessita i demana.
Què aporta l’església catòlica en ple segle XXI en una regió rural del Brasil?
Aporta especialment l’amor a la terra, al lloc. Reconèixer com a ‘terra promesa’ aquella terra que els pares van conquerir. Per a les noves generacions, per qui no treballa la terra, els és fàcil vendre-la i marxar. Mitjançant la conscienciació i la valorització de la terra, promovem aquest arrelament per donar valor a la terra i a la seva gent. Sinó al final tothom acabarà marxant.
Creu que la sinodalitat impulsada pel Papa Francesc es viu molt més intensament al Brasil, on vostè està, que en altres zones del món?
La sinodalitat, entesa com a treball conjunt, que no es regeix només per allò que diu el clergat, sí. Allà, el treball de formació, per tal que les comunitats se sentin autoresponsables, comporta un treball de sinodalitat bastant important. Allà és impossible pretendre, com en altres llocs, que un capellà ho pot fer tot. La formació bíblica i litúrgica dels que dirigeixen les comunitats és molt important. Formem per donar autonomia real a les comunitats.
Si hagués de resumir en una frase, la seva vida com a claretià al Brasil, quina seria?
Soc un missioner que ha intentat fer de la seva vida un servei al poble mitjançant l’eucaristia i l’animació de comunitats. Mitjançant la formació d’aquells que han de tirar endavant les comunitats. He tingut un esperit missioner, de fidelitat, de romandre en un lloc…
Ara, que s’apropa als vuitanta anys, on s’imagina passar la darrera etapa de seva vida?
Sens dubte, al Brasil. Fa 51 anys que soc al Brasil, allà, com qui diu hi tinc tots els amics i família. La llengua, els costums… hem fet nostre el poble i el poble ens ha fet seus. Allà, fins i tot hi tenim enterrat un company claretià, el pare Lluís Llamas. No tenim pressa, però quan arribi l’hora, ens agradaria ser allà, si Déu vol, i fer la nostra Pasqua allà, en aquella terra que hem estimat i que ens ha donat la vida.
