[Fra Eduard Rey, President de l’URC] Mentre escric aquestes línies, a la Catedral de Barcelona estan fent les exèquies de Mons. Antoni Vadell, el Bisbe Toni, com ens havíem acostumat a dir-li. Malauradament no hi he pogut assistir. Acompanyant les peregrinacions a Assís i a Loiola de la Delegació de Joventut de Barcelona havíem compartit trossos llargs de camí, parlant una mica de tot, però aquests dies em ve a la ment especialment un record. Era els dies següents a la sentència del procés. Davant del convent de Pompeia hi havia contenidors cremant. Sona el telèfon, i era ell. La conversa va ser llarga. Per què em ve especialment aquest moment? Potser perquè hi vaig captar un desig molt sincer i molt netament pastoral d’anar a fons i de comprendre la terra i la gent entre la que havia estat enviat, amb els nostres matisos, ferides, anhels i contradiccions.
El Bisbe Toni era un home de mirada positiva, i que irradiava amistat al seu voltant. En una d’aquelles peregrinacions, els joves van fer unes imitacions l’últim vespre. D’ell destacaven, amb molta gràcia, que sempre deia «Molt bé!». Valorava molt positivament la presència de religiosos en aquestes activitats amb els joves, perquè considerava que era important fer conèixer i estimar la vida religiosa com una part essencial de l’Església i un possible camí vocacional.
Bisbe Toni, no sabem per què el Senyor se t’ha endut tan aviat, i et trobarem a faltar. Però sabem que allà on ets et recordaràs de Barcelona, de Mallorca i de tanta i tanta gent amb noms i cognoms que t’hem sentit a prop com a pastor i com a amic. Descansa en pau.
