(Fra Xabier Gómez OP, Bisbe electe de S. Feliu de Llobregat · 24/10/24) Al llarg de la història la vida consagrada ha sorgit com a resposta de l’Esperit de Jesús a la seva Església en moments de crisis o de canvis profunds tant en la societat com en la comunitat eclesial. Sant Domènec va comprendre que la reforma demanada pel poble de Déu i la desafecció cap a l’Església del seu temps, requerien tornar a l’essencial, al misteri de l’Encarnació, to reproduint la vida apostòlica, estudiant per a dialogar i proposar, amb pedagogia i coherència, el que es predicava. La meva manera de comprendre el sacerdoci està modelada pel seminari i la meva diòcesi d’origen a Sant Sebastià (País Basc), però en arribar a l’Orde es va enriquir amb els accents propis del carisma dominicà.
Als dominics ens agrada fer broma dient que l’Orde va néixer en una taverna. Certament, la intuïció de Sant Domènec es va produir després d’una llarga nit d’escolta, diàleg i proposta al taverner càtar que li allotjava. El catarisme era un sistema tancat, autoreferencial, centrat en la perfecció i el menyspreu a la matèria i ple de prejudicis als quals no pensaven igual. El menyspreu a l’Encarnació va esfondrar l’adhesió a la sacramentalitat de l’Església. Però la coherència de vida, l’ajuda mútua i la pobresa que abraçaven els seus divulgadors seduïa la gent desconnectada dels eclesiàstics del seu temps; perquè hi havia una Església desdibuixada per la mundanitat, el poder i la falta de formació dels seus pastors. En aquest context l’Esperit va regalar la santedat de Domènec, Francesc, Clara, Catalina i molts altres. D’aquells temps m’agrada ressaltar el valor del que ara es denomina “cultura de la trobada”, si bé en el s. XIII va haver-hi més que “trobada”, topades violentes que Domènec i Francesc sempre varen rebutjar. En el passat segle, Sant Pau VI va proposar una “Església que es fa diàleg”, recordant, com a ensenya el Vaticà II, que la nostra raó de ser és evangelitzar, comunicar la Bona Notícia de Jesucrist, la vida en Crist.
L’Orde i les comunitats cristianes amb les quals he compartit fins ara el meu sacerdoci com a diocesà o religiós, m’han regalat allò que espero compartir al servei de la comunió del poble de Déu que pelegrina a Sant Feliu de Llobregat: una espiritualitat centrada en el misteri de l’Encarnació, l’amor a la Paraula de Déu, la predicació de la gràcia i la misericòrdia, l’alegria de la fraternitat, la missió compartida, l’horitzó ampli i obert de la catolicitat, l’afecte als pastors i a les seves comunitats, la paciència per a resoldre conflictes i, fins i tot, el sentit de l’humor. La nostra diòcesi ha decidit que aquest curs, en sintonia amb l’Església universal, sigui un temps per a ser testimonis de l’esperança. Contemplata aliis tradere. Anem per feina!
