Vaticà, diumenge 24 de febrer.
Estimats germans i germanes:
En l’acció de gràcies al Senyor, que ens ha acompanyat aquests dies, voldria agrair-vos també a vosaltres l’esperit eclesial i el compromís concret que heu demostrat amb tanta generositat.
El nostre treball ens ha portat a reconèixer, una vegada més, que la gravetat de la plaga dels abusos sexuals a menors és per desgràcia un fenomen històricament difús en totes les cultures i societats. Només de manera relativament recent ha estat objecte d'estudis sistemàtics, gràcies a un canvi de sensibilitat de l'opinió pública sobre un problema que abans es considerava un tabú, és a dir, que tothom en coneixia l’existència, però del qual ningú no parlava. Això també em porta a la ment la cruel pràctica religiosa, difosa en el passat en algunes cultures, d'oferir éssers humans –sovint infants– com sacrifici en els ritus pagans. No obstant això, encara en l'actualitat les estadístiques disponibles sobre els abusos sexuals a menors, publicades per diverses organitzacions i organismes nacionals i internacionals (Oms, Unicef, Interpol, Europol i altres), no mostren la veritable entitat del fenomen, sovint subestimat, principalment perquè molts casos d'abusos sexuals a menors no són denunciats,1 en particular aquells nombrosíssims que es cometen en l'àmbit familiar.
De fet, molt rarament les víctimes confien i busquen ajuda.2 Darrere d'aquesta reticència pot haver-hi la vergonya, la confusió, la por a la venjança, els sentiments de culpa, la desconfiança en les institucions, els condicionaments culturals i socials, però també la desinformació sobre els serveis i les estructures que poden ajudar. Malauradament, l'angoixa porta a l'amargor, fins i tot al suïcidi, o de vegades a venjar-se fent el mateix. L'única cosa certa és que milions de infants del món són víctimes de l'explotació i d'abusos sexuals.
Aquí seria important presentar les dades generals –en la meva opinió sempre parcials– a escala mundial,3 després europeu, asiàtic, americà, africà i d'Oceania, per donar un quadre de la gravetat i de la profunditat d'aquesta plaga en les nostres societats.4 Per evitar discussions inútils, voldria evidenciar abans de res que la menció d'alguns països té l'únic objectiu de citar dades estadístiques aparegudes en els informes esmentats.
La primera veritat que emergeix de les dades disponibles és que qui comet els abusos, o sigui les violències (físiques, sexuals o emotives) són sobretot els pares, els parents, els marits de les dones nenes, els entrenadors i els educadors. A més, segons les dades d'UNICEF de 2017 referits a 28 països del món, 9 de cada 10 noies, que han tingut relacions sexuals forçades, declaren haver estat víctimes d'una persona coneguda o pròxima a la família.
Segons les dades oficials del govern americà, als Estats Units més de 700.000 infants són víctimes cada any de violència o maltractament, segons l'International Center For Missing and Exploited Children (ICMEC), un de cada deu infants pateix abusos sexuals. A Europa, 18 milions d’infants són víctimes d'abusos sexuals.5
Si ens fixem per exemple a Itàlia, l'informe del “Telefono Azzurro” de 2016 evidencia que el 68,9% dels abusos succeeix dins de l'àmbit domèstic del menor.6
Teatre de la violència no és només l'ambient domèstic, sinó també al barri, l'escola, l'esport7 i també, per desgràcia, l’eclesial.
