El coronavirus se'ns duu a la nostra estimada germana Pepa Montserrat
Avui, dia 28 de març, data en la que va néixer Teresa de Jesús, les Teresianes d'Enric d'Ossó estem de dol i volem compartir el nostre patiment amb tants i tants amics que coneixíeu a la nostra estima Pepa Monserrat.
Fa una setmana va ser ingressada amb una pneumònia a la Plató. Va ser al passar el segon control que van assegurar-nos estava afectada per el corona-virus. Des d'aquell moment, -ella aïllada, i nosaltres desfetes de no poder estar al seu costat- hem passat un calvari esperant dia rere dia el “part” que ens arribaria quan els metges -aclaparats amb tanta feina- tinguessin un moment per informar-nos. La xarxa de la nostra comunicació, permetia que ens arribés ràpidament als nostres respectius confinaments.
La tarda del 28 de març, esperant ja el pitjor, advertides de la gravetat irreversible de la Pepa Monserrat, una de germana de la meva comunitat ens va dir amb llàgrimes als ulls: “una de les dues espelmes s' apagat”. – Feia dies que teníem al nostre oratori, davant el Crist de Taizè, dues espelmes. Un cop de vent? La metxa que s'havia acabat? Per a nosaltres va ser tot un símbol… Uns minuts desprès ens trucaven donant-nos la terrible notícia.
Pepa tenia 72 anys però era d'una energia i fortalesa que no corresponien a la data cronològica. Era la directora del Col·legi de Teresianes de Ganduxer -el edifici de Gaudí- molt estimada i valorada i deixarà un vuit tan gran com gran era la seva personalitat.
Transcric unes paraules amb les quals la Secretaria Provincial ens parla de la nostra estimada germana definint-la tal com era i com la recordarem sempre infinitat de persones que han passat per Ganduxer: “Hay situaciones que son difíciles de imaginar, y una es pensar en el Colegio de Ganduxer sin verla a ella de acá por allá, verla como si fuera capaz de multiplicarse y estar con profesores, o con alumnos dando clase o viajando a Francia, o explicando -a su manera- la preciosa obra de Gaudí a conocidos y desconocidos, hablando con padres y madres y antiguos alumnos y alumnas, o abriendo y cerrando el colegio para que todos supieran que allí, podían reunirse y encontrarse, casarse o celebrar un funeral. En ella Ganduxer, seguía siendo Casa-Madre de todos.
Toda una vida entregada a la Compañía y a la educación, una vida con energía, ímpetu y vitalidad, y todo lo que esto conlleva…. Pepa era una de esas hermanas que me decía: “Gema, cuando me muera, a ver qué dices, que sea bonito, que no sea triste…”. Por eso, dejadme hermanas deciros que me imagino a Pepa llegando al cielo, y con el jaleo que debe haber estos días, la veo poniendo una pizarra donde organizar cada día y cada momento, como hacía en el colegio y en la comunidad, una pizarra llena de encuentros y reencuentros, de nombres, incluso creo que hasta pondrá un viaje a Montpellier para seguir ayudando ahora desde el cielo… Ahora Pepa, sí que tienes tiempo para dedicarte con Jesús a los demás… ya por siempre. Eso es lo más bonito que de ti podemos aprender, la entrega incansable e incondicional cuando se trataba de hacer algo por los demás, sin hora y sin días.
Compartim amb tants i tantes amigues de casa nostre, en el món de Catalunya Religió o en el Catalunya Cristiana, en el de la Educació, entre els germans i germanes de la URC, d'Ensenyament, de tots i totes que coneixíeu i estimàveu Pepa. Pregueu per ell i per nosaltres.
Viqui Molins, stj