Paraules de Susana García del Álamo, presidenta de la Unió de Religiosos de Catalunya, en la 92 Assemble General de l’URC
Benvolguts germans i germanes,
Després d’escoltar tants missatges en aquests dies de la visita del Papa, tant a Madrid, com a l’estadi Lluís Companys, o a la missa de la Sagrada Família, beneint la creu de Jesús.
Ens reunim en aquesta assemblea amb la intenció de continuar alçant la mirada i veure-hi, intentant comprendre la complexitat que ens envolta i ser, com ha dit el Papa, una Espurna d’Humanitat Nova al cor de l’Església i del món.
En acabar un nou curs marcat per l’Any Gaudí, la finalització de la Torre de Jesucrist a la Sagrada Família inaugurada dimecres passat i la Commemoració del 150è aniversari del naixement d’en Pau Casals, músic català, ho fem alçant la mirada cap als altres, vivint oberts a escoltar les preocupacions de la nostra societat mirant al voltant i veure qui necessita una paraula d’alè, un somriure o un gest de suport.
La Visita del Papa Lleó XIV ha estat una Trobada d’Església, no un simple esdeveniment extern i social, ben al contrari, ha estat una crida profunda a deixar-se retrobar per Crist, que ve a nosaltres com a pelegrí d’esperança. La seva presència ha volgut confirmar la fe de la nostra societat i ens ha animat de manera urgent a caminar units com a Església viva, radicalment propera als pobres, reconciliada i missionera.
Enmig de les preocupacions, les incerteses i els cansaments que marquen de manera tan evident el nostre temps, se’ns ha convidat a alçar els ulls per descobrir que Déu continua actuant fermament en la història. Tots hem escoltat les exhortacions que ha fet insistentment el Papa a no quedar-nos tancats en les nostres pors ni en les nostres comoditats comunitàries, sinó a obrir de bat a bat el cor a l’Evangeli amb una alegría renovada i contagiar-la a tothom.
A més a més el Papa no deixa de sorprendre’ns. Ens ha regalat l’Encíclica Magnifica Humanitas amb missatges on posa de manifest que és absolutament necessari fixar la mirada i el nostre enfocament en Crist per poder irradiar la seva Paraula i ser un reflex fidel del seu missatge. A la llum d’aquesta encíclica i dels missatges transmesos pel Papa Lleó XIV en aquests dies, m’arrisco a dir que podem extraure algunes idees per a nosaltres, consagrats:
- Que som cridats a Ser l’espurna de l’Amor en el món, «ser l’espurna per a la humanitat», especificant que aquesta és l’espurna de l’Amor, perquè sense un amor profund, res no té sentit en la nostra vocació de persones consagrades. Perquè l’amor humanitza, dignifica i transforma la societat.
- Que hem de descobrir la certesa de la presència de Jesús en la feblesa: som convidats a cercar en el nostre cor el foc de l’amor de Déu, que allí habita la presència de Jesús, fins i tot en els moments de les nostres caigudes i debilitats institucionals o personals, perquè Ell mai no ens
- Que el nostre servei, la nostra entrega és inseparable de Déu i dels germans. El Papa ens ho ha dit amb fermesa: hem d’agenollar-nos davant Déu i davant el proïsme, perquè ningú no pot agenollar-se davant el Senyor i menysprear el germà.
I tot això són reptes i Consignes per a tots nosaltres consagrats i consagrades, encarnats en el nostre món d’aquí i d’avui. Com a responsables de les nostres famílies religioses, se’ns recorda de manera clara que la vida del religiós, de la religiosa, ha de ser un reflex de l’amor de Déu enmig del món, transformant-nos en autèntics «fars d’esperança per als qui pateixen». Davant el buit de la indiferència, del conformisme, i davant la violència de la guerra i de la mentida, les nostres comunitats són cridades a ser l’espurna d’una humanitat nova.