Dels estudis en els darrers anys sobre el fenomen dels abusos sexuals a menors emergeix que el desenvolupament de la web i dels mitjans de comunicació ha contribuït a un creixement notable dels casos d'abús i violència perpetrats en línia. La difusió de la pornografia s'està escampant ràpidament al món a través de la Xarxa. La plaga de la pornografia ha assolit enormes dimensions, amb efectes funestos sobre la psique i les relacions entre l'home i la dona, i entre ells i els infants. És un fenomen en continu creixement. Una part molt important de la producció pornogràfica té tristament per objecte els menors, que així són greument ferits en la seva dignitat. Els estudis en aquest camp documenten –és trist– que això succeeix amb modalitats cada vegada més horribles i violentes; s'arriba a l'extrem que els actes d'abús són encarregats i fets en directe a través de la Xarxa.8
Recordo aquí el Congrés internacional celebrat a Roma sobre la dignitat de l'infant en l'era digital; així com el primer Fòrum de l'Aliança interreligiosa per Comunitats més segures sobre el mateix tema i que va tenir lloc el passat mes de novembre a Abu Dhabi.
Una altra plaga és el turisme sexual: segons les dades de 2017 de l'Organització Mundial del Turisme, cada any al món tres milions de persones emprenen un viatge per tenir relacions sexuals amb un menor.9 És significatiu el fet que els autors d'aquests crims, en la major part dels casos, no reconeixen que estan cometent un delicte.
Estem, per tant, davant d'un problema universal i transversal que malauradament es verifica a gairebé tot arreu. Hem de ser clars: la universalitat d'aquesta plaga, alhora que confirma la seva gravetat en les nostres societats,10 no disminueix la seva monstruositat dins de l'Església.
La inhumanitat del fenomen a escala mundial és encara més greu i més escandalós en l'Església, perquè contrasta amb la seva autoritat moral i la seva credibilitat ètica. El consagrat, elegit per Déu per guiar les ànimes a la salvació, es deixa subjugar per la seva fragilitat humana, o per la seva malaltia, convertint-se en instrument de Satanàs. En els abusos, hi veiem la mà del mal que no perdona ni tan sols la innocència dels infants. Humilment i amb coratge hem de reconèixer que estem davant del misteri del mal, que s’acarnissa contra els més febles perquè són imatge de Jesús. Per això ha crescut actualment a l'Església la consciència que no sols s’ha d’intentar limitar els gravíssims abusos amb mesures disciplinàries i processos civils i canònics, sinó també afrontar amb decisió el fenomen tant dins com fora de l'Església. L'Església se sent cridada a combatre aquest mal que toca el nucli de la seva missió: anunciar l'Evangeli als petits i protegir-los dels llops voraços.
Voldria reafirmar amb claredat: si a l'Església es descobreix fins i tot un sol cas d'abús –que representa ja en si mateix una monstruositat–, aquest cas serà afrontat amb la major serietat. Germans i germanes, a la justificada ràbia de la gent, l'Església veu el reflex de la ira de Déu, traït i bufetejat per aquests consagrats deshonestos. El ressò d'aquest crit silenciós dels petits, que en comptes de trobar-hi paternitat i guies espirituals han trobat els seus botxins, farà tremolar els cors anestesiats per la hipocresia i pel poder. Nosaltres tenim el deure d'escoltar atentament aquest sufocat crit silenciós.
No es pot, per tant, comprendre el fenomen dels abusos sexuals a menors sense prendre en consideració el poder, en tant que aquests abusos són sempre la conseqüència de l'abús de poder, aprofitant una posició d'inferioritat de l’indefens abusat que permet la manipulació de la seva consciència i de la seva fragilitat psicològica i física. L'abús de poder és present en altres formes d'abús de les quals són víctimes gairebé 85 milions de infants, oblidats per tots: els infants soldat, els menors prostituïts, els infants desnodrits, els infants segrestats i sovint víctimes del monstruós comerç d'òrgans humans, o també transformats en esclaus, els infants víctimes de la guerra, els infants refugiats, els infants avortats i així successivament.
Davant de tanta crueltat, davant tot aquest sacrifici idolàtric de infants al déu del poder, dels diners, de l'orgull, de la supèrbia, no n'hi ha prou amb simples explicacions empíriques; aquestes no són capaces de fer-nos comprendre l'amplitud i la profunditat del drama. Un cop més, l'hermenèutica positivista demostra el seu propi límit. Ens dóna unaexplicació veritable que ens ajudarà a prendre les mesures necessàries, però no és capaç de donar-nos un significat. I avui necessitem tant explicacions com significats. Les explicacions ens ajudaran molt en l'àmbit operatiu, però ens deixen a meitat de camí.
