(Nació Digital · 03/09/22) Les instal·lacions de la residència d’avis Sant Antoni de Pàdua de Lleida son com un “rebedor” que dona accés al santuari que porta el mateix nom del sant. El temple és buit, i així seguirà en els propers mesos, perquè en aquest espai no es contempla que s’hi facin més misses. La raó, la marxa dels quatre frares franciscans que fins ara hi vivien i que mantenien viva la flama de la fe catòlica inspirada en Sant Francesc d’Assís que, a la ciutat, ha durat vuit segles.
Aquest foc s’està apagant aquests dies a la capital del Segrià per culpa d’una crisi de vocacions que ha deixat l’orde en un camí que s’aproxima sense remei a l’extinció. No hi ha relleu generacional en el món dels frares, i Lleida, ciutat on afectuosament els hi diuen “frarets”, és l’exemple recent que evidencia aquest progressiu afebliment.
Fra Joaquim Recasens rep NacióDigital a les portes de l’església. Ell n’hi diu “casa”. No és estrany. Hi porta vivint 21 anys, des que en tenia 39. Totes les raons per explicar les causes del debilitament d’aquesta comunitat es poden ben resumir en la breu conversa inicial sobre edats i dates. Recasens té ara 60 anys i és el més jove dels quatre franciscans lleidatans que queden al convent. La informació és concloent i clarificadora. Explica moltes coses sense necessitat de profunds anàlisis ni d’homilies a les misses.
La darrera es va celebrar el passat diumenge, i va ser austera i quotidiana, com si se n’hagués de celebrar una altra l’endemà. No va passar ni passarà, perquè els frares estan en procés d’ordenar documents, embalar objectes i endreçar el convent per al seu total tancament després que el Capítol Provincial franciscà de la Immaculada Concepció prengués la decisió de passar el forrellat al convent en la reunió que es celebra cada tres anys per analitzar la situació de les comunitats.
“Tancar una casa és una tasca molt feixuga”, admet Recasens, que conversa a mode de tertúlia amb els dos altres religiosos que queden al convent lleidatà després que a principis de setmana marxés el primer dels quatre “frarets”.