Per aconseguir-ho, se’ns demana ser profundament humans: dones i homes de carn i ossos, no aparences, sinó rostres fiables capaços d’esdevenir autèntics protagonistes del canvi per donar una nova direcció a la societat i als nostres propis instituts. És el moment de la nostra
«determinada determinació», com ensenyava Santa Teresa de Jesús, reconeixent la veu de Déu en el silenci, la pregària i la Paraula. No oblidem que el silenci no és només absència de soroll, sinó una dimensió espiritual profunda i l’espai indispensable per escoltar la veu de Déu.
Acollim amb força en les nostres respectives congregacions aquestes consignes espirituals per a aquest temps:
- Renovem la nostra vida de pregària i contemplació, cercant la intimitat amb Aquell que sabem que ens
- Visquem amb més fraternitat i senzillesa, encesos en una «caritat ardent».
- Siguem signe d’esperança i consol per a tots els qui
- Caminem amb fidelitat i amor apassionat envers l’Església i les nostres congregacions.
- Anunciem Crist amb humilitat, audàcia i
Mirant Maria, en la caritat de la qual tot això troba compliment pel seu amor sol·lícit i la seva proximitat participativa fins al peu de la creu, així dons li confiem les nostres vides i les nostres tasques. No tinguem por de posar-nos davant del Senyor i deixar-nos interpel·lar per la seva mirada per ser, com ella, un Magníficat per a la humanitat.
Diguem-li «Ensenya’ns a veure’t sempre Mare, font de misericòrdia, falda del perdó, abraçada de l’esperança, porta de la Glòria». I per ser l’Espurna d’Amor en el Món, com ens ha animat el Papa:
- Alcem la mirada per comprendre la complexitat del proïsme i no viure centrats en nosaltres mateixos.
- Fixem els ulls en Crist, font del nostre testimoni i reflex de la seva Paraula enmig de la història.
- Cultivem un amor profund nascut en el silenci, la pregària i la contemplació.
- Visquem amb “determinada determinació”, fidels a la nostra vocació malgrat la fragilitat i la manca de forces.
- Convertim-nos en fars d’esperança per als qui pateixen, davant el buit, la guerra i la mentida.
- Irradiem un amor que humanitza i transforma la societat mitjançant el servei i la coherència de vida.
- Mantinguem una escolta atenta als crits i sofriments dels altres, amb un cor generós i servicial.
- Oferim una humanitat autèntica, de carn i ossos, amb rostres fiables i compromís real amb el canvi.
- Busquem l’amor de Déu sobretot en els moments difícils, en les caigudes, amb la confiança que Ell mai no ens abandona.
- Agenollem-nos davant Déu i del proïsme, sense menysprear ningú i reconeixent la dignitat de tothom.
I recordem que «Davant el buit de la indiferència i del conformisme, davant la violència de la guerra i de la mentida, hem de ser l’espurna d’una humanitat nova…».
Visquem com a testimonis fiables de l’Amor de Déu, entregant-nos i sent espurna de l’Amor de Déu cadascú de nosaltres. “SIGUEM ESPURNA D’UNA NOVA HUMANITAT” I A L’IGUAL QUE ELS NOSTRES FUNDADORS I FUNDARORES tinguem sempre un cor gran per estimar i portar esperança, siguem testimonis alegres de la Veritat; cultivem el nostre cor per entregar-nos als més desfavorits, desvalguts, vulnerables, febles, als més necessitats d’una set de vida plena.
I no vull acabar aquest compartir sense agrair al germà Lluís Agustí la seva dedicació al llarg d’aquests anys que ha posat el millor de sí mateix com a responsable de la formació per tots nosaltres, especialment acompanyant als novicis i novícies de les nostres congregacions. Ell, com tots sabem, ha buscat sempre persones que ens han ajudat a créixer i a omplir el nostre cor amb formacions actuals i necessàries pels nostres itineraris. Gràcies Gmà. Lluís.