Quin és, per tant, el “significat” existencial d'aquest fenomen criminal? Tenint en compte la seva amplitud i profunditat humana, avui no pot ser altre que la manifestació de l'esperit del mal. Si no tenim present aquesta dimensió estarem lluny de la veritat i sense veritables solucions.
Germans i germanes, avui estem davant d'una manifestació del mal, descarada, agressiva i destructiva. Darrere i dins d'això hi ha l'esperit del mal que en el seu orgull i en la seva supèrbia se sent el senyor del món11 i pensa que ha vençut. Això voldria dir-vos-ho amb l'autoritat de germà i de pare, certament petit i pecador, però que és el pastor de l'Església que presideix en la caritat: en aquests casos dolorosos veig la mà del mal que no perdona ni tan sols la innocència dels petits. I això em porta a pensar en l'exemple d'Herodes que, empès per la por a perdre el seu poder, va ordenar massacrar a tots els infants de Betlem.12 Darrere d'això hi ha Satanàs.
I de la mateixa manera que hem de prendre totes les mesures pràctiques que ens ofereix el sentit comú, les ciències i la societat, no hem de perdre de vista aquesta realitat i prendre les mesures espirituals que el mateix Senyor ens ensenya: humiliació, acte de contrició, oració, penitència. Aquesta és l'única manera per vèncer l'esperit del mal. Així el va vèncer Jesús.13
D'aquesta manera, l’objectiu de l'Església serà escoltar, tutelar, protegir i cuidar els menors abusats, explotats i oblidats, allà on es trobin. I per assolir-ho l'Església ha d'estar per sobre de totes les polèmiques ideològiques i les polítiques periodístiques que sovint instrumentalitzen, per interessos diversos, els mateixos drames viscuts pels petits.
Per tant, ha arribat l’hora de col·laborar junts per eradicar aquesta brutalitat del cos de la nostra humanitat, adoptant totes les mesures necessàries ja en vigor a nivell internacional i a nivell eclesial. Ha arribat l'hora de trobar el just equilibri entre tots els valors en joc i de donar directrius uniformes per a l'Església, evitant els dos extrems d'unjusticialisme, provocat pel sentit de culpa pels errors passats i de la pressió del món mediàtic, i d'una autodefensa que no afronta les causes i les conseqüències d'aquests greus delictes.
En aquest context, vull esmentar les “Best Practices” formulades, sota la direcció de l'Organització Mundial de la Salut,14 per un grup de deu agències internacionals que ha desenvolupat i aprovat un paquet de mesures anomenatINSPIRE, és a dir, set estratègies per eradicar la violència contra els menors.15
Servint-se d'aquestes directrius, l'Església, en el seu itinerari legislatiu, gràcies també al treball desenvolupat en els últims anys per la Comissió Pontifícia per a la protecció dels menors i a l'aportació d'aquesta trobada, se centrarà en les següents dimensions:
1.La protecció dels menors: l'objectiu principal de qualsevol mesura és el de protegir els menors i impedir que siguin víctimes de qualsevol abús psicològic i físic. Per tant, cal canviar la mentalitat per combatre l'actitud defensiva-reaccionària de salvaguardar la institució, en benefici d'una recerca sincera i decisiva del bé de la comunitat, donant prioritat a les víctimes dels abusos en tots els sentits. Davant els nostres ulls sempre han d'estar presents els rostres innocents dels petits, recordant les paraules del Mestre: «Al qui fa caure en pecat un d'aquests petits que creuen en mi, més li valdria que li pengessin una pedra de molí al coll i el llancessin al fons del mar. Ai del món pels escàndols! És inevitable que hi hagi escàndols, però ai de l'home pel qual ve l'escàndol!» (Mt 18,6-7).
