(El País · Jordi Llovet · 02/11/22) Amb gran sentit de l’oportunitat, l’editorial Elba acaba de publicar un llibre sobre la vida monàstica occidental, amb un recull de passatges de les obres de monjos i monges molt reconeguts: Hugh Feiss, Sabiduría monàstica. Escritos sobre la vida contemplativa, pròleg (tendenciós) de Kathleen Norris, bona traducció de Guillem Usandizaga (Barcelona, Elba, 2022).
Si hem dit que el llibre era molt oportú és pel fet que, en aquests moments, la gent que té l’edat en què solia abraçar-se la vida monacal comencen a fer una cosa enormement semblant: no és habitual que entrin en un convent o un monestir, però sí que són habituals dues coses pròpies de la vida monàstica: viuen en comunitat pel fet de no poder emancipar-se sols, i, vista la precarietat dels salaris per als catecúmens laborals, es conformen amb poca cosa, que és com dir que es decanten per la “vida contemplativa” —la vita activa no els ofereix gran cosa, avui—, el retorn al medi natural i el conreu de l’estudi, la lectura i, en alguns casos, d’un hort. No solen ser assidus de les esglésies, però porten una mena de vida que, ara per força, s’assembla a la dels benedictins i els franciscans. En suma: practiquen la vida del cenobita, paraula que ve del grec koinos, “comú” i bios, “vida”.
És possible que els orígens de la vida monàstica hagin de buscar-se en les comunitats hebreoessènies dels segles II aC-I dC, a la qual podria haver estat vinculat Joan Baptista, per afiliar-se després a la secta jueva de nova planta, el cristianisme. Més endavant, cap als segles III i IV, cristians com Pacomi, Basili i Cassià van fundar sengles ordes monàstics —amb llurs reglaments—, prolífics a l’edat mitjana gràcies a l’enorme influència de Benet, la “regla” del qual presideix encara l’ordre quotidià dels montserratins: gent simpàtica, com els monjos i monges del Cister (Poblet), tots dos molt diferents dels sorruts dominics, artífexs dels autos de fe de la Inquisició. L’única cosa que resulta estranya és que monàstic derivi del grec monachós, que vol dir “sol” i “únic”.
