(B. Tortosa · 15/10/26) Les carmelites descalces d’Amposta han rebut la visita del bisbe Mons. Sergi Gordo el dijous 15 d’octubre. El prelat ha presidit la Missa conventual al Monestir del Sagrat Cor de Jesús en la festa de Santa Teresa de Jesús. En l’homilia, ha parlat de la reformadora del Carmel com «una dona d’extraordinària intel·ligència, de caràcter fort, de gran capacitat per emprendre projectes i afrontar dificultats». La mare Mari Ángeles de San Miguel, priora de la comunitat ampostina, i la M. María Teresa ofereixen una aproximació a la vida de la santa d’Àvila i a l’ideal que encarnà, que segueix ben viu en l’actualitat.
Quins són els orígens de l’Orde del Carmel?
—M. Mari Ángeles (M. A.): L’Orde del Carme va néixer al segle XII. Enfonsa les seves arrels a Terra Santa, al mont Carmel. No ens va fundar un home en particular, sinó que l’Esperit Sant va inspirar un grup d’ermitans a retirar-se a les coves d’aquesta santa muntanya, imitant al sant profeta Elies. D’ell vam aprendre la vida solitària, la cerca de Déu en el murmuri de la brisa suau i zel ardent per la glòria del Senyor en la pregària. Aquests són els tres pilars que sostenen el nostre carisma.
María Teresa (M. T.): Entre els anys 1206 i 1214, el Patriarca de Jerusalem, Sant Albert, va donar a l’orde una regla de vida molt senzilla i exigent. Aquesta regla ens mana habitar en cel·les separades; meditar dia i nit en la llei del Senyor, és a dir, pregar i vetllar; i viure en estricta pobresa i silenci.
M. A.: La Santíssima Verge també ha sigut un gran pilar des del principi. Aquells primers ermitans van construir una petita capella enmig de les seves cel·les, dedicada a la Mare de Déu. Per això, rebem el nom de Germans de la Benaurada Verge Maria del Mont Carmel.
Elies ens va donar l’esperit: la pregària i el zel per Déu. I Maria ens va donar la família. Ella és la Mare que ens vesteix amb el seu sant escapulari i ens porta a Jesús. Després, l’orde va haver d’emigrar a Europa per les persecucions. Així, va començar a estendre’s pel món.
Quina importància té Santa Teresa de Jesús en la història de l’orde?
—M. A.: Per a les carmelites descalces, parlar de Santa Teresa de Jesús no és parlar d’una santa més, és parlar de la nostra mare i fundadora. Amb la fundació del convent de Sant Josep d’Àvila el 24 d’agost de 1562, va sorgir la reforma del Carmel i van néixer les Carmelites Descalces. Ella és l’instrument triat per l’Esperit Sant per donar-nos vida i identitat pròpia en l’Església.
Va restaurar la regla primitiva del mont Carmel, tornant-nos a la clausura papal estricta, el silenci sagrat i la pobresa radical. Davant els canvis dràstics del món actual, ella és la nostra mestra i guia, perquè també ella va viure una època de crisi profunda en l’Església i la societat. No va quedar-se creuada de braços. La seva figura es manté vigent avui perquè no ens proposa una fe de teoria, sinó una experiència viva que ens ajuda a mantenir els peus a la terra i els ulls al Cel, sent filles fidels de l’Església.
Quin paper va tenir en aquest procés Sant Joan de la Creu?
—M. A.: Ell va ser el cofundador de la reforma i el pilar espiritual del Carmel Descalç. Santa Teresa el cridava afectuosament «mi medio fraile», per la seva petita estatura, però reconeixia en ell una ànima gegant. El cridava també «mi Senequita», un Sèneca en les lletres i un gran sant. Ell va ser el primer frare de la reforma, era carmelita calçat. Quan va voler anar-se’n a la Cartoixa buscant més soledat, la nostra santa mare el va convèncer perquè s’unís a la seva obra. Ell va fundar el primer convent de Carmelites Descalços a l’estable de Duruelo, el 1568.
Va ser el pare espiritual i el formador de les monges, sent confessor i director espiritual del Convent de l’Encarnació d’Àvila i de les nostres primeres mares. Amb la llum de l’Esperit Sant, la seva saviesa divina, la seva gran psicologia i els seus escrits —com la Subida del monte Carmelo, Noche oscura del alma o Cántico espiritual del cuerpo y el alma, que són els més coneguts—, va donar la base teològica i doctrinal a la reforma.
Quines dificultats va trobar la reforma dels Carmelites Descalços?
—M. A.: No ho van tenir fàcil. El dimoni va alçar contradiccions terribles en els temps de la reforma. Alguns germans calçats o de l’antiga observança van veure amb mals ulls aquest retorn a l’austeritat. Van considerar els descalços rebels i desobedients, desencadenant una autèntica guerra jurídica i disciplinària dins l’orde. El 1577, Sant Joan de la Creu va ser segrestat pels calçats i tancat a una presó conventual insalubre a Toledo durant nou mesos. Santa Teresa de Jesús es va enfrontar a judicis i amenaces de demolició de l’obra construïda. A pesar de totes aquestes persecucions, Déu va tirar endavant la seva obra, perquè no era seva, era d’Ell.