2. Serietat impecable: vull reiterar ara que l'Església no es cansarà de fer tot el necessari per portar davant la justícia qualsevol que hagi comès aquests crims. L'Església mai no intentarà encobrir o subestimar cap cas. Alhora l’Església té la convicció que els pecats i els crims de les persones consagrades adquireixen un caire encara més fosc d'infidelitat, de vergonya, i deformen el rostre de l'Església soscavant la seva credibilitat. També l'Església, juntament amb els seus fills fidels, és víctima d'aquestes infidelitats i d'aquests veritables i propis delictes de malversació.
3. Una veritable purificació: malgrat les mesures adoptades i els progressos obtinguts en matèria de prevenció dels abusos, es necessita imposar un renovat i perenne afany cap a la santedat en els pastors, la configuració dels quals amb Crist Bon Pastor és un dret del poble de Déu. Es reitera llavors «la seva ferma voluntat de continuar, amb tota la seva força, en el camí de la purificació. L'Església es qüestionarà […] com protegir els infants; com evitar aquestes desventures, com tractar i reintegrar les víctimes; com enfortir la formació en els seminaris. Es buscarà transformar els errors comesos en oportunitats per eradicar aquest flagell no sols del cos de l'Església sinó també de la societat» (ibíd.). El sant temor de Déu ens porta a acusar-nos a nosaltres mateixos –com a persones i com a institució– i a reparar les nostres faltes. Acusar-nos a nosaltres mateixos: és un inici sapiencial, unit al sant temor de Déu. Aprendre a acusar-se a si mateix, com a persones, com a institucions, com a societat. En realitat, no hem de caure en el parany d'acusar els altres, que és un pas cap a l'excusa que ens separa de la realitat.
4. La formació: és a dir, l'exigència de la selecció i de la formació dels candidats al sacerdoci amb criteris no únicament negatius, preocupats principalment per excloure les persones problemàtiques, sinó també positius per oferir un camí de formació equilibrat als candidats idonis, orientat a la santedat i en el qual es contempli la virtut de la castedat. Sant Pau VI escrivia en l'encíclica Sacerdotalis caelibatus: «Una vida tan totalment i delicadament compromesa internament i externament, com és la del sacerdoci cèlibe, exclou, de fet, els subjectes d'insuficient equilibri psicofísic i moral, i no s'ha de pretendre que la gràcia supleixi en això la naturalesa» (n. 64).
5. Reforçar i verificar les directrius de les Conferències Episcopals: és a dir, reafirmar l'exigència de la unitat dels bisbes en l'aplicació de paràmetres que tinguin valor de normes i no solament d'orientació. Normes, no sols orientacions. Cap abús no ha de ser mai encobert ni infravalorat (com ha estat costum en el passat), perquè l'encobriment dels abusos afavoreix que s'estengui el mal i afegeix un nivell addicional d'escàndol. De manera particular, cal desenvolupar un nou i eficaç plantejament per a la prevenció en totes les institucions i ambients d'activitat eclesial.
6. Acompanyar les persones abusades: el mal que van viure deixa en ells ferides indelebles que es manifesten en rancor i tendència a l'autodestrucció. Per tant, l'Església té el deure d'oferir-los tot el suport necessari, valent-se d'experts en aquesta matèria. Escolteu, deixeu-me dir: ‘perdre temps’ escoltant. L'escolta guareix el ferit, i ens guareix també a nosaltres mateixos de l'egoisme, de la distància, del ‘no em correspon’, de l'actitud del sacerdot i del levita de la paràbola del Bon Samarità.
