(Germà Paco Chiva Benajes, Provincial aux. La Salle · 31/03/26) La propera Setmana Santa participaré a una Pasqua Jove. Ja feia un parell d’anys que no hi anava, i davant d’aquesta perspectiva tinc, no sé perquè, una sensació positiva, esperançada. Sembla que per això vaig tenir un somni que vull compartir amb vosaltres:
“Un grup de joves i no tan joves que estava al càrrec de l’animació de la Pasqua feia una reunió. Mostraven preocupació per com arribar als joves i fer-los arribar l’Evangeli. Tots ells havien viscut moltes Pasqües i sabien ben bé què funcionava i què no. Valoraven el que es feia normalment a dintre de les esglésies, però la iconografia, disposició per bancs, espai poc flexible… potser fos adequada per la gent gran però molt limitadora pels joves. Bé, celebrarem la Pasqua a la masada del Molí, decidiren. No hi ha església. Però filant prim, Jesús tampoc va ser molt partidari de temples i ofrenes.
És molt important afavorir la participació, deien, les persones d’avui volen expressar-se, compartir el que viuen i senten. La majoria dels qui vinguin ja han acabat el seus estudis, tenen pensament propi, no podem donar-los pregàries prefabricades, ni catequesi de primera comunió, ni que sigui el mossèn l’únic que tingui la paraula. Hem d’afavorir els moments de personalització, de lectura tranquil·la de l’Evangeli. Posarem temps més ben llargs de silenci i meditació, res de presses. Segur que així el compartir serà més ric, encara que això allargarà el temps de celebració, però si la gent està connectada i els gestos de la litúrgia els preparem bé, valdrà la pena fer-ho.
Dijous. Recordarem i contemplarem com Déu, en Jesús, es fa germà de tots: dels pecadors, de l’adúltera, de Zaqueu, dels leprosos, de tot necessitat… com acull a les dones, s’asseu a la taula dels impurs, dels descartats… Jesús mostra un rostre de Déu pare i mare, fratern com el bon samarità, amorós com el pare que acull al fill que torna… “Estimeu-vos com jo us he estimat”. Quina densitat en el moment de rentar els peus! Quina síntesi de la seva vida el dir que cal partir-se com el pa i vessar la pròpia vida com es vessa el vi!
I ens recordarem i viurem que és l’amor de Déu el que ens salva, no el nostre esforç, ni el complir cap llei, ni el acumular mèrits, ni la fidelitat litúrgica… l’amor, només l’amor.
Divendres. Avui ja no són temps pel dolorisme del barroc. Tampoc són temps per una antropologia humana negativa, on tot gira al voltant del pecat personal (com solen accentuar els moviments més conservadors). Res de que Déu necessiti el sofriment i la mort de Jesús per perdonar-nos, cap víctima per aplacar a Déu i aconseguir el nostre rescat. Aquesta manera de tractar la passió ja no funciona perquè aquesta no és ja la imatge del Déu de Jesús. Clar que Déu ens rescata, però no a base de necessitar la sang de ningú. Jesús és coherent amb la seva manera d’estimar, i davant de l’oposició i persecució, no fuig, segueix estimant. La seva vida es mostra com ser humans, germans. El seu exemple ens convida a acollir a tots els crucificats d’avui i a viure les Benaurances. Aquí, davant de la creu, mostrarem un bon ventall de situacions injustes actuals, que amb els innocents que sofreixen la guerra no ens hem de callar. No adorarem un tros de fusta, sinó que posarem junt a la creu els perseguits per ser coherents amb l’amor i el servei als altres.
Dissabte. Silenci. Soledat. Temps d’interiorització. Revisar la pròpia vida. Accepto que no soc coherent a l’estil de Jesús? Està passant Déu per la meva vida? Quin tipus d’espiritualitat alimenta la meva fe?
Vigília i diumenge de Resurrecció. Déu confirma la forma d’estimar de Jesús. El mal i la mort no tenen l’última paraula. Recordant les aparicions actualitzem que l’Esperit de Déu i del seu fill Jesús segueixen actuant dintre de qui confessa aquesta manera d’estimar. Com es transformaria així la nostra societat, el nostre món!
Els animadors estan molt emocionats amb tot el que volen transmetre als joves en la Pasqua.
Però mostren preocupació de trobar algun mossèn que estigui disposat a sortir del Temple, a ser flexible amb la litúrgia, a cedir la paraula i donar participació, a no venir de bòlit per dir missa i sortir volant… I l’emoció del moment es dissolt davant de la dificultat de trobar preveres: Poca disponibilidad? Envellits? Amb poca capacitat d’adaptació? Massa clericals?”
És en mig del seu desassossec que em despertó… Mentre em rento la cara i em miro a l’espill em sorprenc a mi mateix amb aquests pensaments:
– I si l’Església valorés una litúrgia més creativa, propera i participativa. No seria una manera d’anar a la mina d’aigua en comptes d’oferir aigua estancada o amb canonades buides?
– I si capgiréssim aquesta espiritualitat sacrificial per una espiritualitat més fraterna, més a l’estil de Jesús?
– I si hi hagués comunitats cristianes més a l’estil de les primeres comunitats cristianes, on és realment possible compartir vida i espiritualitat. No seria una manera de refundar les parròquies i caminar més en sintonia amb l’eclesiologia del Vaticà II?
– I si l’Església preparés laics i laiques per poder animar i celebrar en aquestes comunitats. No seria una manera de superar el clericalisme?
Encara hi ha preveres i religiosos/es que podrien acompanyar aquesta preparació.
– I si les religioses i religiosos tinguéssim una veu més profètica dintre de l’Església, no només per animar Tridus sinó per fer més lloc a l’Esperit. És aquest un servei que el poble de Déu espera de nosaltres?
Uff! Això és el que tenen els somnis… que quan es desfan et deixen amb força inquietuds la ment i el cor.