Fixant-nos en el Monestir del Sagrat Cor de Jesús d’Amposta, com va ser la seva fundació?
—M. T.: Venim del Monestir del Sagrat Cor de Jesús de Puigcerdà, fundat el 22 de desembre de 1885. El 1982, es va traslladar a Amposta, després de quasi un segle de fidelitat a Puigcerdà, buscant unes condicions més propícies per a preservar la nostra estricta clausura i la salut de la comunitat. Les monges eren majors, feia molt de fred, i l’estructura del convent estava molt afectada. Era molt difícil mantenir-se allà en aquestes condicions.
El Senyor va guiar la comunitat fins aquí. El trasllat definitiu es va realitzar el 13 de desembre de 1982, sent priora la M. Hermínia de Jesús. Així, la comunitat va deixar el Pirineu per posar arrels a Amposta, als peus de la Mare de Déu del Montsià i del Sagrat Cor de Jesús, que guarden tota la comarca. Actualment, som deu germanes més una jove, Yeny Reyes, que acaba de començar l’aspirantat i que el 14 de novembre, festa de Tots els Sants de l’Orde del Carmel, entrarà al postulantat.
Com és el dia a dia al monestir?
—M. A.: El nostre dia a dia al Carmel és un equilibri entre el Cel i la terra. Dediquem dues hores completes al dia, una al matí i una a la tarda, a la pregària mental en silenci davant del Senyor al sagrari. També ens reunim al cor set vegades al dia per a resar l’Ofici Diví. La santa Missa conventual és el centre del dia i de la nostra vida. De dilluns a divendres, la Missa és a les 8.30 hores, i els dissabtes i diumenges a les 11.00 h.
El treball manual sosté la clausura. Treballem en estricte silenci a les nostres cel·les o tallers, fent costura, cultivant l’hort (tenim oliveres, garrofers i ametlers), fent brodats per encàrrec, rosaris i altres articles religiosos artesans. Cadascuna té una responsabilitat dins de la comunitat. El treball ens manté humils, evita l’ociositat i ens permet sostenir-nos, imitant la Sagrada Família de Natzaret.
La recreació fraterna és l’alegria comunitària, no pot faltar. Dediquem dues estones al dia, després del dinar i del sopar, a estar juntes. És un moment per a conversar, riure, treballar en les labors manuals en comunitat i compartir anècdotes, vivències, espiritualitat, etc. Aquí mostrem que la santedat no és trista, sinó alegre i fraterna.
El silenci té un paper molt important. No és simplement l’absència de soroll o de paraules, és un espai sagrat, una necessitat vital i el terreny on floreix la unió amb Déu i la fecunditat de l’ànima. També tenim el dejuni i l’abstinència. Per a nosaltres, és una font immensa d’alegria i de purificació interior. No és un càstig, sinó una ofrena d’amor i una forma d’alleugerir l’ànima perquè voli més alt en la unió amb Déu, per a complir la seva voluntat.
Potser molta gent no comprèn el perquè d’aquesta forma de vida. Per què és tan important, per a l’Església i per al món, la seva presència contemplativa?
—M. A.: Comprenem perfectament que el món no ens entengui. És natural. La nostra vida és una bogeria d’amor que sols es comprèn des de la Creu. En una societat que ho mesura tot per l’èxit, el plaer i el soroll, el Carmel ofereix el silenci, la pobresa i l’amagament. Però precisament per això, aquest carisma és tan necessari, sense llevar importància a la resta de carismes.
És necessari per a ser els parallamps de la humanitat. Mentre el món oblida Déu, nosaltres romanem dia i nit davant el sagrari, estimant-lo pels qui no l’estimen, demanant-li perdó pels qui l’ofenen i detenint amb la nostra humil penitència el càstig que mereixen els nostres pecats i els del món sencer. Tot és gràcia de Déu, tot se’ns ha donat. No tenim res per mèrit propi.
També per a ser el cor que bomba la sang de l’Església. Com deia Santa Tereseta de Lisieux, «en el cor de l’Església, la meva Mare, jo seré l’amor». La nostra pregària i el silenci de les nostres cel·les sostenen espiritualment els sacerdots i les missions, i aconsegueixen la gràcia perquè les ànimes se salvin als racons més llunyans de la terra. Aquí a la terra, com deia Santa Tereseta dels Andes, «mai veurem els fruits, els veurem al Cel». Crec que això és el més bonic del Carmel.
Som un crit silenciós que recorda que «solo Dios basta», en veure’ns tancades darrere d’aquestes reixes per pròpia voluntat, renunciant a tot en la nostra vida. És el testimoni viu que Déu existeix i plena tant el cor humà que no es necessita res més per a ser feliç.