7. El món digital: la protecció dels menors ha de tenir en compte les noves formes d'abús sexual i d'abusos de tota mena que els amenacen en els ambients on viuen i a través dels nous instruments que fan servir. Els seminaristes, sacerdots, religiosos, religioses, agents pastorals; tothom ha de prendre consciència que el món digital i l'ús dels seus instruments incideix sovint més profundament del que es pensa. Es necessita aquí animar els països i les autoritats a aplicar totes les mesures necessàries per limitar els llocs d'internet que amenacen la dignitat de l'home, de la dona i de manera particular els menors. Germans i germanes: el delicte no gaudeix del dret a la llibertat. Cal oposar-nos absolutament, amb la major decisió, a aquestes abominacions, vigilar i lluitar perquè el creixement dels petits no es torbi o s'alteri pel seu accés incontrolat a la pornografia, que deixarà profunds signes negatius en la seva ment i en la seva ànima. Cal comprometre'ns perquè els nois i les noies, de manera particular els seminaristes i el clergat, no siguin esclaus de dependències basades en l'explotació i l'abús criminal dels innocents i de les seves imatges, i en el menyspreu de la dignitat de la dona i de la persona humana. S’evidencien aquí les noves normes “sobre els delictes més greus” aprovades pel Papa Benet XVI l'any 2010, on van ser afegits com a nous casos de delictes l'adquisició, la retenció o divulgació realitzada per un clergue en qualsevol forma i amb qualsevol tipus de mitjà, d'imatges pornogràfiques de menors. Llavors es parlava de menors d'edat inferior a 14 anys, ara es pensa elevar aquest límit d'edat per estendre la protecció dels menors i insistir en la gravetat d'aquests fets.
8. El turisme sexual: la conducta, la mirada, l'actitud dels deixebles i dels servidors de Jesús han de saber reconèixer la imatge de Déu en cada criatura humana, començant pels més innocents. Només aprofitant aquest respecte radical per la dignitat de l'altre podem defensar del poder dominant de la violència, l'explotació, l'abús i la corrupció, i servir de manera creïble en el seu creixement integral, humà i espiritual, en el trobament amb els altres i amb Déu. Per combatre el turisme sexual es necessita l'acció repressiva judicial, però també el suport i projectes de reinserció de les víctimes d'aquest fenomen criminal. Les comunitats eclesials són cridades a reforçar l'atenció pastoral a les persones explotades pel turisme sexual. Entre aquestes, les més vulnerables i necessitades d'un ajut especial són certament les dones, els menors i els infants; aquests últims, necessiten encara d'una protecció i d'una atenció especial. Les autoritats governamentals han de donar prioritat i actuar amb urgència per combatre el tràfic i l'explotació econòmica dels infants. Amb aquesta finalitat, és important coordinar els esforços en tots els nivells de la societat i treballar estretament amb les organitzacions internacionals per aconseguir un marc legal que protegeixi els infants de l'explotació sexual en el turisme i permeti perseguir legalment els delinqüents.16
Permeteu-me ara un agraïment de cor a tots els sacerdots i els consagrats que serveixen el Senyor amb fidelitat i totalment, i que se senten deshonrats i desacreditats per la conducta vergonyosa d'alguns dels seus germans. Tots –Església, consagrats, Poble de Déu i fins Déu mateix– patim les conseqüències de la seva infidelitat. Agraeixo, en nom de tota l'Església, a la gran majoria de sacerdots que no solament són fidels al seu celibat, sinó que es gasten en un ministeri que és avui més difícil pels escàndols d'uns pocs –però sempre massa– germans seus. I gràcies també als laics que coneixen bé els seus bons pastors i continuen pregant per ells i sostenint-los.
