(AF · Xavier Pete · 04/06/23) L’abat del monestir de Santa Maria de Poblet, el pare Octavi Vilà, cedeix un telèfon mòbil a fra Borja Peyra Almunia (Barcelona, 1979), un dels dos monjos més joves de la comunitat —tots dos de 44 anys— i present des de fa tretze anys, perquè pugui atendre aquesta entrevista. Un cop s’acabi, l’apagarà i l’haurà de tornar. Tercer de cinc germans i llicenciat en Filosofia, fra Borja ni acostuma a concedir entrevistes —”fins ara, m’he n’he sabut escapar bé”, sosté— ni consulta massa els diaris que arriben al monestir cistercenc. Després de donar classes a l’Escola de Sant Jaume de la FEP (Fundació d’Escoles Parroquials) de l’Hospitalet de Llobregat i de passar uns mesos al costat de Teresa de Calcuta a Etiòpia, va trucar a la porta del monestir perquè “volia experimentar la necessitat de viure la fe de manera radical però, alhora, silenciosa, amagada i discreta“.
Hi ha ben poca informació sobre vostè, a Internet. Ha sabut passar desapercebut.
De fet, és una forma molt meva d’entendre la vida contemplativa, però en faré una excepció, ¡i tant! [riu].
Per la gravetat de la seva veu s’entén que sigui l’encarregat del cor.
Vaig acabar sent responsable del cor dels monjos per una concatenació de circumstàncies i, si bé no tinc cap formació musical anteriorment a la meva entrada monàstica, sempre he entès que el cant espiritual és un element importantíssim en el si de la comunitat i que convenia fer esforços perquè això continués sent així. Però, com tots els altres, m’ocupo de moltes coses més: també soc el mestre de novicis i l’encarregat de cuidar l’hort i els camps que tenim.
