(Claretians · 16/02/26) El claretià Maurizio Bevilacqua ha concedit una entrevista a la Província de Sanctus Paulus amb motiu del seu llibre Fare strada insieme. La sinodalità nella vita consacrata. En la conversa, reflexiona sobre el significat de la sinodalitat, els reptes que planteja avui a les comunitats religioses i el valor de la missió compartida en el camí de l’Església. També parla de la seva tasca docent a l’Institut Claretianum, on és professor de teologia de la vida consagrada.
Què el va portar a escriure aquest llibre sobre la sinodalitat en la vida consagrada?
Vaig escriure el llibre arran d’una petició explícita de l’editorial. Em van demanar un text breu que proposés un aprofundiment en la perspectiva de la teologia espiritual. Per a mi va ser una ocasió propícia per donar forma a algunes reflexions que feia temps que estava elaborant. En el llibre no parlo només, ni principalment, de com es prenen les decisions. Sobretot no parlo de tècniques de govern ni de lideratge (un terme que no m’agrada). El tema de fons és la “sinodalitat” de la vida.
De quina manera la sinodalitat pot transformar la manera com es prenen les decisions dins les comunitats?
El terme sinodalitat pot semblar nou, però la seva realitat no ho és gens. Si volem que les decisions siguin evangèliques han de sotmetre’s a un seriós discerniment comunitari. Sant Benet, en la seva Regla, imposa a l’abat, abans de prendre qualsevol decisió important, convocar la comunitat i escoltar tots els germans «perquè sovint és precisament al més jove a qui el Senyor revela la millor solució» (III, 3). Ja al segle VI s’havia fixat en el dret el principi segons el qual allò que afecta la vida de tots ha de ser discutit per tots. El problema és que després aquestes coses s’han oblidat.
Quins són els principals reptes que la vida consagrada troba per viure una veritable sinodalitat?
Una dificultat prové de la manera com s’entén el servei de l’autoritat. El repte evangèlic és viure l’obediència com un camí sinodal en què tots busquen la voluntat de Déu, perquè ningú no la posseeix. N’hi hauria prou amb posar plenament en pràctica allò que va escriure el Dicasteri per als Instituts de vida consagrada i les societats de vida apostòlica en la Instrucció del 2008 (El servei de l’autoritat i l’obediència), que afirma que el discerniment implica tots els membres de la comunitat, mentre que alguns tenen «la tasca particular de ser signe d’unitat i guia en la recerca coral i en el compliment personal i comunitari de la voluntat de Déu» (n. 1). Em sembla que el repte és el d’una fraternitat no merament formal. Les Orientacions Per vi nou en bots nous ho expressen molt bé pel que fa a la relació autoritat/obediència: «El repte és el d’una corresponsabilitat en un projecte comú, superant la mera execució d’obediències» (n. 42). Al Claretianum trobo molts religiosos i religioses de totes les edats i procedències culturals, i tinc la impressió que, pel que fa a l’obediència i a l’autoritat, encara som molt lluny d’allò que evangèlicament hauria de ser.
Quin paper tenen els religiosos joves en aquest “caminar junts”?
El futur els pertany i hauran de decidir com continuar el camí. La vida consagrada, en el seu conjunt, és una realitat vital amb moltes presències joves en moltes parts del món. Seria enganyós llegir-la a partir de la situació europea, que és el resultat de transformacions econòmiques i culturals molt fortes en la societat i, crec jo, també d’errors de perspectiva molt greus per part de l’Església i de la vida consagrada, que sovint s’ha preocupat més d’adorar les cendres que de mantenir viu el foc, utilitzant la famosa expressió atribuïda a Gustav Mahler. Els joves d’altres continents seran sens dubte una força transformadora per a la societat mundial i, per tant, també ho seran els religiosos i religioses joves per a la vida consagrada.
Dit això, no amago que tinc alguns dubtes. En els religiosos joves, sobretot en els instituts masculins, veig un augment de formes de clericalisme i de paternalisme envers els laics i també envers les religioses, veig l’accentuació de formes identitàries exagerades. Entre els joves preveres i religiosos també s’han registrat fortes resistències al procés sinodal iniciat pel papa Francesc.
Quina és la missió específica de l’Institut Claretianum?
Tal com afirmen els seus Estatuts, el Claretianum vol ser un centre de formació i de recerca sobre la vida consagrada. Per això, al llarg de la seva història, ha intentat conjugar una dimensió acadèmica, proposant itineraris per a la llicenciatura i el doctorat, amb una oferta formativa adaptada a necessitats diverses: religiosos i religioses joves en la seva formació inicial, aquells que busquen instruments per a la formació permanent, i aquells que són cridats a exercir alguns serveis per a la vida consagrada.
Quin tipus d’estudiants hi estudien? Només religiosos o també laics?
La gran majoria dels estudiants són religiosos, i més concretament religioses. A l’Institut, però, tenim diversos itineraris d’estudi. El bienni de teologia de la vida consagrada és freqüentat gairebé únicament per religioses i religiosos, o per persones consagrades en instituts seculars. Esporàdicament hem tingut estudiants laics o preveres diocesans que a les seves diòcesis acompanyen la vida consagrada. El mateix es pot dir d’una tarda formativa que oferim al llarg de tot el curs. També tenim, però, un itinerari de tres semestres sobre la gestió econòmica de les entitats eclesiàstiques. Aquest és freqüentat tant per religiosos i religioses que s’ocupen de l’economia en els seus instituts com per laics que ofereixen el seu servei professional a les congregacions.
Què distingeix el Claretianum d’altres centres acadèmics de teologia o de vida consagrada?
L’Institut es configura com un servei a la vida consagrada, com ja dèiem en parlar de la seva missió, i es caracteritza per un tracte familiar amb tots els qui el freqüenten: estudiants, professors i qualsevol persona que interactuï amb nosaltres.
Què pot aportar/aporta el carisma claretià en el camí cap a una veritable sinodalitat?
L’aspecte claretià que més pot aportar a la sinodalitat és aquell que s’ha recollit en l’expressió “fer amb altres”, la missió compartida. Mirant el nostre Institut, això ja és evident en el seu cos docent, en què menys d’una quarta part dels professors són claretians. El tema, però, és molt més ampli. No es tracta només d’implicar algú en les nostres iniciatives, i encara menys de trobar empleats fiables. La qüestió és ser propositius i, alhora, saber implicar-se en iniciatives d’altres. La missió compartida és l’element que uneix, no el logotip de la congregació. És el que diuen amb gran claredat les nostres Constitucions: «Volem oferir la nostra col·laboració a tots aquells que busquen dur a terme la transformació del món segons el designi de Déu» (n. 46). En el petit àmbit del nostre Institut, això s’està expressant en la recerca de sinergies amb altres realitats que treballen al servei de la vida consagrada i oferint el nostre servei als altres.