Finalment, voldria destacar la importància de transformar aquest mal en oportunitat de purificació. Mirem Edith Stein, santa Teresa Beneta de la Creu, amb la certesa que «en la nit més fosca sorgeixen els més grans profetes i els sants. No obstant això, el corrent vivificant de la vida mística roman invisible. Segurament, els esdeveniments decisius de la història del món van ser essencialment influïts per ànimes sobre les quals res no diuen els llibres d'història. I siguin quines siguin les ànimes a les quals hem d'agrair els esdeveniments decisius de la nostra vida personal, és una cosa que només sabrem el dia en què tot allò que és ocult serà revelat». El sant Poble fidel de Déu, en el seu silenci quotidià, de moltes formes i maneres continua fent visible i afirmant l’”obstinada” esperança que el Senyor no abandona, que sosté el lliurament constant i, en tantes situacions, dolorós dels seus fills. El sant i pacient Poble fidel de Déu, sostingut i vivificat per l'Esperit Sant, és el millor rostre de l'Església profètica que en el seu lliurament quotidià sap posar al centre el seu Senyor. Serà justament aquest sant Poble de Déu el que ens deslliuri de la plaga del clericalisme, que és el terreny fèrtil per totes aquestes coses abominables.
El resultat millor i la resolució més eficaç que puguem donar a les víctimes, al Poble de la santa Mare Església i al món sencer, és el compromís per una conversió personal i col·lectiva, i la humilitat d'aprendre, escoltar, assistir i protegir els més vulnerables.
Faig una sentida crida a la lluita contra l'abús de menors en tots els àmbits, tant en l'àmbit sexual com en altres, per part de totes les autoritats i de totes les persones, perquè es tracta de crims abominables que cal extirpar de la faç de la terra: això ho demanen les nombroses víctimes amagades en les famílies i en els diversos àmbits de la nostra societat.
1.Cf. María Isabel Martínez Pérez, Abusos sexuales en niños y adolescentes, ed. Criminología y Justicia, 2012: es denuncia només el 2% dels casos, sobretot quan els abusos tenen lloc en l’àmbit familiar. Calcula d’un 15 a un 20% de víctimes de pedofília en la nostra societat. Només el 50% dels infants revela l’abús sofert i, d’aquests casos, només el 15% arriba a ser denunciat. Només el 5% acaba en un procés.
2. Una de cada tres víctimes no parla d'això amb ningú (Dades 2017 recollits per l'organització sense ànim de lucre THORN).
3. A escala mundial: el 2017, l'OMS ha estimat que fins a mil milions de menors en una edat compresa entre els 2 i els 17 anys han patit violències o negligències físiques, emotives o sexuals. Els abusos sexuals (des de les carícies a la violació), segons algunes estimacions d'UNICEF el 2014, afecten més de 120 milions de nenes, entre les quals es registra el més alt nombre de víctimes. En 2017 la mateixa organització de l'ONU ha referit que en 38 països del món de baix o mitjà rèdit, gairebé 17 milions de dones adultes han admès haver tingut en la seva infància una relació sexual forçada.
Europa: el 2013, l'OMS ha estimat més de 18 milions d'abusos. D'aquests, el 13,4% eren nenes i el 5,7% nens. Segons UNICEF, en 28 països europeus, al voltant de 2,5 milions de dones joves han declarat haver patit abusos sexuals amb o sense contacte físic abans dels 15 anys (dades difoses el 2017). A més, 44 milions (el 22,9%) han estat víctimes de violència física, mentre que 55 milions (29,6%) víctimes de violència psicològica. I no sols això: el 2017, l'Informe INTERPOL sobre l'explotació sexual dels menors ha portat a la identificació de 14.289 víctimes en 54 països europeus. Pel que fa aItàlia el 2017, el CESVI ha estimat que 6 milions d’infants han patit maltractament. A més, segons les dades elaborades pel Telefono Azzurro, en el període comprès entre l'1 de gener i el 31 de desembre de 2017, els casos d'abús sexual i pedofília atesos pel servei 114 Emergenza infanzia han estat 98, aproximadament el 7,5 % del total dels casos atesos per aquest servei. El 65% dels menors que demanaven ajuda eren víctimes de sexe femení i més del 40% eren menors de 11 anys.
