Joan Codina (Salesians), Vicepresident de l’URC
Com encares aquest nou curs?
Gairebé sense pretendre-ho, m’adono que a cada curs se’ns presenten petites o grans novetats que hem d’aprofitar per seguir vius. A vegades les novetats ens incomoden, però crec que són motiu de riquesa i poden ajudar al creixement comunitari i personal. La gran resposta a la crida per participar en la trobada a Montserrat amb motiu del mil·lenari de la comunitat benedictina va fer-nos veure la vitalitat de la vida consagrada a casa nostra. La URC hauria de saber aprofitar aquest esdeveniment per adonar-nos de la necessitat de trobar-nos i de visibilitzar la vida consagrada a casa nostra.
Quin creus que pot ser el principal repte ?
El n. 65 del Document final del Sínode dels bisbes “Per una Església sinodal: comunió, participació, missió”, indica quatre reptes a la vida consagrada: La vida consagrada està cridada a interpel·lar l’Església i la societat amb la seva veu profètica; les famílies religioses han practicat la vida sinodal i de discerniment comunitari, (…) tenen una contribució especial a fer al creixement de la sinodalitat en l’Església; Moltes comunitats de vida consagrada són un laboratori d’interculturalitat que constitueix una profecia per a l’Església i per al món; Els pastors de les Esglésies locals i els responsables de la vida consagrada són cridats a enfortir les relacions (…) al servei de la missió comuna.
En aquest apartat del document trobem indicadors suficients per anar treballant en les comunitats locals de Vida Consagrada i en l’URC en aquests propers anys preguntant-nos: De quina manera hem de ser veu profètica en l’Església a Catalunya?; Com podem contribuir al creixement eclesial de la sinodalitat amb la nostra experiència, especialment amb la pràctica del discerniment; Com podem contribuir a acceptar amb cordialitat la interculturalitat i a viure-la a la pràctica en les nostres institucions i comunitats locals? Quins mecanismes hem de posar en marxa o consolidar per enfortir les mútues relacions entre els pastors de les esglésies locals i els responsables de la vida consagrada de cara a una missió comuna?
Xavier Fortuny, Secretari General de l’URC (La Salle)
Com encares aquest nou curs des de la vida religiosa?
Iniciar un nou curs sempre és un repte, no sabem el què ens depara aquest futur immediat; seguim, però, fent camí en aquest any jubilar marcat pel lema: “Pelegrins d’esperança”. Així, continuem fent present el missatge de la bona notícia de Jesús.
Quin creus que pot ser el principal repte?
El nostre compromís ha de ser en no defallir en el viure i trametre aquests valors de l’Evangeli. Viure’ls enmig de la nostra societat, sovint mancada de referents. Ser-ne testimonis.
Gmà. Miguel Martín Rodrigo (Sant Joan de Déu), membre de la Junta de l’URC
Com encares aquest nou curs des de la vida religiosa?
Amb una renovada il·lusió per viure la nostra presència com a vida consagrada en el món que ens toca viure. Ser significatius en un món tan complex com apassionant. Prendre consciència de ser sal dins d’aquest mateix món. Una tasca gens senzilla però apassionant.
Quin creus que pot ser el principal repte ?
Reprendre el carisma fundacional en la seva capacitat de ser recreat en el context d’una Església que vol situar-se com a Poble de Déu, sense privilegis però sense pors, oferint des dels seus respectius carismes una proposta de viure des de l’Evangeli.
Teresa Brull (Filles de la Caritat), membre de la Junta de l’URC
Com encares aquest nou curs des de la vida religiosa?
El nou curs es una oportunitat per enfortir la Missió i el Carisma i, sinodalment, cercar amb creativitat i coratge, respostes evangèliques als drames que ens envolten: la manca d’habitatge, l’atur, l’acollida dels refugiats, l’atenció i el servei als més vulnerables que viuen entre nosaltres.
Quin creus que pot ser el principal repte ?
Es tracta, en definitiva, d’esdevenir més i millor presencia profètica en el context eclesial i social en el que vivim. Ànim ! Som-hi !
Pau Vidal, Companyia de Jesús
Com encares aquest nou curs des de la vida religiosa?
Aquest nou curs és una oportunitat com a vida religiosa per aprofundir en el gran do rebut i renovar el nostre compromís amb l’evangeli. Un compromís que ha de ser joiós i esperançat.
Quin creus que pot ser el principal repte?
En un mon tan sovint marcat per la pressa, el consumisme i l’egoisme, que puguem ser veu i testimoni profètic d’un estil de vida comunitari, frugal, centrat en Déu, apassionat per la justícia.»
Elisa Anglès (Puresa de Maria), Membre de la Junta de l’URC
Com encares aquest nou curs des de la vida religiosa?
Demanant-li al Senyor que em guii en com llegir la realitat que estic tocant, com interpretar i descobrir els signes de la presència de Déu. En l’acció de gràcies, em trobo directament amb l’essència de la vida religiosa: la mirada de Déu i el seu amor per cada criatura; la seva crida i el miracle de la resposta, moltes vegades feble i petita, però amb un gran desig de servir i estimar els germans. La mateixa esperança de la flor que creix a través de l’asfalt, de la figuera que brota d’una paret.
Quin creus que pot ser el principal repte?
El repte de l’esperança contra tota esperança (cf. Romans 4,18) crec que és el que hem de poder viure en el nostre dia a dia com consagrats. El corcó de la desesperança està sovint amagat i vol treure lluminositat i alegria al nostre viure quotidià. Davant els grans drames que viuen tants germans nostres és inevitable fer-se la pregunta: “i nosaltres, què podem fer? I jo, que puc fer?” O potser millor: “I nosaltres, com podríem ser? I jo, com podria ser?”.
Ser instruments i constructors de pau, gent capaç d’encarar els conflictes d’una manera diferent. Ser profetes menors o majors, però ser profetes. La profecia del primer pas cap a la reconciliació, la profecia del got d’aigua fresca pels petits que creuen en Ell (cf. Mateu 10, 42), el gest d’amistat pel qui és a prop de nosaltres, la pregària confiada pels qui pateixen la guerra, el compromís solidari, … Miro la vida religiosa avui i veig que estem en moments diferents, però sempre hi ha una crida a estimar: des de l’activitat o des de la passivitat; reprenent les paraules del Papa Francesc, som cridats a ser testimonis de la tendresa de Déu. Una gràcia i una tasca alhora: ser profetes d’esperança.
