(A. Tarragona · 20/09/26) El passat 14 de juny, l’arquebisbe Joan Planellas va ordenar prevere el monjo cistercenc fra Bernat Folcrà, del Monestir de Santa Maria de Poblet. Fra Bernat, de 47 anys i nascut a Colòmbia, és el monjo més jove d’aquesta comunitat. Avui conversem amb ell per a conèixer millor la vida monàstica.
Com ha canviat la vida d’aquell jove que l’any 2007 va arribar de Colòmbia a Barcelona?
Jo vaig venir de Colòmbia cap a Barcelona per a sortir d’una situació de precarietat. Prèviament, a la biblioteca de la universitat on jo estudiava, havia trobat un llibre de la mare Teresa de Calcuta i em vaig enamorar d’ella. Ja a Barcelona, vaig anar al menjador social de les Missioneres de la Caritat. Em vaig presentar com un pobre més, fent cua per anar a menjar. Em va agradar molt l’ambient i, a poc a poc, un voluntari em va dir si volia ajudar a tallar pa, i així vaig començar a posar-me al servei. Un dia, una germana em va dir si volia anar a missa, i des d’aleshores vaig anar cada dia a missa. Això va començar a canviar la meva vida i a adonar-me d’aquest desig de fer la mateixa vida, d’entregar-me a Déu, de viure la vocació religiosa tal com la vivien elles. Així, amb les Missioneres de la Caritat vaig descobrir que tots som persones que Déu estima d’una manera única i irrepetible. Que Déu m’estima com si fos l’única persona que existeix al món, tot i que Déu estima a tota la humanitat, amb un amor infinit per a cadascun de nosaltres.
I, a partir d’aquí, com decideix entrar a Poblet?
Jo no coneixia absolutament res de Poblet, però arran d’una visita que vaig fer a Montserrat, em vaig trobar amb un monjo a la plaça i em vaig apropar a ell per a parlar. Ell em va preguntar si coneixia el Monestir de Poblet. Em va dir que era un lloc preciós, molt auster. A mi em va sorgir curiositat i, quan vaig tenir la possibilitat de fer vacances vaig trucar a Poblet, a l’hostatgeria. Em va respondre el P. Paco Martínez-Soria, que era el monjo hostatger, i quan li vaig dir que volia anar al Monestir per a fer-me monjo em va dir: «Vostè té el cap clar?» Així va començar tot, jo em vaig sentir molt acollit i vaig trobar una comunitat que era com una família per a mi.
Quina comunitat es va trobar l’any 2010, quan va entrar al monestir?
Em vaig trobar una comunitat molt acollidora, on els monjos t’acollien no sols amb les paraules, sinó també amb els gestos. Vaig trobar uns monjos que intuïen, amb la seva saviesa, la mena de persona que jo era, potser mancada de certs afectes humans, i que m’apropava al monestir buscant Déu, però també buscant aquest afecte familiar.
La lectio divina és un aspecte clau de la vida monacal?
Per a mi sí. Ho vaig aprendre, sobretot, a través del P. Abat Josep Alegre, perquè des que vaig entrar al noviciat ell ens ensenyava la lectio divina en comú i era molt disciplinat perquè era conscient com ajudava en aquest camí, fins i tot del canvi de costums cap a la vida del monjo. En això la lectio divina ajuda moltíssim, perquè la lectura pausada i meditada de la Paraula de Déu durant una hora és la que et guia durant tota la resta del dia. A més, nosaltres tenim com a vocació essencial el res de l’ofici diví, i aquestes celebracions, amb el cant gregorià, la celebració comunitària dels salms, de la Paraula de Déu, s’ensorraria si no tingués com a base la lectio divina, en la qual pots meditar i aprofundir tot allò que pregues quotidianament en l’ofici diví.
Què pot aportar el silenci monàstic a la nostra societat?
Al monestir aprenem que el silenci és el bressol d’on surt una veritable paraula, una paraula que ajuda l’altre. El silenci ens ajuda a establir una relació amb Déu que ens fa trobar-nos amb nosaltres mateixos. En una societat on la paraula s’ha devaluat tant i els processos comunicatius es limiten a l’aspecte funcional o informatiu, hem d’aprendre a viure aquella paraula que és comunicació, que és compromís amb l’altre, que és respecte per l’altre. Ens cal posar en pràctica allò que diu el papa Lleó XIV: desarmar el nostre llenguatge i les nostres paraules.
Ha trobat la felicitat en la vida monàstica?
Sí, la felicitat és un do i és un dels objectius més importants de la Regla de Sant Benet. De fet, en el primer capítol de la Regla, la invitació a la vida monàstica s’adreça a persones que vulguin veure dies feliços, que busquin la felicitat. No és una cosa immeditada, no és la felicitat de l’entusiasme inicial, sinó que és la felicitat més humil, que es va formant amb el pas del temps i que et porta també a la serenitat. És la felicitat que t’asserena el cor, que et va portant la pau de Déu i que et va mostrant com això és la veritable felicitat de la vida, en la qual no et manca res. El camí de la vida monàstica és el desenvolupament integral de totes les dimensions de l’home: la seva corporalitat, la seva espiritualitat, la seva part anímica… t’arrodoneix en el teu ésser.