Àsia: A l'Índia, en el decenni 2001-2011, l'Asian Center for Human Rights ha declarat un total de 48.338 casos de violació de menors, amb un augment del 336%: dels 2.113 casos de l'any 2001, de fet, es va arribar als 7.112 casos el 2011.
Amèrica: als Estats Units les dades oficials del govern declaren que, cada any, més de 700.000 nens són víctimes de violència o maltractament. Segons l'International Center for Missing and Exploited Children (ICMEC), un de cada 10 nens pateix abusos sexuals.
Àfrica: a Sud-àfrica, els resultats d'una investigació duta a terme el 2016 pel Centre per a la justícia i la prevenció dels crims de la Universitat de Ciutat del Cap, ha revelat que un jove sud-africà de cada 3, home o dona, està en situació de risc d'abusos sexuals abans d'haver complert els 17 anys. Segons aquest estudi, el primer d'aquest gènere a escala nacional a Sud-àfrica, 784.967 joves en edats compreses entre els 15 i els 17 anys han patit abusos sexuals. Les víctimes en aquest cas són preferentment nois, de sexe masculí. Ni tan sols un terç ha denunciat la violència a les autoritats. En altres països africans els abusos sexuals a menors s'insereixen en el context més ampli de les violències vinculades als conflictes que banyen de sang el continent i són difícilment quantificables. El fenomen està també estretament unit a la pràctica de matrimonis precoços difosos en diverses nacions africanes i en altres llocs.
Oceania: a Austràlia, segons les dades difoses per l'Australian Institute of Health and Welfare (AIHW) el febrer de 2018 i que es refereixen als anys 2015-2017, 1 de cada 6 dones (16%, és a dir, 1,5 milions) han declarat haver patit abusos físics i/o sexuals abans dels 15 anys, i 1 de cada 9 homes (11%, és a dir 992.000) han declarat haver experimentat aquest abús quan eren nois. Els anys 2015-16, a més, aproximadament 450.000 nens han estat objecte de mesures de protecció de la infància, i 55.600 menors han estat allunyats de l'àmbit domèstic per curar els abusos soferts i prevenir-ne d’altres. Finalment, per no oblidar els riscos que corren els menors nadius: sempre segons el AIHW, al 2015-2016, els nens indígenes han tingut 7 vegades més probabilitat de ser objecte d'abusos i d'abandonament respecte als seus coetanis no indígenes (cf.http://www.pbc2019.org/it/protezione-dei-minori/abuso-dei-minori-a-livello-globale).
4. Les dades presentades es refereixen a països presos com a mostra per la fiabilitat de les fonts disponibles. Les investigacions difoses per UNICEF sobre 30 països confirmen aquest fet: un petit percentatge de víctimes va afirmar haver demanat ajuda.
5. Cf. https://www.repubblica.it/salute/prevenzione/2016/05/12/news/ maltrattamenti_sui_minori_tutti_gli_abusi – 139630223.
6. Específicament, el presumpte responsable del malestar sofert per un menor és, en el 73,7% dels casos algun dels pares (la mare en el 44,2% i el pare en el 29,5%), un parent al 3,3%, un amic en el 3,2%, un conegut en el 3%, un professor en el 2,5%. Les dades revelen que el percentatge d'un responsable adult estrany és molt petit (2,2%) (cf. ibid.).
7. Una investigació anglesa de 2011, realitzada per la NSPCC (National Society for the Prevention of Cruelty to Children), ha descobert que el 29% dels subjectes entrevistats declarava haver patit assetjament sexual (físic o verbal) en els centres on practicava un esport.
8. Segons les dades de 2017 de l'IWF (Internet Watch Foundation), cada 7 minuts una pàgina web envia imatges de nens abusats sexualment. El 2017 han estat senyalats 78.589 URL que contenien imatges d'abús sexual concentrats en particular als Països Baixos, seguits pels Estats Units, Canadà, França i Rússia. El 55% de les víctimes té menys de 10 anys, 1'86% són nenes, el 7% nens, el 5% tots dos.
