(A. Tarragona · Gna. Josepa Pont Parareda, o.Cist. · 23/08/26) Petites reflexions fetes durant i després de contemplar la natura i recollides en el quadern de vida personal.
…murmura en la nuesa del nostre temple intern,
un himne que és eco del teu silenci etern,
o tu que ets més enllà de les nostres paraules.
Màrius Torres
En iniciar un nou dia entre la foscor de la nit, amb l’espurna de les primeres llums del dia, el cos i l’esperit, dos companys inseparables, canten des del nostre interior embolcallats de silenci: «Obriu-me els llavis Senyor, i proclamaré la vostra lloança.»
El silenci, lluny d’idees i emocions, és el marc en el qual escoltem i som escoltats, mirem i som mirats. És l’àmbit en què l’Esperit pot revelar-se amb major claredat.
Així doncs, deixem que ressoni en el nostre interior el silenci contemplatiu en caminar per la muntanya o passejant per un prat, o contemplant un marge florit, o l’esclat de flor d’un balcó, mirant uns cims nevats, tot escoltant la remor del vent, el cant matiner dels ocells, el parlar pausat i a voltes alterat dels mars… Perquè tot allò que ens ha estat donat gratuïtament ens ajuda a obrir el nostre interior i obre valors que ens acompanyen tota la vida.
La vida és un misteri digne de ser admirat i contemplat en tot el que ens envolta, ja que només per mitjà d’ella podem intuir la presència de qui per generositat ha volgut compartir tot l’univers creat amb la seva joguina preferida: l’home.
El contacte amb la natura aporta vida. Et sents part de la creació constant, plena de bellesa i de sentit, i aquest marc propicia que espontàniament hi sorgeixi una pregària viscuda, la recitació d’un salm: «Què és l’home, perquè us en recordeu? Què es un mortal, perquè li doneu autoritat?» (Sl 8). O el càntic de Daniel (Dn 3,57-88,56), o la recitació o lectura de la preciosa oració de Josep Maria de Sagarra en les paraules de comiat del seu llibre Els ocells amics. Són estones, moments, per adonar-nos que la vida interior és un tresor per descobrir en cadascun de nosaltres, per ordenar-lo, per cuidar-lo i vetllar-lo amb la més refinada sensibilitat i delicadesa, car és l’essència de tota vida.
El contacte amb la natura ens ajuda a tenir buits del tot necessaris. Buits per acollir quelcom que no necessita espai. Buits per acollir el que ens ha estat donat sense cap mena d’esforç, només per gratuïtat. Espai per poder podar els brots d’orgull, d’egoisme, de manca d’interès per l’alteritat, per objectes o situacions que ens envolten. Deixem que hi ressoni el silenci contemplatiu. Només en un espai no ocupat com el buit podem gaudir de tot allò essencial que no ocupa cap espai.
I, caminant, o simplement observant la bellesa d’un clavell, d’un arbre fruiter, d’una olivera, dels brots nous d’un lledoner… podem dir: «Senyor, sobirà nostre, que n’és, de gloriós, el vostre
nom per tota la terra!» (Sl 8).