9. Les destinacions més freqüents són Brasil, República Dominicana, Colòmbia, així com Tailàndia i Cambodja. A aquests, s'han afegit darrerament alguns països d'Àfrica i de l'Est europeu. Els primers països de provinença dels qui perpetren els abusos són França, Alemanya, Regne Unit, Xina, Japó i Itàlia. No s'ha d'oblidar tampoc el nombre creixent de dones que viatgen a països en vies de desenvolupament, buscant sexe per diners amb menors: en total, elles representen el 10% dels turistes sexuals en el món. A més, segons un estudi guiat per ECPAT International (End Child Prostitution in Asian Tourism) entre el 2015 i el 2016, el 35% dels turistes sexuals pedòfils eren clients habituals, mentre el 65% eren clients ocasionals (cf. https: // www.osservatoriodiritti.it/2018/03/27/turismo-sessuale-minorile-nel-mondo-italia-ecpat).
10. “Si aquesta gravíssima desgràcia ha colpejat alguns ministres consagrats, ens preguntem en quina mesura és profunda en les nostres societats i en les nostres famílies?» (Discurs a la Cúria Romana, 21 desembre 2018).
11. Cf. R.H. Benson, The Lord of the World, Dodd, Mead and Company, Londres 1907.
12. «Quare times, Herodes, quia audis Regem natum? Non venit ille ut te excludat, sed ut diabolum vincat. Sed tu haec non intelligens turbaris et saevis; et ut perdas umum quem quaeris, per tot infantium mortes efficeris crudelis […] Necas parvulos corpore quia te necat timor in corde» (S. Quadvultdeus, Sermo 2 de Symbolo: PL 40, 655).
13. «Quemadmodum enim ille, effuso in scientiae lignum veneno suo, naturam gusto corruperat, sic et ipse dominicam carnem vorandam presumens, Deitatis in ea virtute, corruptus interitusque sublatus est» Màxim el Confessor, Centuria 1, 8-13: PG, 1182-1186.
14. (CDC: United States Centers for Disease Control and Prevention; CRC: Convention on the Rights of the Child; End Violence Against Children: The Global Partnership; PAHO: Pan American Health Organization; PEPFAR: President's Emergency Program for AIDS Relief; TfG: Together for Girls; UNICEF: United Nations Children's Fund; UNODC: United Nations Office on Drugs and Crime; USAID: United States Agency for International Development; WHO: World Health Organization).
15. Cada lletra de la paraula INSPIRE representa una de les estratègies, i la major part ha demostrat tenir efectes preventius sobre diferents tipus de violència, a més de beneficis en sectors com la salut mental, l'educació i la reducció de la criminalitat. Les set estratègies són les següents: Implementation and enforcement of laws: actuació i aplicació de les lleis (per exemple, prohibir disciplines violentes i limitar l'accés d'alcohol i armes de foc); Norms and values: normes i valors per canviar (per exemple, aquells que toleren l'abús sexual a les noies o l'actitud agressiva entre els nois); Safe environments: ambients segurs (per exemple, identificar als barris els “punts àlgids” de la violència i fer front les causes locals amb una política que resolgui els problemes i altres intervencions); Parent and caregiver support: pares i suport de l'assistent familiar (per exemple, proporcionant formació als pares dels joves, i als pares recents); Income and economic Strengthening: ingressos i enfortiment econòmic (com el microcrèdit i la formació sobre l'equitat de gènere); Response and support services: serveis de resposta i ajuda (per exemple, garantir que els menors exposats a la violència puguin accedir a una ajuda d'emergència eficaços i rebre un ajut adequada psicosocial); Education and life skills: instrucció i capacitació per a la vida (per exemple, garantir que els menors vagin a l'escola i proporcionar les competències socials).
16. Cf. Document Final del VI Congrés Mundial sobre la Pastoral del Turisme, 27 juliol 2004.
